MONUMENTS DE CATALUNYA (27)

Casament vuitcentista a Sant Pere de Terrassa

El conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa abasta un període que va de l’època ibèrica fins ara

Les esglésies de Sant Pere de Terrassa són un conjunt monumental d’art i de patrimoni ininterromput des de l’època ibèrica fins a l’actualitat. / FOTOS: CRISTINA CALDERER

Monuments de Catalunya: consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

A casa no ens hem disfressat pas gaire. Ens agrada, però no n’hem tingut gaires ocasions (no les hem buscat, diguem-ho clar). Però quan el Jaume i la Mercè ens van dir, a la meva dona i a mi, si ens venia de gust disfressar-nos a l’estil vuitcentista per assistir al seu casament, no vam dubtar ni un moment a donar-los el sí. Els nuvis, els familiars més propers i uns quants convidats vam anar disfressats d’època a aquell casori, que va celebrar-se l’any olímpic, el 1992, a l’església de Santa Maria, una de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Recordo que el Jaume i la Mercè -que avui segueixen feliçment casats, que bé!- van arribar a cavall a l’església. El Jaume, amb jaqué i barret de copa; la Mercè, amb un vestit blanc, llarg, de puntes. Recordo que la Mercè no podia tocar de peus a terra fins que no estigués casada. Per això, en baixar del cavall, davant l’església, va caminar sobre una catifa vermella.

Un casament de veritat

Aquest casament vuitcentista, una tradició recuperada als anys vuitanta del segle passat, es fa cada cinc anys i de tant en tant és un casament “de veritat”, com el que jo vaig viure. Es fa durant les festes de l’Antic Poble de Sant Pere de Terrassa, que havia sigut independent fins al 1904 (era un dels termes municipals més grans de Catalunya; tenia diferents nuclis -Sant Pere, la Creu Alta, Sant Quirze, Sant Julià d’Altura- i ofegava el creixement d’una pròspera Terrassa industrial). “Baixo a Terrassa”, diu avui força gent de l’Antic Poble de Sant Pere. La seva situació geogràfica -en un esperó entre dos torrents, el de Santa Maria i el de les Bruixes (actualment ja no són torrents sinó que formen el parc de Vallparadís)- i la pervivència de les esglésies han contribuït al fet que s’hi mantingui el caliu de poble, a Sant Pere.

Avui he tornat a les esglésies de Sant Pere. “És aquí on vaig venir fa uns anys?”, em dic. Hi veig tantes coses diferents! Esclar, hi havia un munt d’elements amagats, aleshores, o esborrats, com les pintures murals del segle VI de la catedral de Santa Maria i del temple funerari de Sant Miquel, úniques al món en el seu gènere, que s’han restaurat els últims anys. Alguns dels rellevants vestigis que constitueixen el conjunt d’Ègara ni se sabia que existien quan jo vaig anar-hi el 1992!

S’ha fet una feinada impressionant, d’uns anys ençà, en la restauració d’aquest conjunt. Una restauració sense estridències però innovadora. Trobo que és un encert el paviment de l’església de Santa Maria, que havia sigut catedral i seu d’una comunitat agustiniana. És un terra flotant, amb llistons de fusta fosca, una aposta moderna, crec que reeixida. Queda ben clar el que és “autèntic” i el que és nou.

A l’església de Santa Maria m’aturo davant d’un magnífic retaule gòtic dedicat als sants Abdó i Sené, de Jaume Huguet. Observo una de les escenes, situada a baix a la dreta, en què uns metges posen una cama negra a un home blanc que possiblement la tenia amb gangrena i li han hagut d’amputar. És la cama esquerra. Però a l’home negre, que està pintat ben petit, li estan tallant amb una serra... la cama dreta! Error fortuït?, penso. O qui sap si Huguet és un dels pioners dels passatemps de “Troba els errors”, tan habituals en diaris i revistes.

El Josep Fauquet, responsable tècnic del Museu de Terrassa, que m’acompanya amablement en la visita, tampoc s’ho explica.

I aquesta cisterna... de quina època és? “És un impluvium romà”, em diu el Josep Fauquet. Tampoc hi era quan vaig venir-hi! Va ser descobert fa pocs anys, a principis d’aquest segle XXI, em diu. En Josep em condueix a l’edifici d’acollida de tot el conjunt, situat als peus de la catedral de Santa Maria, on va haver-hi la rectoria. “Aquí hi ha el baptisteri”, em diu. “Tan gran?”, li pregunto. “Sí, sí, s’hi feia baptisme per immersió”. Tampoc hi era, el 1992! “Aquesta piscina baptismal estava tapada per una premsa de vi o d’oli. Se n’ha conservat fins i tot la canalització d’accés d’aigua, que ve d’un pou, i el desaigüe, que va a parar a un pou mort (com que és aigua sagrada ha de tornar a la terra)”, em diu en Josep.

Actualment està en marxa la candidatura de les pintures de les esglésies de Sant Pere per obtenir la distinció de Patrimoni de la Humanitat, que atorga la Unesco, basada en el caràcter únic i universal d’alguns elements singulars que han travessat els segles fins als nostres dies i que en el segle XXI han sigut recuperats i protegits.

Fa uns quants anys que, als estius, a Terrassa, es fa el cicle Sons del Temps, en què la música de cada concert està estretament relacionada amb el moment històric i cultural de l’espai on es fa. El proper, dijous 25 d’agost, serà a l’església de Sant Pere: l’ Stabat Mater de Pergolesi, amb Indira Ferrer (soprano) i Hortensia Larrabeiti (mezzosoprano), acompanyades del Quintet Havel.

Un conjunt romànic i molt més

Recomano pujar dalt del centre de visitants, des d’on es veu fins i tot el que no hi és: es pot saber ben bé on hi havia tombes, pilars de la catedral... i molts altres elements que no hi són, ja que ara estan “dibuixats” amb paviments de diferents colors, en funció de l’època.

D’aquí dalt estant hi ha una bona visió de tot el conjunt monumental de la Seu d’Ègara, que correspon fonamentalment a l’època del romànic però que acull nombrosos vestigis d’èpoques molt més antigues, testimonis excepcionals del primer art cristià, als darrers temps de la Hispània de l’Imperi Romà, i de l’arquitectura dels primers segles de l’Edat Mitjana, en època del regne dels visigots.

El més antic són les restes ibèriques, però les romanes són realment importants: una antiga vil·la que podria haver sigut una domus ecclesiae, és a dir, una casa habitada pels primers cristians on se celebraven cultes i reunions. Se situa a partir de mitjan segle IV, posterior a l’any 350 de la nostra era.

“La Seu d’Ègara és un dels conjunts més importants de Catalunya d’art de la primera Alta Edat Mitjana anterior al romànic, amb una seqüència que s’inicia abans del segle IV i arriba fins al segle XIII”, diu Eduard Carbonell, catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Girona i exdirector del MNAC. Carbonell remarca que va haver-hi un període especialment dolç, d’esplendor, a partir de l’existència del bisbat d’Ègara (any 450) i fins a la seva supressió, amb la invasió islàmica. El bisbat d’Ègara va ser absorbit pel bisbat de Barcelona quan va constituir-se la Marca Hispànica”.

Les claus

  • El casament vuitcentista és una tradició recuperada durant les festes de Sant Pere.
  • La catedral de Santa Maria va ser la seu del bisbat d'Ègara.
  • Les pintures aspiren a ser patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Més continguts de