Per reactivar el país, devastat per la guerra civil, el règim franquista va impulsar la realització de nombrosos pantans. Un dels més emblemàtics del règim és el de Canelles, creat per generar electricitat i per satisfer les necessitats de regadiu i d’abastiment d’aigua potable. La central de Canelles i la seva presa van ser construïdes per l’empresa ENHER en només sis anys, del 1953 al 1959. La presa va ser dissenyada per l’enginyer Eduardo Torroja. Les obres van donar feina a milers de treballadors. Residien amb les seves famílies en un campament provisional –l’anomenat “poblat de Canelles”–, molt més gran que qualsevol altre poble de l’entorn. Quan va tancar aquest poblat, a principis dels anys vuitanta, molts van quedar-se al territori a viure-hi per sempre.
La pasta de cigrons evita filtracions
La presa de Canelles
Estopanyà (en castellà tot sempre és més llarg: Estopiñán del Castillo) és un bonic poble de la Franja de Ponent on resideixen poc menys d’un centenar de persones. Passejant-hi sents parlar més català que a Barcelona. És força concorregut perquè és un dels punts de partida d’una visita que s’ha fet molt popular, la de "la muralla xinesa de Finestres", situada a tocar del pantà de Canelles i del poble abandonat de Finestres. Aquest llogarró va quedar abandonat a mitjans dels anys cinquanta del segle XX. La construcció del pantà va inundar les seves terres més fèrtils i va barrar les comunicacions que, a través del riu, tenia amb els pobles veïns. "Quan em demanen per on es va a la muralla xinesa jo els responc que han de fer 13.000 quilòmetres", em diu en Benjamí Vallmanya, d’Estopanyà. "Aquí sempre n’hem dit «Les roques de la vila» o «Les dents de Finestres»".
En Benjamí és el responsable del Centre d’Interpretació de l’Energia i la Geologia de la presa de Canelles, una interessant exposició sobre la història de la construcció de la presa i la central. Avui la visito. Hem de fer uns quants quilòmetres des d'Estopanyà per anar als peus de la presa, que es troba entre els municipis d’Estopanyà (Ribagorça) i Os de Balaguer (Noguera). Els recorrem amb el seu petit cotxe, ben a poc a poc, per una carretera del tot secundària. No ens trobem amb cap vehicle en tot el trajecte. Ens endinsem al Montsec més deshabitat i verge, tot passant ben a prop d’una de les vies ferrades més populars del país, Lo Pas de la Savina, de parets altíssimes. Una de les vies du el seu nom (i no el cognom). Sí, via Benjamí.
"La zona de l’estret de Canelles, on hi ha la presa, és molt càrstica", m’explica en Benjamí, al volant del cotxe. "Quan es va començar a omplir l’embassament es van detectar importants fuites d’aigua, i per això no es va omplir del tot fins al cap de 35 anys, quan van quedar resoltes. Va ser necessària una operació molt complexa en què es va injectar al formigó bentonita –argila molt fina–, i també altres elements com «carbonilla», i fins i tot llana d’ovella –fibrosa, s’agafa molt bé a la pedra– i pasta de cigrons –s’infla en mullar-se–", relata.
De l’exposició del centre d’interpretació un dels valors principals són les fotografies de la construcció de la presa. Hi ha imatges precioses, en blanc i negre, del poble de Blancafort, de l’any 1955. Poc després quedaria inundat pel pantà de Canelles (un altre poble, Tragó de Noguera, quedaria inundat pel pantà de Sant Anna, situat una mica més avall que el de Canelles).
A Blancafort hi vivia una de les besàvies de Leo Messi, que va emigrar, força abans que el poble quedés sota l’aigua. Molts habitants del Montsec van marxar a principis del segle XX. Aquest era un lloc pobre, amb recursos escassos: s’hi feien cereals en petits bancals, fruits secs, olives i mel (que ha desenvolupat "la cuina de la mel", molt popular avui).
Al costat dels barracots de l’exposició hi ha, sense cap rètol, peces en desús de la central. "Algun dia farem un museu a l’aire lliure de tot això", diu en Benjamí. Queda feina per fer.
Tot seguit caminem fins a la presa. A mesura que ens hi apropem esdevé més imponent. La paret és altíssima, impressionant: 152 metres d’alçada. Esclar, és un dic de contenció d’un embassament immens, el més gran de la conca del Noguera Ribagorçana i el segon més gran de la conca de l’Ebre, després del de Mequinensa. "Aquesta presa, encara avui, és estudiada per moltes universitats per la complexitat de la seva construcció", comenta en Benjamí. Quan som a prop, veiem l’aigua sortint a molta pressió d’una canonada i fa un bonic arc de Sant Martí. Ens hi acostem i ens refresquen esquitxos diminuts d’aigua. És una experiència ideal per un dia com avui, de calor sufocant. M’hi quedaria una bona estona, però encara ens queda un atractiu per veure: la cova negra de Tragó (altres coves que hi ha van ser tapades amb formigó per taponar filtracions). A la cova negra s’hi accedeix des d’un lateral de dalt de tot de la presa. Ben equipat amb el casc que m’ha proporcionat en Benjamí, faig un recorregut per un tram de la cova. Ens donen la benvinguda un estol de ratpenats que volen a força velocitat. "S’han detectat aquí tretze espècies de ratpenats", em diu en Benjamí. "El ratpenat és el millor amic del pagès", remarca. "Cada dia es mengen una pila d’insectes: una vegada i mitja el pes del seu cos". "Això vol dir que «van de ventre» molt sovint", dic. En un moment que abaixo el cap veig un gripau. Esclar, hi ha alguns tolls d’aigua, el seu hàbitat.
Hi ha un pas ben estret, però el camí és fàcil, pràcticament horitzontal. "En aquesta cova s’hi van trobar restes humanes, d'entre 12.000 i 14.000 anys abans de Crist, i també puntes de fletxa, destrals...", explica en Benjamí.
"Aquestes estalactites estan completament destrossades!", exclamo. "Sí, de fa anys, quan no hi havia cap sensibilitat per respectar el patrimoni i molta gent les trencava i les venia. Algunes van anar a parar com a element ornamental en cementiris", diu en Benjamí. Quina pena!