"Anaves a enterrar l’àvia i al nínxol hi trobaves la besàvia"

Escriure sobre Caldes de Malavella fa una mica de respecte perquè ja "han escrit" textos sobre aquest municipi grans escriptors com Joaquim Carbó, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, i fa pocs anys Rafel Nadal (El fill de l’italià), entre molts altres. A Caldes mateix, al carrer, s’hi poden llegir alguns fragments de textos d'aquests autors. En recullo aquest, de Palau i Fabre: "Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al Balneari Prats. «A can Prats, pels disbarats», deia la gent [...]. Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant que l’home les arreplegués amb la boca".

Passejo per Caldes de Malavella amb Regina Gispert, de l’àrea de Turisme del municipi, i Pep Casas, historiador, que s’acaba de jubilar i té moltes ganes d’explicar coses.

Som al turó de Sant Grau, al rovell de l’ou del poble. Tenim davant les magnífiques termes romanes, on hi ha una "piscina" central, força ben conservada.

"Una de les singularitats d’aquestes termes és el seu caràcter religiós. Els déus concedien el benefici del guariment a través de l’aigua", m’explica Pep Casas.

De petita, la Regina solia jugar –i saltar– a les termes. Ara estan protegides. "Les termes s’han conservat gràcies al fet que durant segles, des de l’època medieval fins a la segona meitat del segle XIX, van ser l'hospital dels pobres i transeünts –subratlla el Pep–. Això va evitar que fossin utilitzades com a pedrera, és a dir, que se n’enduguessin pedres per fer cases", afegeix.

En aquest turó, a tocar de l’ermita, que encara es conserva, hi havia l’antic cementiri. "L’aigua termal feia que els cossos dels difunts duressin molts anys", m’explica la Regina. "Què vols dir?", li pregunto. "Sí, l’aigua no corrompia els ossos, sinó que els solidificava –em respon–. Anaves a enterrar l’àvia i al nínxol hi trobaves la besàvia. Per això van traslladar el cementiri fora de la muralla", explica.

Tot caminant, el Pep "em reivindica" la figura de Pau Estapé, industrial del Masnou, que va comprar la font dels Bullidors, amb la intenció d’embotellar-ne aigua. Aquesta font, que tenim a quatre passes d’on som, és un dels principals brolladors d’aigües minerals bicarbonatades sòdiques que hi ha al municipi. Avui continua funcionant.

"Ve molta gent de Caldes i es volen emportar aigua... Doncs facilitem-los les coses", va dir Estapé. També tenia l’objectiu de fer un balneari, però no va aconseguir-ho. No va tenir tanta sort com la competència, capitanejada per Modest Furest, l’impulsor del Balneari Hotel Vichy Catalan, que continua avui actiu. "En altres temps les surgències de Vichy Catalan eren visitables. Ara no. A més, les restes d’unes termes romanes similars a les del turó de Sant Grau han estat invisibilitzades, i potser han estat eliminades", em diu el Pep. "Què vols dir, unes termes romanes eliminades?", exclamo. "Bé, o estan soterrades, ocultades o les han fet desaparèixer. I hi eren: hi ha un dibuix del Centre Excursionista de Catalunya del segle XIX en què es veuen molt bé. Desgraciadament no n’hi ha fotos", explica.

Pau Estapé és qui va patrocinar l’excavació de les termes romanes del turó de Sant Grau, que va ser dirigida per Norbert Font i Sagué, sacerdot, geòleg, espeleòleg, naturalista i escriptor. Pau Estapé, doncs, va voler fer ben visibles les termes, contràriament al que va fer Modest Furest. Eren dos personatges contraposats. Casualment, tots dos eren del Maresme. El primer del Masnou i el segon de Sant Pol.

L’aigua embotellada que comercialitzava Estapé va tenir diferents noms com Aigua Xala o Vichy Caldense. Fins que es va dir Agua Imperial, que es va "agermanar" amb San Narciso (la que tenia el lema "Agua San Narciso beber es preciso").

Ens aturem davant del safareig del turó de Sant Grau, que ha estat recuperat. Un dels privilegis de les dones és que podien rentar-hi amb aigua calenta (sí, tot eren dones). I encara poden fer-ho ara, les dones, i els homes. Tant la temperatura com la mineralitat de sals i carbonats que conté l’aigua faciliten la neteja i l’emblanquiment dels teixits.

"Caldes va viure un segon esclat del termalisme a finals de segle XIX –remarca la Regina–. És aleshores quan s’inicia la pràctica de l’estiueig, que va esperonar la construcció d’un conjunt de cases amb clar regust modernista", afegeix.

Cal destacar la Casa Rosa, que té una originalíssima porta d’entrada en forma d’as de piques, i la torre Manegat, feta construir pel doctor Jaume Manegat, que havia fet fortuna a l’Uruguai (i tenia una altra casa a Caldetes: li encantaven els balnearis!). Va morir sense descendència i va llegar aquesta preciosa torre al seu criat dominicà.

A la casa del servei de can Manegat estiuejaven els seus familiars, Lluís Manegat, escriptor i periodista, director del Noticiero Universal, i Juli Manegat, novel·lista, autor de teatre i periodista, que va ser el primer director de l’Escola de Periodisme de Catalunya, del Centre d’Influència Catòlica, CIC.

Som ara a la font de la Mina. En surt un raig fantàstic, d’aigua ben calenta. "És d’un gust finíssim i saborós, sense el carbònic intens que tenen les altres aigües embotellades", em diu el Pep. En aquesta font és on el Pep ve a buscar aigua ben sovint, i omple unes quantes garrafes. S'hi fan cues per omplir garrafes d'aquesta aigua , per beure-la a casa i també per remullar i coure cigrons, mongetes,.... "Agafo" aigua amb la mà. S’escola entre els dits, però no prou per gaudir-ne uns glops. És excel·lent!