PATRIMONI INDUSTRIAL

Història i històries de “La Canaliense”

Un museu de territori que explica els vincles entre la ciutat i l’aigua i els diferents usos que se li ha donat al llarg del temps

i
Daniel Romaní
4 min
Al museu és possible veure ampolles i etiquetes d’aigua de diversos indrets del món.

Baixa aigua per tot arreu, aquest any que ha plogut amb ganes. També pel canal de Seròs, que va ser construït entre els anys 1912 i 1914 per recollir aigua del Segre i dur-la fins al municipi d’Aitona, on fa un gran salt per produir electricitat. En els seus gairebé 30 quilòmetres de recorregut hi baixa molta més aigua (60 m( 3) /s) que la que es queda al mateix Segre (on ara és d’uns 5 m(3) /s de mitjana).

El canal està sempre ple, o gairebé sempre. Cal buidar-lo de tant en tant per netejar-lo a fons (s’hi troba de tot: electrodomèstics, cotxes robats...). Durant la Guerra Civil, soldats republicans van treure’n tota l’aigua i el van fer servir de trinxera (a més, van tirar a terra els ponts que creuaven el canal per dificultar el pas de l’enemic).

Entro a un conjunt de vuit cases adossades gairebé centenàries, però gens envellides, situades a la vora del canal, al barri de la Bordeta, als afores de Lleida. Temps enrere aquestes cases formaven el campament de La Canadiense. “La Canaliense”, en deien alguns, suposo que perquè hi passava el canal. La Canadiense és l’empresa hidroelèctrica fundada per Fred S. Pearson l’any 1911 a Toronto amb el nom de Barcelona Traction Light & Power, capçalera d’un grup empresarial que va electrificar Catalunya i va dominar el mercat elèctric durant els anys 20 i 30. La Canadiense (La Canadenca) evoca la important vaga que van fer els seus treballadors, i els d’altres empreses, el 1919, una de les fites més rellevants del moviment obrer català.

Localització del Museu de l'Aigua de Lleida.

“Qui vivia en aquestes cases?”, pregunto al Marc Sans, tècnic del Museu de l’Aigua de Lleida, que em fa de guia. “Personal de manteniment del canal. Vetllaven pel bon funcionament de les línies elèctriques. Molts van venir del món anglosaxó -la majoria eren britànics- amb les seves dones, i el seu estil de vida va “escandalitzar” alguns sectors de la societat tradicional de l’època. Eren senyores que feien coses tan “estranyes” com jugar a tenis, muntar a cavall o dur vestits curts. Van instal·lar-se aquí a principis de la dècada del 1920. “I fins quan van ser-hi?”, li pregunto. “Fins al 1991, quan va marxar l’última família. Després les cases van quedar abandonades i fa uns anys les va restaurar l’Ajuntament de Lleida perquè esdevinguessin la seu del Museu de l’Aigua”, em diu.

Aquestes cases tenien, ja als anys 30, tots els aparells elèctrics possibles: cuina elèctrica, estufes... “Hi venen visitants que recorden haver-hi estat quan eren nens, perquè eren amics dels fills dels treballadors, i que se sorprenien perquè tot era elèctric i sempre tenien les bombetes enceses. Esclar, els que hi vivien no pagaven cap factura de la llum, i eren grans promotors de l’electricitat!”, m’explica el Marc.

Passegem per l’interior dels habitatges, on es fan diversos tallers per a infants relacionats amb l’aigua, i hi ha l’exposició La força de l’aigua. El Dr. Pearson i les obres de La Canadiense a Lleida, que explica l’aventura que va suposar la construcció de les grans centrals per aprofitar la força de l’aigua -“l’hulla blanca”- dels rius de les Terres de Lleida, que van permetre electrificar Catalunya i van ser clau en el desenvolupament industrial del país.

L’atracció de l’aigua

“Atrets pels bons salaris que oferien, milers de pagesos van acudir a la crida per a la construcció del canal i la hidroelèctrica de Seròs, on acaba el canal”, em diu el Marc. “Es creu que van venir a treballar-hi unes 10.000 persones. I Lleida aleshores tenia 24.000 habitants. Es diu que algunes de les màquines que es van utilitzar les van portar del canal de Panamà. No s’ha pogut confirmar, però són de les mateixes característiques. I, de fet, té certa versemblança perquè feia poc que s’havia acabat de construir el canal de Panamà”, m’explica el Marc just quan som davant d’una turbina.

Les obres del canal i de la central, tenint en compte la dificultat dels treballs, es van fer en molt poc temps, en menys de dos anys. Es va tenir especial cura que la resclosa, on neix el canal, fos respectuosa amb la natura: permet el pas dels peixos i altres espècies aquàtiques, i inclou també un pas per als troncs (en temps de la construcció del canal encara era usual el transport de troncs riu avall mitjançant els tradicionals rais, embarcacions primàries fetes amb troncs lligats).

Anem tot seguit a l’edifici que va ser el xalet de l’enginyer. Està separat de la resta d’habitatges i és més gran. Mentre ens hi acostem, el Marc m’explica: “Fa uns anys, un home d’uns 70 anys que va venir a visitar-lo ens va dir que era el fill de l’enginyer que havia viscut en aquest xalet. Els espais estan realment canviats, però es va emocionar moltíssim en veure la finestra. La vista era la mateixa que recordava de la seva infància a la casa!”

La seu central es va crear per allotjar els treballadors que van construir el canal de Seròs.

Passem per una sala en què s’ha recreat el despatx de l’enginyer (em crida l’atenció un telèfon de campanya, d’allò més arcaic) i visitem finalment, dins del mateix xalet, una exposició d’ampolles d’aigua d’arreu del món. Hi ha ampolles d’allò més diverses i curioses, no només pel que fa a l’origen de l’aigua -de fonts, de glaceres, d’icebergs, destil·lada, d’aigües d’origen volcànic...-, sinó també per l’ampolla, o la procedència. Molta gent que viatja en porta... i ja no n’hi caben més. Hi ha una col·lecció paral·lela, d’etiquetes d’ampolles d’aigua, que també va creixent. Sort que les etiquetes ocupen menys espai.

El Far West català

De l’exposició La força de l’aigua. El Dr. Pearson i les obres de La Canadiense a Lleida, que es troba al campament de La Canadiense, em crida especialment l’atenció un vídeo de les obres de construcció de la central hidroelèctrica de Seròs. Hi ha un munt de cavalls i altres bèsties de càrrega, amb carros. Unes mules aixequen una torre elèctrica altíssima. Això sembla la construcció del ferrocarril al Far West americà! “Diuen que quan va arribar a Tremp per primera vegada, Pearson es va trobar uns pagesos que emigraven a Amèrica, farts de la pobresa de la terra. El nord-americà els va aconsellar que es quedessin. «Aviat portarem les Amèriques aquí», els va dir. I no mentia, ja que el flux migratori per fer les grans obres va ser enorme, fins al punt de transformar Tremp en una mena de gran poblat del Far West”, diu Xavier Moret, escriptor i periodista, autor del llibre Doctor Pearson: l’home que va portar la llum a Catalunya. Es refereix a les obres d’una altra central, però els protagonistes i l’època són els mateixos.

stats