Un paradís terrenal amb aigua per tots costats

"L’aigua era un element fonamental als Munts, per irrigar els jardins, per als animals, per als banys, per rentar-se, i per viure, esclar", em diu en Josep Anton Remolà, conservador del MNAT (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), que coneix Els Munts (Altafulla) com el palmell de la seva mà: va excavar-hi fa molts anys. Aquesta vil·la romana es troba a tocar del mar, però el que necessitava per "funcionar" no era pas aigua del mar, sinó aigua dolça. I molta!

"La vil·la romana dels Munts és fruit del moment de màxima esplendor de Tàrraco: inicis del segle II després de Crist", m’explica en Josep Anton. "Els Munts es va alçar sobre les restes d’una anterior vil·la romana del segle I després de Crist, més senzilla, de la qual s’han conservat pocs elements. Sembla que es dedicava sobretot a l’explotació agrícola".

Hem començat la visita dalt de tot del turó on està situat Els Munts –Patrimoni Mundial, ja que forma part dels jaciments arqueològics de Tàrraco, que també ho són–. Aquí dalt hi ha diversos dipòsits d’aigua –buits–. "L’aigua devia arribar a través d’un aqüeducte, perquè se’n necessitava molta; amb la de la pluja no en tenien ni per començar", em diu el Josep Anton. Ben a prop d’aquests dipòsits hi ha una mena d’arc de pedra –que s’anomena popularment "la tartana"–; és el que resta de la coberta de volta de canó d’una font monumental.

Tot passejant pel recinte, tracto d’imaginar-me la vista privilegiadíssima –sense cap edifici– que tenia Caius Valerius Avitus, comissionat de l’emperador Antoní Pius i duumvir de Tàrraco –un dels dos magistrats locals–, i la seva esposa Faustina, que n’eren els estadants. Tenien sovint convidats, les elits de Tàrraco, que gaudien de la tranquil·litat de l’indret, situat a 12 quilòmetres de la bulliciosa capital de la Hispània Citerior.

M’imagino uns jardins ben ordenats en terrasses que arribaven gairebé fins al mar, acolorits –amb flors i plantes–, amb pèrgoles, gelosies, estàtues, i amb la banda sonora dels brolladors, de la piuladissa d’ocells exòtics (faisans, paons, lloros...) captius en gàbies o en semillibertat, i del suau aterratge de les onades a la platja.

Eren necessaris una munió d’esclaus per fer tots els serveis, sobretot quan venia gent de fora. "El gaudi d’uns pocs requeria l’esforç forçat de moltes persones esclavitzades", diu Remolà. Com que l’energia era només animal i humana, els esclaus tenien un munt de tasques a fer: els àpats, rentar les tovalloles, entretenir la gent, cuidar els jardins, els animals, reparar les canalitzacions d’aigua... "Eren només homes, els esclaus?", li pregunto. "Tant homes com dones; no feien cap distinció", em respon quan som davant del menjador (triclinium) de la domus, on hi havia ni més ni menys que set brolladors i un mitreu (espai de culte a Mitra, equiparable, quant a dimensions, al de les termes de Caracalla de Roma). La casa principal i els banys estan connectats per un corredor –en part cobert i en part porticat– decorat amb un esplèndid mosaic.

Tant el fet que hi hagi un mitreu (el més gran que es coneix) com la troballa (a la domus!) d’una estàtua d’Antinous, l’esclau i amant de l’emperador Adrià divinitzat després de la seva tràgica i confusa mort al riu Nil, donarien suport a la hipòtesi que la vil·la romana dels Munts del segle II s’hauria erigit per acollir l’emperador i part del seu seguici durant la seva estada a Tàrraco per presidir una assemblea dels notables de tot Hispània, en un hivern en què Tàrraco va ser de facto la seu de l’Imperi romà.

L’objectiu principal de la meva visita d’avui són els banys d’Els Munts, que s’han conservat en part. Molts en diuen, equivocadament, termes, però les termes són banys públics, i els banys són privats.

Els banys estaven formats per diverses estances, unes d’aigua freda, d’altres tèbia i d’altres calenta. Per escalfar, a més del sol, tenien un hipocaust sota el paviment, per on circulava aire calent produït en forns (que els esclaus alimentaven amb llenya). Els forns també escalfaven l’aigua de les banyeres i piscines. La piscina més gran, d’aigua freda i exterior, anomenada natatio, permetia fins i tot nedar-hi.

La pedra i el morter nu de les ruïnes dificulten fer-se una idea del luxe i el refinament d’aquests grans banys. "Hi havia mosaics als terres, revestiments de paret amb plaques de marbres procedents de tota la Mediterrània, pintures murals en les cúpules i voltes i una gran quantitat d’estàtues decoratives; el MNAT conserva una petita part d’aquestes estàtues", explica Remolà. "En aquests banys podies saber en quin tipus d’estança eres només mirant el color del marbre de les parets: groguenc a les calentes i verdós a les fredes", afegeix en Josep Anton.

Als Munts s’hi continua excavant –ara amb més empenta, ara amb menys, en funció dels pressupostos–, i fent recerca. Moltes de les peces, mosaics, escultures i pintures trobades al jaciment es conserven actualment al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, que gestiona aquest magnífic equipament.