PATRIMONI INDUSTRIAL

Un museu que fa un bon paper

A Capellades han passat de la indústria del paper a l’art del paper. Fan filigranes!
DANIEL ROMANÍ
DANIEL ROMANÍ

El paraigua sempre m’ha semblat un objecte antipàtic. Sí, ja sé que és útil, i permet que no arribis moll com un ànec a un lloc de compromís, i així no has de demanar si tenen unes sabates de recanvi. Però jo l’ignoro tant com puc. Menys quan és imprescindible. Avui l’he hagut d’agafar a Capellades: ha caigut un bon xàfec. Aigua a dojo.

L’aigua és especialment protagonista a Capellades. N’hi ha a banda i banda de l’edifici del Museu Molí Paperer d’aquesta localitat, un edifici que temps enrere va acollir el Molí de la Vila. En una banda, la Bassa, una surgència natural d’on brollava una enorme quantitat d’aigua -més de 12 milions de litres al dia ara fa dos segles!- que els molins paperers aprofitaven per fer anar les rodes i fer el paper; i a l’altra, un dels grans llocs de trobada dels capelladins cada estiu: una gran piscina (construïda el 1936, durant la República, va ser una de les primeres piscines públiques de Catalunya).

“L’aigua és el mitjà i el medi amb què es forma el paper i, un cop format, cal extreure-la”, em diu Victòria Rabal, que em guia per tots els racons del Museu Molí Paperer de Capellades, que fa anys que dirigeix. Iniciem el recorregut al soterrani, on hi ha la maquinària amb què es fabricava paper abans, als inicis d’aquest Molí Paperer, al segle XVIII. Es feia amb draps -els drapaires recollien els draps i els venien als molins-. També hi ha la maquinària amb què es fabrica ara, partint de pasta de cotó, lli, cànem, abacà, etc. “Mira, la pila holandesa”, em diu. És una màquina que refina la pasta de paper, una invenció dels holandesos del segle XVII per substituir les antigues maces desfibradores que hi ha a la sala del costat. “Fer la pasta a la pila holandesa és un dels moments clau de tot el procés d’elaboració del paper. Jo ho comparo al moment de fer el sofregit de la paella: si el sofregit està ben fet... la paella segur que és bona!; segons el temps de treball i la barreja de fibres, el paper tindrà una qualitat o altra”, em precisa la Victòria.

Entrem a un petit magatzem atapeït d’estris, com ara olles per bullir plantes (“Aquests dies estem fent paper a partir de la planta d’espart”) i “formes” amb filigranes (dibuixos fets amb fil de metall que deixaran al paper marques que només seran perceptibles a contrallum). Després pugem a la segona planta i arribem a la sala on es fan papers exclusius.

Papers d’artista

“Aquí hi venen sovint artistes per fer projectes de creació, normalment amb papers de gran format, fins a 3 per 4 metres”, comenta la Victòria mentre em mostra uns plats de paper per al Restaurant Sant Pau, el de la Ruscalleda, que tanca d’aquí poc.

Fer un bon paper és un dels propòsits d’aquest museu i un dels grans reptes que té la Victòria des de fa una pila d’anys. “El 1983 vaig tenir la sort de conèixer l’artista nord-americà Laurence Barker, un dels pares de l’ art paper. L’any següent vam organitzar el primer taller de paper”. Aquesta va ser la llavor de les activitats del Museu Molí Paperer centrades a revalorar el paper com a suport actiu en la creació artística.

“Intentem fer un paper de qualitat, sempre a mà, innovant amb tècniques, incorporant pigments, textures...”, diu la Victòria, que actualment és presidenta de l’A-FAD (Associació d’Artistes i Artesans del FAD, Foment de les Arts Decoratives). “Per exemple, fem paper plantable, 100% cotó, sense additius, on s’hi han barrejat llavors de flors. Es pot escriure, o imprimir sobre aquest paper, plantar-lo en una torreta, regar-lo i al cap d’uns dies neixen les flors”, m’explica Victòria Rabal.

“Ah! I hem estrenat un nou producte”, em diu amb un somriure. “Jardí plantable, en diem. És un paper amb formes d’hexàgon i color mel que recorda les bresques de les abelles. Aquest paper conté llavors de plantes amb flors comestibles que agraden als pol·linitzadors”. Aquesta nova proposta, que confirma que es pot fer R+D amb una activitat tradicional com fer paper, és una petita contribució a la salvaguarda de les abelles.

En sortir del museu faig un volt pel poble. Cauen quatre gotasses que semblen l’epíleg de la tempesta. Busco el carrer Amador Romaní. Que petitet que és! Du el nom de qui era cosí germà del meu besavi, Joan Romaní Guerra. Naturalista amateur, Amador Romaní, que es guanyava les garrofes, com bona part dels capelladins, fent paper, és tota una institució a Capellades, ja que l’any 1909 va descobrir-hi una bauma que alberga un assentament prehistòric que amb el temps s’ha revelat fonamental per entendre com vivien els neandertals. És l’Abric Romaní.

Paper, ferro i pell

Hi ha un munt de coses sota terra, fins i tot en pobles relativament petits com Capellades. Hi penso quan, fixant la mirada al paviment, veig les típiques plaques de ferro de la xarxa d’aigües subterrània, que duen el nom de Fundición Fábregas Igualada. Deu ser potentíssima aquesta empresa perquè de plaques amb aquest nom n’hi ha milers escampades pel país.

Igualada és capital de l’Anoia... i del paviment. I s’hi fan cada dia centenars de soles de sabata. Demà, al Museu de la Pell, us en parlaré.

A Torrelavit, l’aigua és vida i és història

Tres han sigut històricament els usos que la humanitat ha donat a l’aigua: l’ha aprofitat per al seu abastament, l’ha fet servir per regar els conreus i també la utilitzat per generar energia. Tres usos que s’han donat, i es continuen donant, al petit municipi de Torrelavit (Penedès), gràcies al pas del riu Riudebitlles i els seus afluents.

El nou Centre d’Interpretació de l’Aigua de Torrelavit posa de manifest la importància que ha tingut el riu en la vida del poble i la utilització que s’ha fet de l’aigua en l’àmbit domèstic - gràcies a les fonts i safarejos -, en el regadiu -mitjançant pous, rescloses i canals- i en l’àmbit industrial -dotze molins paperers van fer de Torrelavit un important centre industrial paperer, des del segle XVII fins al segle XX-. La visita a aquest equipament es pot combinar amb la d’altres elements d’interès del municipi, com ara els cellers. Però no poseu aigua al vi!

Més continguts de

El + vist

El + comentat