Quan Sant Cugat del Vallès s'aprofitava d'Igualada

"Ens van prendre per ximplets quan vam obrir l’estudi al barri del Rec", em diu en Lluís Jubert, dissenyador gràfic igualadí que a finals dels noranta, amb el pintor Ramon Enrich, va adquirir i rehabilitar la vella adoberia de Cal Segall, una de les més antigues d’Igualada, per instal·lar-hi el despatx. Ara és un espai de cotreball (això que en diuen coworking), Espais del Rec. "Moltes de les adoberies i edificis industrials feia anys que estaven buits. Hi havia, com ara, algunes adoberies en funcionament", em diu en Lluís. Som a la planta soterrània de Cal Segall, on s’adobaven les pells. L’espai conserva l’estructura original de voltes. Ens trobem en una cota inferior al rec: així hi podia arribar l’aigua d’aquest canal d’aigua a cel obert que passa just pel costat.

"El barri és a cinc minuts del centre de la ciutat, però els igualadins no hi baixàvem", explica. "Uns quants professionals s’han instal·lat els darrers anys al barri del Rec. Actualment som una cinquantena. Però encara hi ha edificis buits. S’han mogut algunes coses, però continua sent un barri limitat quant a usos [actualment només és permès l’industrial] i oportunitats. Voldríem un barri viu. Cal valentia per part dels polítics i també generositat per part dels propietaris", diu Jubert.

Just al costat de Cal Segall hi ha Cal Miret. Trec el cap a la sortida de camions d’aquesta adoberia ben activa i hi veig dos treballadors, amb guants i un llarg davantal que els cobreix fins als peus. Manipulen pells que aniran a parar a Louis Vuitton. Tot seguit faig un recorregut per un tram del rec amb la Glòria Escala, directora del Museu de la Pell d’Igualada.

Avui el rec està sec. Només excepcionalment s’omple d’aigua, quan el cabal del riu ho permet. El rec ja no es fa servir.

"Mira, una boixarrera", m’assenyala la Glòria. És una paraula que desconeixia. Es tracta d’un element essencial del rec: un forat rodó situat a la part més baixa de la paret del rec que permet que entri aigua a l’adoberia. Altres elements arquitectònics que veiem són els contraforts adossats a les façanes de les adoberies, amb un arc a la part baixa, a través dels quals passa l’aigua del rec, i les gelosies, entramat de rajoles o de maons col·locats de cantell tot formant uns forats triangulars (deixen passar l’aire i priven l’entrada a l’estenedor de les pells dels raigs solars, que n’alteren el color).

"L’activitat adobera està documentada a Igualada des del segle XIII. Era una feina artesanal manual que es feia en petits tallers, primer a la ciutat, dins les muralles, fins que va agafar volada al segle XVIII. La pudor i el tràfec de mercaderies feien la guitza als veïns, i els adobers, al mateix segle XVIII, van acabar situant-se fora muralla, al costat del rec. L’aigua era, i continua sent, un element bàsic per a l’adob i el rentat de les pells", comenta l’activa directora del Museu de la Pell d’Igualada, que sempre té projectes: ara té el propòsit de reformar la sínia de sang que es troba força atrotinada al costat del museu. "Hem demanat una subvenció perquè torni a rodar", em diu. A veure si arriba.

Aleshores la Glòria s’atura un moment per dir-me: "Saps que el nom d'Igualada té la paraula aigua incorporada? Igualada ve d’aqua lata, que vol dir «allà on el riu s’eixampla»". Certament, aquí el riu Anoia discorre per una gran plana, la conca d’Òdena, rodejada d’antics castells. Aquesta plana ha permès que hi hagi un aeròdrom, construït durant la Guerra Civil, i es pugui practicar el vol sense motor.

Quan era artesanal, l’activitat adobera era complementària de les feines del camp. La feien sobretot a l’hivern els pagesos, quan descansaven. Hi havia dies que havien de trencar el gel del rec. Per a l’adob de la pell s’utilitzaven calç i productes vegetals, com l’escorça de pi i les fulles de roldor, que aportaven el taní, i, esclar, molta aigua.

Alguns dels moments clau en el sector de l’adoberia van ser la incorporació del bombo (gràcies al qual la pell va passar de trigar a adobar-se un any a trigar tres mesos) i la Primera Guerra Mundial (els adobers d’Igualada van fer diners: venien pell per a les botes, corretgeria... per als soldats, i amb els guanys van modernitzar els tallers i hi van incorporar l’electricitat). Probablement, l’altre gran moment dels adobers d’Igualada és quan, a principis de segle XXI, van apostar per fer pell de qualitat. Ara proveeixen pell per fer marroquineria a grans marques de luxe.

Arribem al Molí de l’Abadia, una edificació força abandonadota. El rec es va construir al segle XII per fer anar aquest molí fariner, on l’aigua feia un salt. A la bassa d’aquest molí, avui inexistent, el rec finalitzava el seu recorregut.

A l’Edat Mitjana, el monestir de Sant Cugat del Vallès posseïa el domini total del rec i els molins de l'Anoia. El senyor de Montbui va reclamar la meitat dels delmes dels molins, ja que l’aigua que s’utilitzava era del riu Anoia, la meitat del qual era del seu domini. El plet el va guanyar el monestir de Sant Cugat. Durant molts anys van compartir-ne la propietat el monestir de Sant Cugat i el rei.

El rec es va fer allà on els ànecs feien els nius –i on els continuen fent–, perquè se sabia que l’aigua, encara que el riu creixés, no hi arribava. I tot i així va haver-hi més d’un ensurt.

En una paret del molí que té una diversitat de pedres que evidencien que s’ha refet un munt de vegades llegeixo: "Ací arribà la rierada del 24 d’agost del 1842 essent moliner Joan Soler".