Museu hidroelèctric de Capdella: “Diuen que faran llum amb aigua!”

La Vall FoscaA l’estiu, en molts aspectes s’accentuen els contrastos. Mentre uns, a la platja, es desesperen buscant un espai per estendre la tovallola o intentant aparcar el cotxe a tocar del mar, d’altres, pocs, caminen enllaçant estanys a més de 2.000 metres dels primers.

Consulta aquí tota la sèrie actualitzada: 'Monuments de Catalunya'

La Vall Fosca és una zona de muntanya ideal per als que es troben a gust formant part del segon grup. Situada al capdamunt del Pallars Jussà, és realment poc freqüentada. Jo crec que hi he estat menys vegades que els dits d’una mà, tot i que en una vaig acampar-hi durant quinze dies, fa cosa d’una dècada, amb el Centre Excursionista de Catalunya. Uns campaments que es fan des del 1960, cada any en un indret diferent, i que continuen sent un èxit en bona part perquè tots els assistents participen, d’una manera o altra, en l’organització.

Recordo que en aquells campaments vaig conèixer dos llocs especialment singulars. Sempre que sento a parlar de la Vall Fosca em vénen al cap. L’un, l’estany de Montcortès, d’origen càrstic. Assetjat per canyissars, t’hi pots banyar gràcies a algunes plataformes que faciliten l’accés a l’aigua. L’altre, el camí del carrilet de la central hidroelèctrica de Capdella, que ofereix uns paisatges espectaculars de la vall. En aquest camí encara hi ha les vies del petit ferrocarril que hi circulava, que al principi era tirat per mules. El camí va fer-se per poder transportar el material necessari per construir les canonades que havien de recollir l’aigua dels llacs per engrandir-los i convertir-los en preses. El seu traçat coincideix amb el canal que porta aigua procedent ni més ni menys que de 15 estanys.

Per conèixer com va sorgir la idea de la primera central hidroelèctrica de Catalunya dedicada a la producció de corrent altern, com funciona, i com va trasbalsar la vall, visito el Museu Hidroelèctric de Capdella, situat a l’edifici on hi havia el consultori mèdic, l’oficina de direcció i el magatzem. M’hi acompanya Eva Perisé, directora del museu. L’edifici ha mantingut bona part dels elements que tenia quan es va construir, inclosa l’encavallada de fusta del sostre (ha desaparegut, però, el canyís que hi havia per aïllar-lo del fred).

Una obra d’enginyeria

“«Aquesta central no s’acabarà, no funcionarà mai!», deia força gent de la vall”, m’explica l’Eva. “Coneixien i patien les condicions extremadament adverses de l’hivern -el 1956, a l’Estany Gento es va arribar als 32 graus sota zero, la temperatura més baixa registrada mai a Espanya-, però no van encertar-ho: en tan sols dos anys d’obres la central va estar enllestida”. Emili Riu, periodista i polític de Sort, que duia la iniciativa, ho tenia tot molt clar: el projecte, com vèncer les dificultats... Des de finals del XIX ja observava la creixent demanda d’electricitat a Barcelona i a la seva àrea, sobretot a causa de l’enllumenat -públic i privat- i dels primers tramvies amb electricitat -inicialment els tramvies eren tirats per cavalls i a Barcelona no va ser fins al 1907 que es van electrificar tots-. I això que encara no havia arribat el televisor, el frigorífic ni el microones!

La incredulitat de la gent

Els directius de l’empresa van presentar-se a la vall per explicar l’obra i van convocar els propietaris dels terrenys on s’havia de construir la central hidroelèctrica per fer-los una oferta per adquirir-los. “Què us han dit?”, va preguntar la dona d’un dels propietaris quan va arribar a casa. L’home l’hi va explicar: “Diuen que ara faran llum amb aigua, però no ho entenc perquè l’aigua serveix per apagar el llum, no per fabricar-ne”. “A més, diuen que han de fer una carretera de la Pobla a Capdella, de 35 quilòmetres, sense la qual no es poden fer les obres. Si per fer la de Tremp a la Pobla, de 10 quilòmetres, van trigar 10 anys, per fer aquesta en trigaran 35. Nosaltres ja haurem cobrat els terrenys i l’empresa ja no s’enrecordarà de res. Farem un bon negoci!”

Just al costat de l’espai expositiu hi ha la central, que també es visita. Hi arriba la canonada que porta amb força l’aigua, que fa girar les turbines, que transmeten la força giratòria als alternadors, els quals, en voltar, generen l’energia elèctrica. De l’aigua a la llum. La central està situada en un edifici molt sobri, sense cap llicència arquitectònica, fet de granit, amb grans finestrals per aprofitar la llum del dia. Les màquines són les mateixes que es van instal·lar ara fa poc més d’un segle. I continuen funcionant!, tot i que n’hi ha tres d’automatitzades, que es controlen amb ordinador, des de Lleida.

Ara a l’estiu hi ha menys demanda perquè les indústries baixen la producció. Això tampoc ha canviat: l’electricitat es fabrica i es consumeix al mateix moment.

LES CLAUS

El Museu Hidroelèctric de Capdella explica com va sorgir la idea de la primera central hidroelèctrica de Catalunya dedicada a la producció de corrent altern, com funciona i com va trasbalsar la vall.

Amb la construcció de la central, es van crear dos nous nuclis de població - el de la Central de Capdella i el de Molinos -, on vivien els treballadors. Són nuclis d’habitatges de fusta que recorden els dels Alps, origen de la majoria d’enginyers i caps d’obra.

Arriba l’electricitat... i el turisme

La major part dels beneficis de la posada en marxa de la central de Capdella van anar a parar a l’empresa i a Barcelona. Però els habitants de la Vall Fosca també en van rebre. Un dels més notoris va ser la millora de les comunicacions. “Abans només es podia arribar a la Vall Fosca per camins de ferradura”, explica Martí Boneta, vicepresident de l’associació Pirineus.wat i autor del llibre La Vall Fosca: els llacs de la llum. El segon impacte va ser demogràfic. “Es van arribar a contractar uns 3.000 obrers, la majoria de fora de la vall, on només hi havia 447 habitants a l’inici de les obres. Una part important d’obrers van marxar un cop acabada la feina, però la posada en funcionament de les centrals va portar un nou augment de població: l’any 1930 hi havia 952 habitants, el doble que al començament de les obres. I el tercer impacte: “No tota la producció elèctrica se’n va fora de la vall. L’empresa, per compensar l’ús de l’aigua d’aquestes terres, va concedir la distribució de la xarxa elèctrica i el subministrament de llum a tots els pobles dels municipis de Torre de Capdella i Mont-ros, tant per al seu ús públic com privat”, diu Boneta.

Amb la central es van crear dos nous nuclis de població -el de la Central de Capdella i el de Molinos-, amb habitatges de fusta com els dels Alps, d’on eren la majoria d’enginyers i caps d’obra. Els nous pobles, a més de carrers, botigues, bars, església o escola, van dotar-se de serveis mai vistos a la vall: clavegueres, aigua corrent i estufes elèctriques. I la construcció de dos hotels va propiciar una activitat econòmica desconeguda a la vall: el turisme.