PARCS NATURALS (3)

Alt Pirineu

Entre la gran fauna i el patrimoni cultural
L'espai natural protegit més gran del país

Amb 69.850,38 hectàrees de parc natural, és l’espai natural protegit més extens de Catalunya. Ocupa principalment espais del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell i és, per tant, una zona lligada geogràficament al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La gran diferència és la petjada humana, marcada ja en el logotip del parc, una sexifòlia, una flor de sis pètals. Es tracta d’un símbol ancestral que trobem en diferents indrets, tant del Pirineu com d’altres contrades, associat a cultures ramaderes, sobretot com a motiu ornamental en creacions artesanals de fusta o en pedra sobre les portes de les cases. Els pastors han anat tallant sexifòlies en molts dels seus estris, com ara collars per al bestiar, salers o formatgeres. Com a símbol del Parc Natural, representa un dels principals valors d’aquest espai protegit: una natura excepcional modelada per l’activitat humana mitjançant una cultura mil·lenària.

És per això que gran part de l’atractiu del parc el forma el patrimoni cultural i històric. Des del punt de vista arqueològic, amb referències del poblament humà datades de fa, aproximadament, 11.000 anys amb cistes i dòlmens, i de fa 2.700 anys amb l’impressionant Dipòsit de Bronzes de Llavorsí, trobat a l’àrea de Baladredo, i també amb infraestructures com construccions de ponts i palanques i edificacions militars (castells o torres) i religioses (santets, ermites i esglésies romàniques), i elements de l’àmbit de l’agricultura, com séquies, marges, cabanes, bordes i zones de pastura. Cal destacar el despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes, que forma part de la visita guiada.

El parc és de creació recent -per decret l’1 d’agost del 2003-, i culmina un procés iniciat el 2001. Ara bé, la necessitat de protegir certes zones que avui en dia configuren el Parc es va constatar ja fa temps. L’any 1932 el Regional Planning (primer intent de planificació integral del territori de Catalunya) proposava una xarxa d’espais naturals; s’hi pretenia incloure les zones de Sant Joan de l’Erm, la vall de Santa Magdalena, els boscos de Soriguera i altres sectors adjacents.

El 1966 es va crear per llei la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran; l’àmbit d’aquesta reserva comprèn bona part de l’àmbit del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

La primera consideració legal com a espai protegit, però, arriba mitjançant el Pla d’espais d’interès natural (PEIN), aprovat pel Govern de la Generalitat mitjançant decret el 1992. La major part de l’àmbit del Parc el formen tres espais del PEIN: l’Alt Àneu, les capçaleres de la Noguera de Vallferrera i la Noguera de Cardós, i la vall de Santa Magdalena.

PAISATGE

Dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a causa de la seva extensió, les diferències altitudinals i el grau d’intervenció humana, hi trobem una gran varietat de paisatges, amb llacs i rius, prats alpins, prats de dall, boscos, matollars supraforestals i tarteres i rocams. Hi trobem valors naturals molt ben conservats, per aïllament, com a la vall d’Àrreu, boscúries com a la vall de Bonabé o al bosc de Virós, i dos paradisos terrenals a la vall de Santa Magdalena, molt poc freqüentada, i al circ de Noarre, una zona gairebé intocada que també va quedar al marge de les intervencions hidroelèctriques.

 

FAUNA

El Parc Natural de l’Alt Pirineu té la representació de gran fauna més completa de Catalunya: el gall fer hi té la població ibèrica més gran, l’àguila daurada, el voltor i el trencalòs hi són freqüents, i s’hi poden observar sis espècies de grans mamífers herbívors (isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar), així com la cabra salvatge, coneguda localment com a erc, que s’ha introduït recentment. I, fins i tot, el mític os bru es passeja sovint per les valls més septentrionals.

Els ambients oberts de l’estatge alpí tenen entre els seus habitants més notables la perdiu blanca, el pardal d’ala blanca i el pela-roques. Als boscos d’alta muntanya, a més del gall fer, són destacables el mussol pirinenc, la becada, el raspinell pirinenc i la marta. L’extensa xarxa de rius del Parc és l’hàbitat de bones poblacions de truites i d’alguns vertebrats semiaquàtics singulars, en especial l’almesquera -un petit mamífer insectívor amenaçat endèmic del nord ibèric-, la llúdriga, la rata d’aigua i la merla d’aigua.

Les espècies anteriors són remarcables per la seva raresa o singularitat en el context de Catalunya, però sens dubte l’animal més rellevant del Parc és la sargantana pallaresa. Aquesta espècie viu a l’alta muntanya, està emparentada amb dues altres sargantanes dels Pirineus i va ser descoberta fa ben poc, en la dècada de 1990. És endèmica d’una petita zona dels Pirineus compresa entre els massissos del Mont-roig i de l’oest d’Andorra, de tal manera que la major part de la seva població mundial es troba dins els límits del Parc Natural.

 

OS BRU

La recuperació de la presència de l’os bru és un dels aspectes que es destaquen els últims anys al Parc, sobretot pel que fa a la pedagogia de la convivència amb l’activitat humana.

Més conegut com l’ossa en molts indrets del Pallars, és una de les espècies més emblemàtiques de la fauna pirinenca. Com que té una mica de llegendari, moltes vegades se’n té una percepció errònia. Per exemple, molta gent pensa que l’os és un animal depredador, quan de fet s’alimenta sobretot de matèria vegetal (75-80% del total de la seva dieta), i només un 20-25% del seu aliment és d’origen animal, bàsicament carronya i invertebrats. Puntualment, i si se li presenta l’ocasió, pot atacar animals vius, incloent-hi els domèstics, però amb una gestió correcta dels ramats aquests atacs s’han reduït al mínim a Catalunya.

Des de la seva reintroducció experimental als Pirineus centrals francesos els anys 1996-1997 (3 exemplars) i 2006 (5 exemplars), el nord del Parc Natural forma part de l’àrea de distribució estable del nou nucli de població del Pirineu central, que ocupa també bona part de la Val d’Aran i dels departaments francesos de l’Alta Garona i l’Arieja, i compta amb uns 25 individus. D’aquests, s’estima que l’any 2016 es van moure pel Parc Natural 40 exemplars diferents, entre els quals dues femelles amb cadells de l’any. La presència de femelles amb cadells indica que l’hàbitat que ocupen és de molt bona qualitat per a l’espècie. L’any 2014 es va posar en marxa el projecte europeu LIFE+ Piroslife, per a la “Consolidació d’una població d’ossos en un territori de gestió fragmentada: els Pirineus centrals”, de la mà de cinc socis: el Departament de Territori i Sostenibilitat i Forestal Catalana, de la Generalitat de Catalunya; el Conselh Generau d’Aran; la Fundación Oso Pardo, i la Universitat de Lleida.

L’os al Parc està present pràcticament durant tot l’any a l’Alt Àneu, i visita de forma més o menys regular la vall de Cardós i, en menor mesura, la vall Ferrera. També es té constància de la seva presència ocasional (individus en dispersió) fins a a la vall de Santa Magdalena.

L’os és un animal de costums molts discrets, amb la qual cosa la seva observació és molt difícil. En la majoria dels casos, la seva presència es coneix gràcies als rastres que deixa, com petjades, excrements, pèls o marques als arbres. Si teniu la sort de trobar-ne algun rastre, encara que sigui dubtós, documenteu-ho tan bé com pugueu (fotografies, coordenades GPS, data), i comuniqueu-ho al més aviat possible a les oficines del Parc Natural o del Cos d’Agents Rurals.

Coincidir directament amb un os a la muntanya és gairebé impossible, i en aquest supòsit la reacció més habitual de l’animal serà allunyar-se més o menys ràpidament. En cas que això no fos així, convé facilitar-li amb antelació que ens pugui detectar, mostrant la nostra presència i deixant-nos veure i sentir a distància suficient. És important moure’s sense fer moviments bruscos, i no tallar-li el pas ni bloquejar les vies que podria utilitzar per fugir. Si es tracta d’una femella amb cadells (o d’un cadell aparentment sol), és molt important no interposar-se mai entre la mare i els seus petits. Cal allunyar-se lentament i gaudir dels ossos a distància, amb prismàtics o telescopi.

 

El + vist

El + comentat