Amb el menjar ens hi va el patrimoni, el paisatge i la vida

Amb el menjar ens hi va el patrimoni, el paisatge i la vida. Catalunya ha ostentat aquest 2025 el segell de Regió Mundial de la Gastronomia. No és gens estrany. Aquest racó de món té un nivell de diversitat descomunal. Fas uns quants quilòmetres i el mateix plat té variacions i fins i tot un altre nom. Tenim una història que ja la voldrien molts països –el receptari més antic a Europa que no sigui en llatí és en català i té 700 anys: el Llibre de Sent Soví– i, per acabar-ho d’adobar, el talent i artesania dels millors restaurants del món en les nostres files. Des dels més tradicionals fins als més disruptius. Gent de tot el món vol aprendre cuina a Catalunya, i et trobes grans cuiners d’arreu que saben el que és un mar i muntanya. Els nostres mercats són l’enveja de qualsevol que ens visita, per la qualitat del seu producte, esclar, però també perquè alimenten l’ànima. A banda de fer de pont entre productors i consumidors, els paradistes són persones en qui confiem i que tenen la capacitat de vertebrar una comunitat i fer xarxa.

En el sector vitivinícola català, hi ha hagut uns avenços tan grans que hi ha ampolles que s’han fet un lloc en el panorama global i són protagonistes en les llistes internacionals de prestigi. Aquestes ampolles, a més, tenen uns preus molt més econòmics que no pas les de països veïns. També ens passa amb l’oli d’oliva, un dels ingredients que més ens vinculen amb el nostre territori i la nostra cultura. I a més a més, és una opció saludable farcida de propietats nutricionals beneficioses. La fotografia actual ens afavoreix força, però no tot són flors i violes. Perquè el que cal ara és apuntalar el nostre patrimoni gastronòmic de cara al futur. Els reptes són grans i urgents.

Per una banda, la gent està deixant de cuinar a casa. No tenim temps, no tenim pressupost per comprar fresc, no en sabem o no ho considerem una prioritat. El consum de menjar ultraprocessat creix. De fet, l’alimentació és un caramel·let molt seductor que mou molts diners. La xifra és important. L’alimentació (i això inclou tant el pagès com el supermercat, el menjador d’escola, l'hospital o el restaurant) suposa prop d’un 20% del PIB català. I això implica que cal tenir una bona política alimentària, perquè ja sabem que si no la fas, te la fan.

Vivim temps de canvis; per tant, temps de prendre decisions per decidir quin país volem ser. El moment és ara i és una prioritat. La nostra dieta mediterrània és una les millors del món. Tothom la vol replicar perquè tenim evidència científica dels seus increïbles beneficis. Ara bé, el corró de la globalització ens està fent perdre-la a poc a poc. El jovent consumeix amb els ulls el que veu a TikTok, i sovint és el que està a l’altra banda de l’oceà i no el que té al costat de casa. Conservar els ingredients és preservar els paisatges, els productors, els pobles i la nostra salut. Ara bé, la baula més feble de la cadena és precisament qui produeix els aliments. Cada cop tenim menys pescadors, i anem guanyant massa forestal en detriment dels camps. Per tant, és fonamental aconseguir que els que es dediquin al sector primari s’hi guanyin la vida. ¿Pagaríem uns cèntims més per tenir una poma de proximitat? ¿Podem, a través de la tecnologia, millorar cultius, el seu impacte en el medi ambient i les tasques de recol·lecció? I tant que podem, i aquest és un dels primers reptes. Ajudar els que ens alimenten i garantir que Catalunya té pobles vius, aliments amb menys petjada de carboni i tanta sobirania alimentària com sigui possible.

El segon repte és fomentar la cultura alimentària. Una població ignorant és molt fàcil enredar-la venent dietes miraculoses o suposats superaliments que després resulta que ni són tan súpers ni alimenten tant. I aquí els mitjans també hi tenim una gran part de responsabilitat. Josep Usall, director general de l’IRTA, afirma: “El consumidor continua estant bastant poc informat. Arriba tanta informació que costa molt d’entendre”. Hem de filtrar millor el que es publica i garantir-ne el rigor científic, perquè a casa nostra de coneixement i recerca n’hi ha molt.

I, finalment, cal ensenyar cuina a les escoles. I a comprar. Cal començar pel principi. En una educació que s’ha basat en les competències ens hem oblidat d’una competència que fem tres cops al dia: menjar. Algú dirà que abans s’aprenia a casa. És cert, però això ha canviat, i com a societat hi hem de posar remei per revertir una situació que se’ns apropa com una onada que podria escombrar la nostra situació d’absolut privilegi.