Un enginyós, i antiquat, sistema de comunicació

Tinc uns quants familiars escampats pel Vallès, però cap a Montornès. Res d’interès hi trobaràs a Montornès, diran alguns. Però s’equivoquen: té elements patrimonials de totes les èpoques, com ara un poblat ibèric, un assentament romà, un castell medieval i un refugi antiaeri de la Guerra Civil.

Com tants municipis de l’entorn metropolità, ha canviat enormement. Fins i tot el nom. Antigament es deia Palau d’Ametlla, nom que va ser vigent fins a la fi del segle XIV. Passejo precisament pel carrer Palau d’Ametlla, una de les artèries principals de la població, on cada divendres té lloc el mercadillo. “Guaita, una cabina telefònica!” M’hi acosto i veig que aquest element de comunicació obsolet té una tecla per enviar un fax, un altre element de comunicació obsolet. No recordava que es podien enviar faxos des d’una cabina telefònica, que ja és una relíquia patrimonial.

Avui faig un recorregut per “l’obsoletisme comunicatiu”. El meu propòsit és conèixer un altre sistema de comunicació, també antiquat, el “talegro”, com alguns veïns l’anomenaven. És la Torre del Telègraf, també coneguda com la Torre de Bosquerons (pren el nom d’una masia que li és pròxima), que va construir-se l’any 1848 amb motiu de la Segona Guerra Carlista. M’acompanya Ferran Díaz, que és qui fa habitualment les visites guiades en aquesta torre, que forma part de la llista dels 150 monuments del patrimoni industrial de Catalunya elaborada pel mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya).

Per arribar-hi ens cal seguir el carrer Via Augusta (un carrer que serpenteja i puja amunt; res a veure amb el que era la Via Augusta), on neix un petit sender. Una caminadeta... i ja hem fet el petit cim! Som a poc més de 200 metres d’altitud i tenim una vista panoràmica excel·lent de tota una plana atapeïda d’edificis, fàbriques i empreses, i travessada per una munió de vies de transport. Sí, aquest és un lloc privilegiadíssim, des del qual es domina gran part del Vallès. “¿Veus la torre de telegrafia de Granollers?”, em diu el Ferran. No aconsegueixo distingir-la fins que ell no l’assenyala. “És a 9 quilòmetres de distància”. És Can Cassaca, la següent torre de la línia de telegrafia, l’única de Catalunya que té planta rodona (les altres, com aquesta de Montornès, són de planta quadrada). Després de Granollers, la línia que venia de Barcelona continuava amb torres a Puiggraciós, Tagamanent, Centelles, Tona i Vic, totes equidistants, a 9 quilòmetres l’una de l’altra.

Entrem a la torre per una escala exterior, feta fa uns anys. “Deuria haver-hi una escala de gat, probablement de fusta, que es podia retirar ràpidament en cas que vingués l’enemic”, em diu el Ferran. Pugem fins al capdamunt, on hi ha una sèrie de pals i braços articulats.

No he aconseguit el manual del codi que empraven des d’aquí dalt estant els soldats isabelins per moure aquest pal i aquests braços, que m’evoquen el pal major i unes creuetes d’un vaixell, i comunicar-se amb les altres torres. El codi era secret militar, però tants anys després... suposo que s’ha donat a conèixer. Sembla que construïen expressions curtes però també les lletres de l’alfabet.

La telegrafia òptica és un sistema de comunicació visual. Lògicament era més avançat que els senyals de fum i foc, però tenia unes quantes mancances. “I si hi havia boira, ¿no hi havia comunicació possible?”, pregunto al Ferran. “No, esclar. Els dies de boira o tempesta el sistema era del tot ineficaç. Era impossible divisar amb nitidesa les altres estacions telegràfiques. De tota manera, sembla que potser també feien servir llums de carbur”, em diu mentre jo contemplo la plana per una espitllera. Ara som dins la torre.

“En aquesta torre hi vivia una petita guarnició fixa, normalment un caporal, quatre soldats i dos torrers: aquests torrers eren els que feien funcionar el mecanisme”, detalla el Ferran. “Sempre amb una ullera de llarga vista o binocle observaven la possible arribada de missatges”, afegeix.

“¿Sabies que els ajuntaments dels pobles del voltant havien de pagar les obres de reparació que sovint s’havien de fer en aquesta torre?”, em diu el Ferran. “I no només això: estaven obligats a proporcionar queviures, palla per a les màrfegues i mantes als soldats que passaven la nit aquí”, m’explica. S’han trobat cartes en què alguns consistoris es queixen d’haver de pagar aquests serveis d’altres municipis.

“Al llarg del 1862 les torres de telegrafia òptica de Catalunya es van començar a desmantellar per ordre governativa. Entre els factors que van fer desaparèixer aquest sistema de comunicació cal destacar la seva relativa eficàcia i el gran cost econòmic que suposava. A més a més, ja havia arribat la telegrafia elèctrica. Als Estats Units, l’any 1845 s’havia inaugurat la primera línia del telègraf elèctric entre el Capitoli de Washington i la ciutat de Baltimore. El gran èxit del sistema Morse, més simple, ràpid i econòmic, va arraconar la telegrafia òptica”, diu Ferran Díaz. “De manera que quan va posar-se en marxa la telegrafia òptica a Catalunya, l’any 1849, als Estats Units ja tenien l’elèctrica”, reflexiono en veu alta. “Sí, sí -diu el Ferran-, aquí sempre anem tard... amb gairebé tot”.

Aquesta torre era fins fa uns anys un monument deixat de la mà de Déu, mig enrunat, de pedra marró, poc visible. Fa poc es va restaurar. La van pintar tota de blanc, cosa que va generar crítiques d’uns quants ciutadans. De fet, però, el blanc era el color original. Per poder divisar-la a distància el blanc era el millor.