Llevar-se ben d’hora ben d’hora per coure llegums amb aigua termal

Hi ha dies que em llevo molt d’hora per treballar, i em pregunto qui està treballant quan encara és ben fosc. Avui he conegut uns que "s’hi posen" a quarts de sis. A aquesta hora surten de la seva botiga i van a la font d’aigua termal que hi ha davant de l’església de Caldes de Montbui, amb un carretó de mà i tres garrafes especials per a aigua calenta (més gruixudes). Quan arriben de nou a la botiga, amb les garrafes plenes, canvien l’aigua als cigrons que estaven en remull tota la nit –hi aboquen l’aigua termal que han portat– i posen l’olla al foc. Fan el mateix amb mongetes.

Els ingredients són bàsics: l’aigua termal, els llegums i una mica de sal. Fan tants viatges a la font com faci falta per omplir totes les olles. Quan ja són plenes i "van fent" a foc lent, fan uns últims "viatges" a la font per deixar les garrafes plenes. A tres quarts de nou ja obren la botiga i venen els llegums acabats de coure. Fins a les dues. Però a la tarda continuen la feina: netegen les olles i les tornen a omplir amb l’aigua de les garrafes, deixen que es vagi refredant i al vespre ja hi posen nous llegums. Estan en remull fins a l'endemà, i aleshores, a quarts de sis, es torna a començar la rutina de viatges a la font. 

"Tot això ja ho feia la meva àvia als anys 30 del segle passat, quan va obrir la botiga de llegums cuits", m’explica Christian Parellada, responsable de Llegums Parellada, un dels negocis històrics de Caldes que continua actiu. "Ella encara començava més d’hora perquè ho feia al foc de llenya i havia de tenir paciència si la llenya no era prou seca. Nosaltres amb la guspira de l’encenedor tenim la cuina de gas encesa a l’instant", diu el Christian. "L’aigua termal (gràcies als seus minerals i que és una mica bicarbonatada) fa que els llegums que cous quedin més tous amb menys hores al foc. I com que l’aigua ja ve calenta de la font, tarda menys a començar a bullir –em diu–. Molta gent del poble fa servir l’aigua termal per fer caldos o coure llegums o verdures. Abans, quan no hi havia aigua corrent a les cases, feien cua per agafar aigua per fer el dinar", comenta el Christian.

Dos comerços més de Caldes també fan ús de l’aigua termal per elaborar els seus productes. Són els fideus de Cal Sanmartí i el Forn l’Espiga d’Or.

La font on sobretot es va a buscar aigua termal –per coure, per fer banys, per netejar...– és la Font del Lleó. Alguns hi van amb el cotxe a carregar garrafes i més garrafes. No està permès venir-hi amb cotxe, perquè aquesta és zona de vianants, però em sembla que la policia fa veure que no ho veu.

Durant molt de temps han emprat aquesta aigua els boters i els cistellers (perquè doblegava amb facilitat la seva matèria primera, la fusta i el vímet). També s’emprava per a l’elaboració de iogurts i per pelar les ametlles dels carquinyolis, un dels productes autòctons de Caldes (per cert, quants pobles de Catalunya defensen la "paternitat" o "maternitat" dels carquinyolis!). L’aigua de la font permet pelar molt bé les ametlles. D’altra banda, amb l’aigua termal la roba queda més blanca, neta i suau. A Caldes hi ha alguns safareigs municipals on encara ara hi ha qui hi renta roba.

Passejo pel centre de Caldes amb l’Anna Monleón, directora des de fa molts anys del museu Thermalia. Passem per una placa de ferro del pou que regula les aigües on hi ha escrit "Caldas de Montbuy" i evito trepitjar-la no sé per què. A Caldes hi ha molta història que no s’ha esborrat.

Som ara a les termes romanes, situades a la mateixa plaça on hi ha la Font del Lleó. En època romana aquestes termes no eren per al gaudi sinó per curar els malalts, alguns dels quals feien un llarg trajecte per venir fins aquí. Al llarg de la història aquestes termes també han acollit un graner i una presó (van estar-hi engarjolades unes quantes dones acusades de bruixeria, dotze de les quals van ser executades).

"El que veiem ara és només una petita part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans", em diu l’Anna. Tenim davant una piscina –sense aigua–, amb graderies als costats. "Era un caldarium (piscina d’aigua calenta) –precisa–. Fixa’t que hi ha les entrades i sortides d’aigua originals", m’indica.

Al segle XIX retorna el termalisme a Caldes. "A mitjan segle XIX Caldes és la vila termal més important de Catalunya i segurament d’Espanya, amb una oferta de vuit balnearis", m’explica l’Anna Monleón, i recorda que hi han fet estada reis, com Isabel II, escriptors, com Víctor Balaguer, músics, com Ricard Lamote de Grignon, i també l’equip de futbol –masculí– del Barça. Avui continua atraient gent que vol gaudir de les propietats terapèutiques de la seva aigua termal mitjançant el bany.

Per conèixer bé la importància del termalisme a Caldes cal visitar el museu Thermalia, que es troba també a la plaça de la Font del Lleó, en un edifici que a l’època medieval i fins als anys 70 del segle XX va ser un hospital que oferia, sobretot en els seus inicis, banys gratuïts als més pobres i serveis medicinals. Thermalia també dedica espai a l’art: s’hi mostra obra de Manolo Hugué, que va passar el final de la seva vida a Caldes per guarir-se d’afeccions òssies. També hi ha obres de Picasso, que va tenir una estreta relació amb la família de Manolo Hugué.

A Thermalia hi trobareu, entre altres curiositats, un conjunt d’ampolles de la marca Thermion, en les quals diu "Agua natural medicinal de Caldas de Montbuy" (sí, de nou el nom del poble mal escrit). La iniciativa, de principis del segle XX, no va prosperar, perquè els beneficis de l’aigua termal de Caldes són a través del bany, no per prendre’n, la seva composició no permet conservar-la en bones condicions, i el seu gust no genera gaire entusiasme.