Només un 3% de l’aigua del planeta és dolça... i gairebé tota es troba en forma de gel

Aquest país és ple de capelles que s’omplen de pols i de teranyines i són un paradís per als ratolins. N’hi ha que obren només un dia l’any, per la seva festivitat. I n’hi ha que cap. Està bé que les capelles buides tinguin un ús. I si no és un ús de caràcter religiós, no passa res.

La capella de Can Font, a Manresa, ha estat adaptada per poder-hi "veure" una projecció sobre l’aigua. Dic "veure", però també cal dir "escoltar", perquè el so és fonamental. Us recomano anar-hi, i el que proposo és que durant la projecció tingueu els ulls clucs i mireu d’endevinar a què correspon cada so: les onades del mar que trenquen a la sorra, una tempesta, el plugim, una cascada, un aspersor... (i molts més que no dic, per si hi aneu).

Aquesta activitat forma part de la proposta que ofereix la masia que hi ha just al costat. El seu nom és ben adient per a la destinació que li han donat: Can Font. Està dedicada a la divulgació de la cultura de l’aigua. S’hi fan tallers per a escoles i famílies. I s’hi expliquen un munt de temes relacionats amb l’aigua: la potabilització, el cicle de l’aigua, la distribució de l’aigua al món i l’ús de l’aigua a pagès, entre d'altres.

A l’exterior de Can Font ja hi ha un element relacionat amb l’aigua: una roda hidràulica provinent d’una fusteria industrial.

Visito amb Krishna Sivillà, responsable del Centre de l’Aigua de Can Font, les diferents sales de la masia. Hi ha un laboratori força gran, on es fan una pila d’experiments. Però el que em crida més l’atenció és un conjunt de tambors fets amb tubs de canonades d’aigua.

A la planta baixa hi ha una exposició ben interessant. M’entretinc una bona estona repassant dades que proporciona. Llegeixo, per exemple, que un 97% de l’aigua total del planeta és salada. Sí, és la dels mars i els oceans. Per tant, només un 3% de l’aigua del planeta és dolça. A més, la major part de l’aigua dolça està emmagatzemada en forma de gel.

També és d’interès el que diu del consum d’aigua a Catalunya segons la tipologia d’habitatge. En una edificació compactada es consumeixen 120 litres per persona i dia; en una edificació semicompactada, 150 litres per persona i dia, i en una edificació unifamilar, 200 litres per persona i dia.

Can Font es troba a quatre passes dels Dipòsits Nous de Manresa, construïts només vint anys després dels Dipòsits Vells. Sí, sí: els vells van fer-se a la dècada dels anys 60 del segle XIX i els nous van fer-se a la dècada dels 80 del mateix segle XIX. Manresa va créixer de cop i necessitava unes bones reserves d’aigua!

"I tots dos continuen funcionant?", pregunto al Krishna. "Els Dipòsits Nous, sí. Estan situats a la planta potabilitzadora de Manresa, i encara s’utilitzen. És on va a parar l’aigua un cop ja s’ha potabilitzat, abans d’enviar-la a les cases. Pel que fa als Vells, van subministrar aigua a les parts baixes de la ciutat fins al 1980. A la dècada dels 90 es va restaurar l’edifici per acollir el que ara és el Museu de l’Aigua i el Tèxtil".

M’ho explica el Krishna mentre ens desplacem –amb un cop de cotxe; no és gaire lluny– al gran dipòsit d’aigua a l’aire lliure que hi ha a l’anomenat Parc de l’Agulla. En aquest dipòsit desemboca la Séquia, el canal medieval que condueix l’aigua del Llobregat fins a Manresa. "Saps que en tot el recorregut de la Séquia [de 26 quilòmetres] tan sols hi ha 10 metres de desnivell, és a dir, un pendent mínim del 0,04%?", em diu el Krishna. "I que aquesta Séquia porta a Manresa uns 1.000 litres per segon?", comenta quan arribem a aquest parc. Tenim Manresa als nostres peus, i Montserrat al fons.

De cop, el Krishna fa un salt a més de 60 anys enrere i em comença a parlar de la gran nevada del Nadal del 1962. Tinc curiositat per saber què té a veure amb el que ens ocupa. De seguida la satisfaig. "Aquella intensíssima nevada va deixar la Séquia obstruïda per gel i neu. Manresa patia per la falta d’aigua. Aquest va ser el detonant que va dur a la creació de la gran reserva d’aigua del Parc de l’Agulla, que va entrar en servei el 1974. A més, al voltant del llac es va fer un parc, bàsicament per protegir-lo: així, no es podria construir cap indústria ni cap altra iniciativa que pogués afectar l’aigua.

"Aquesta reserva dona una setmana de marge si cal aturar la Séquia per treballs o en cas d'incidències", em diu el Krishna, que també és el responsable d’InfoSéquia, el centre de visitants situat al Parc de l’Agulla. Pel que fa a la divulgació del patrimoni, hem après molt, i hi ha equipaments que no tenen res a envejar a altres d’Europa. És el cas d’InfoSéquia.

En el moment de marxar observo un bernat pescaire, que espera que passi un peix per agafar-lo en una zona on hi ha tot de plantes aquàtiques, que s’alimenten, a través de les arrels, de matèria orgànica que les fa créixer alhora temps que contribueixen a depurar l’aigua.