Aigua prodigiosa

Art romànic, natura i aigües termals fan un combinat imbatible a Caldes de Boí. Ara bé, d’aquests tres elements, el primer que va atraure visitants a la vall van ser les aigües. Famílies de la burgesia barcelonina van començar a freqüentar Caldes de Boí quan les esglésies romàniques de la vall encara no eren Patrimoni Mundial –ni interessaven gaire– i no hi havia jeeps que s’enfilessin muntanya amunt amb turistes d’arreu del planeta. Això passava quan no hi havia automòbils, o eren ben escassos. Barcelonins benestants anaven fins a Pont de Suert en cotxe de línia i després, per un camí de terra, amb un burro, i una pila de paquets, pujaven fins a Caldes, on s’instal·laven un munt de dies –en algunes ocasions amb minyona i tot–, a "prendre les aigües" i a fer cures i repòs. S’hi estaven una quinzena, una novena (nou dies) o més i tot.

M’explica tots aquests detalls en Jordi Pascual Pascual, de ca la Donsa d’Erill la Vall, al costat d’una de les fonts més populars de Caldes, la font de la Tartera, de la qual raja aigua sulfatada càlcica a 42 graus de temperatura, amb zinc i silici. Es diu font de la Tartera pel gran pedregar granític per on flueix.

En Jordi ja hi venia de petit tot caminant –o amb cotxe si havia d’endur-se aigua–, i hi ha continuat venint sovint. Aquest és un dels seus racons preferits de la vall.

El primer que m’ha sorprès d’aquesta font és que hi diu "Només per beure". És curiós, perquè el rètol més habitual a les fonts és "Aigua no potable". És a dir, al revés.

"Fa anys la quantitat de gent que visitava aquesta font era tan elevada que van haver de posar aquest text. Molts s’hi banyaven una bona estona, amb banyador els homes i biquini les dones, i s’hi feien llargues cues. Persones amb psoriasi, herpes a la pell, picades d’abelles... posaven la ferida sota el raig d’aigua per tal que els regalimés per la cama, per les mans, pels braços...", explica. "Un home hi venia cada any. Havia perdut carn en una cama, per un accident militar, i aquesta aigua miraculosa li regenerava la ferida i feia ressorgir nova carn", explica en Jordi. "Et deixa la pell molt fina", afegeix.

Ara bé, beure'n ja costa més... per la seva forta pudor d'ou podrit, tot i que és molt "depurativa". Si te’n beus força al cap de cinc minuts ja estàs eructant –l’alè és ben bé d’ous podrits– i al cap d’un quart d’hora, si comences a caminar fas ventositats amb la mateixa olor de la font. "Cosa dolenta, fora del ventre".

"Sempre se l’ha considerat la millor aigua del balneari de Caldes de Boí. Fins fa ben poc cada matí se servien gots amb aquesta aigua als clients de l’Hotel Manantial, directament a les seves habitacions", comenta en Jordi.

Pertot arreu hi ha aigua, a Caldes de Boí. Des de fa una pila d’anys s’embotella l’aigua mineromedicinal. A tocar del riu, que sempre baixa amb força, hi ha unes quantes piscines. Les grans són d’aigua càlida, i la petiteta, d’aigua ben freda (normalment no hi ha ningú!). La gràcia és començar sucant-se a la petita, i després gaudir de l’aigua càlida, observant el muntanyam majestuós. Per cert, no cal allotjar-se a l’Hotel Manantial per accedir a les piscines ni als serveis termals que ofereix.

L’Hotel Manantial ofereix dutxes diverses, a més d’altres "tractaments", com fangoteràpia i estufes naturals (petites saunes excavades a la muntanya: el vapor natural i els minerals fan un efecte terapèutic). El temps màxim d’estada de les estufes naturals és de 10 minuts. S’hi pot entrar amb una palangana d’aigua freda, per refrescar-se la cara i el cos. Així, en lloc de 10 minuts, n’aguantes 12.

L’estada a Caldes de Boí s’ha anat popularitzant. Tot i la barrera dels preus, hi ha gent de tota condició social que gaudeix dels serveis termals i de les propietats de les aigües per prevenir o guarir malalties cròniques (articulars, respiratòries, dermatològiques, de l’aparell digestiu i, cada cop més, l’estrès).

Molts venen amb bastó i quan marxen se l’obliden, perquè s’han refet. I l’Hotel Manantial vinga a col·leccionar bastons!