Patrimoni industrial

La indústria dels mitjons, dels pijames... i dels sacs de patates

Al museu es poden contemplar les màquines que van revolucionar la indústria del gènere de punt a Mataró

Recordo que en sortíem amb un munt de capses de cartró, d’aquells magatzems d’Arenys de Mar. Capses plenes de roba fora de temporada: mitjons, banyadors, roba interior, pijames... Jo em preguntava com era que aquell dia -l’únic en tot l’any- la meva mare deixava de banda l’austeritat -obligada, amb set criatures- i com carai s’assabentava del dia i del lloc en què hi havia les millors ofertes de gènere de punt.

El dia que anàvem a Arenys era “una festa”, sobretot perquè era una de les poques vegades que sortíem de Pineda de Mar, on estiuejàvem durant ben bé tres mesos. A Pineda tot girava entorn de l’anada diària a la platja, sempre pel carrer de les Puntaires. Jo ignorava completament el que volia dir, això de puntaires, que és una tradició que probablement va propiciar la indústria de gènere de punt al Maresme.

Aquesta comarca és indiscutiblement l’epicentre del gènere de punt del país des de fa molts anys. I ho continua sent. “L’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar neix l’any 1922; l’any següent, el 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, es tanca, i el 1931, amb l’adveniment de la República, reprèn l’activitat. Avui continua formant professionals amb el nom de Centre de Recerca i Transferència de Tecnologia Tèxtil. Abans de la creació de l’escola de Canet, la direcció tècnica de les fàbriques estava en mans d’estrangers, perquè aquí no hi havia estudis d’aquest àmbit; calia anar a estudiar a fora”, m’explica Conxita Gil, conservadora del Museu de Mataró, que em guia per tots els racons de Can Marfà, situat allà on hi va haver una gran fàbrica de gènere de punt impulsada per Gaietà Marfà, que va començar a treballar en un petit local amb sis telers al camí ral. De jove, Gaietà Marfà va emigrar a Cuba i quan va tornar va donar un fort impuls a la fàbrica. L’edifici de Can Marfà, seu del museu, hi és de l’any 1881.

A Can Marfà, com a altres grans fàbriques de punt de la ciutat de Mataró, es feia tot el procés d’elaboració de la producció, des de la filatura fins al tissatge, la confecció i els acabats. Però coincidint amb el trasllat de les fàbriques de filatura a les conques fluvials del Ter i el Llobregat, l’any 1898, els Marfà traslladen la secció de filatura a la fàbrica de filats de Santa Eugènia de Ter. “L’època de màxima esplendor de la fàbrica va ser entre els anys 1920 i 1935. Aquí va arribar a haver-hi unes 250 màquines. Hi treballaven més de mil persones, però també cal tenir en compte que molta gent treballava a casa, amb petites màquines”, m’explica la Conxita.

“Mira, la colmena!”, em diu quan som davant d’un teler manual de finals del XIX. “Aquest teler va suposar un avenç importantíssim per fer mitjons i mitges, ja que permetia fabricar teixits en forma de tub […]. Va ser molt utilitzat aquí. Va fer possible introduir la producció de mitjons en l’àmbit domèstic, i això va permetre que la dona s’incorporés al treball del gènere de punt”, em diu. Hem anat avançant i ara som davant d’una altra màquina mítica, el Jacquard, que va permetre introduir fils de diferents colors per fer dibuixos a partir dels anys 20.

Mataró és el rovell de l’ou de tantes coses! No només del gènere de punt. Se sap que aquí va arribar el primer tren d’Espanya, el 1848; a més, s’hi va instal·lar un dels primers vapors de Catalunya, el Vapor Gordils (que és davant mateix de l’estació de Renfe i de la N-II), l’any 1839 (abans, doncs, que arribés el tren).

L’escriptor i periodista Manuel Cuyàs ha deixat escrit que els habitants d’aquesta ciutat, com els del Maresme en general, estan convençuts que estan “assentats en el rovell de l’ou del país”. I ho argumenta dient que “una mica més al nord de Catalunya hi fa massa vent i els estius són curts, i més cap al sud tot ens sembla desolat i a mig fer. De l’interior, no cal parlar-ne. L’interior va bé per fer-hi de tant en tant una escapadeta, però té l’inconvenient insuperable de no oferir mar”.

El gènere de punt es fa amb un sol fil, tot fent bucles (a diferència del teixit pla, que es fa entrellaçant els fils, amb la trama i l’ordit). Del gènere de punt en resulten malles, que tenen la capacitat d’adaptar-se al cos, ja sigui de llana, de seda o de cotó. A més de fer-se’n peces de roba, el gènere de punt té moltes altres utilitats: envasar embotits i fer sacs de patates, fabricar baietes, teixits per al sector de la sanitat, la pràctica de l’esport o la indústria de l’automòbil.

El gènere de punt va anar guanyant pes al llarg del segle XX en aquestes terres vora el mar. “Després de la Primera Guerra Mundial també es fa servir com a roba exterior i de vestir. Moltes dones necessitaven roba còmoda per anar a treballar, i les peces de gènere de punt els anaven molt bé”, remarca la Conxita. “Les dones comencen a portar mitjons a partir dels anys 30 del segle XX (abans només els nens i els homes duien mitjons)”, detalla la Conxita. “I quan es popularitza la roba esportiva, als anys 50 i 60, el punt s’hi adapta perfectament”, diu.

Trobo que està molt bé que aquest nou museu (va obrir les portes el 2015), especialment didàctic, hagi incorporat elements tàctils per als invidents (els que tenim la sort de veure-hi també ens agrada poder tocar llana, lli, seda, cotó, polièster, poliamida...). I que no sigui només una mirada al passat, sinó també al present. Hi ha, per exemple, teixits tècnics, per fer esport, fets també de gènere de punt, d’unes característiques especials perquè s’evapori la suor i no s’enganxi al cos, que es continuen fabricant a Mataró.

Visites emotives d’extreballadors

“Un dia, un dels vigilants del museu es va trobar amb una senyora asseguda en una bancada de confecció que estava entestada a posar-se a cosir, perquè deia que una d’aquelles màquines era la que ella havia fet servir durant anys a la fàbrica”, explica la Conxita. “Com que a les màquines hi ha una mostra del punt que fan, es va pensar que podia continuar-lo, i provava de fer-ho... Va costar moltíssim fer-li entendre que la mostra era feta per al mateix muntatge museogràfic!”, explica la Conxita. Per a moltes persones la visita a Can Marfà és molt emotiva, perquè es retroben amb màquines amb què van treballar una colla d’anys. Can Marfà va ser una de les indústries del gènere de punt més importants de la ciutat. L’immoble constitueix un dels testimonis més rellevants del patrimoni industrial mataroní. El museu va néixer en bona part gràcies a la iniciativa de Jaume Vilaseca i Bertranpetit, fabricant de roba interior que, amb el suport d’antics treballadors i fabricants, va recollir maquinària, instruments de laboratori tèxtil, mostres i peces de vestir de tot tipus.