Barça
Esports27/05/2021

10 anys de Wembley, la final en què el Barça va ensenyar a tot el món el futbol més bell

L'equip de Guardiola va derrotar el Manchester United per 3-1 en un partit que va marcar tota una generació

BarcelonaHavia de ser a Wembley. Com sol passar a les grans epopeies, els escenaris són importants. El llocs dels fets inspiren, tenen un significat. I per al barcelonisme, Wembley no és només un racó al nord-oest de Londres. Era el lloc on el 1992, per primer cop, el Barça havia sortit a una final de la Champions per disfrutar, en lloc de per patir una derrota. Ara fa 10 anys, el Barça tornava a l’escenari dels fets. A un estadi de Wembley que ja no existia, però que a la vegada seguia sent el mateix. Ara fa 10 anys, el Barça de Guardiola va jugar un dels seus partits més memorables, en què es va acostar bastant a la perfecció per derrotar el Manchester United per 3-1 i poder guanyar la seva quarta Champions. Va ser tot tan perfecte que Carles Puyol, el capità, va compartir el privilegi d’alçar el trofeu al cel londinenc amb Éric Abidal, que va guanyar una final després d’haver-se recuperat d’una greu malaltia. Va ser una nit tan feliç que tothom recorda on era. Els dies històrics són aquests. Aquells en què tothom sap on era quan van passar els fets. I tothom sap on era quan Pedro, Villa i Messi van enviar a l’infern els red devils anglesos.

Al descans de la final, però, el Manchester United, sense saber gairebé com, seguia viu. I quan Guardiola va entrar al vestidor per donar indicacions, va trobar-se els jugadors parlant entre ells, apassionats, emprenyats per no anar guanyant 3-0. Reforçant la seva confiança entre ells, amb mirades segures, amb indicacions, amb debats. Xavi era dels que més cridava, insistint que calia seguir pel mateix camí. En lloc de dubtar, ser més fidels que mai a l’estil. I Guardiola va entendre que no li calia dir gaire cosa. Que ja ho havia explicat tot els anys anteriors, i va fer de la final de Wembley un dels punts àlgids del seu regnat al Camp Nou. I va saber que la Champions no s’escaparia. Així va ser. Messi, consagrat ja com el millor jugador del món, va deixar-se l’ungla colpejant amb ràbia una tanca publicitària quan va fer el seu gol. David Villa gairebé va plorar a l'afegir el seu.

Cargando
No hay anuncios

El relat de les víctimes

"No és només que volien guanyar, és com jugaven. Era un equip increïble. Tenies la sensació que mai arribaves a temps a la pilota", recorda l’equatorià Antonio Valencia, llavors jugador del Manchester United. 10 anys després de la final, l’ARA ha buscat algunes de les víctimes d’aquell Barça brillant. No tant per posar-se a la seva pell com sí per conèixer el testimoni de qui hi va viure en primera fila. "Quan vam jugar la final de Roma, el Manchester United se sentia favorit contra el Barça de Guardiola. Però el 2011 era diferent. Ells estaven jugant molt bé ja. I Espanya havia guanyat el Mundial amb mig Barça titular, així que tothom els considerava el rival a batre", admet el brasiler Fabio, titular amb els anglesos a la final. La temporada anterior, el Barça havia vist com l’Inter de Mourinho els trencava el cor a les semifinals europees, quan semblava tot llest per viatjar a Madrid per guanyar la final al Bernabéu. Aquell estiu del 2010 va ser de canvis. Va arribar Sandro Rosell i van marxar Ibrahimovic i Henry. Guardiola havia entès que apostaria per Messi com a fals davanter i obriria la porta de sortida al suec. I per reforçar l’atac, l’escollit era David Villa, que amb la selecció espanyola ja havia après a marcar gols sense haver de jugar pel mig. A més, van arribar futbolistes com Mascherano o Adriano. "A l'arribar vaig veure de seguida que Guardiola era com un pare, una figura molt potent que estava pendent de tots els detalls. Arribava a un club que només pensava en ser campió d’Europa, era la idea de tots", recorda Adriano.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat alguna ensopegada fora de casa a Copenhagen i Kazan a la fase de grups, el Barça va arribar als vuitens de final com un dels favorits. L’Arsenal, però, va plantar cara imposant-se per 2-1 a Londres i perdent 3-1 al Camp Nou. "Ens ha eliminat el millor equip d’Europa", diria Wenger. "Era un equip brillant en què Messi acabava marcant les diferències. Recordo que vam voler ser valents anant a dalt i gairebé ens surt bé, però costava molt treure la pilota a Xavi i Iniesta", explica Gael Clichy, que anys més tard treballaria amb Guardiola al Manchester City. Segons Clichy, una de les claus d’aquell Barça era que "havia apuntalat millor la part defensiva amb el fitxatge de Mascherano". Després de l’ensurt contra l’Arsenal, el Barça va treure’s de sobre el Xakhtar Donetsk ucraïnès d’un vell conegut, Mircea Lucescu, que seguia definint Guardiola com una persona arrogant després d’una topada que havien tingut uns anys abans. "Et podies passar dies preparant els partits, però Guardiola sempre et sorprenia amb un detall, amb una posició. Jugar contra ells era molt incòmode perquè nosaltres sempre volíem atacar, però contra el Barça tenies la sensació que si anaves a l’atac et farien miques. I t’anaves tancat, t’anaves posant nerviós", recorda el brasiler Jadson. El Barça va golejar per 5-1 a l’anada i va enllestir la feina abans de la tornada. 

Cargando
No hay anuncios

A les semifinals va arribar el plat fort: el Reial Madrid. En pocs dies, els dos rivals es van veure les cares quatre cops, dos a la Champions, una a la Copa i un altre a la Lliga, en uns duels que van elevar encara més la rivalitat entre Guardiola i Mourinho. I en una nit èpica, Messi va conquerir el Bernabéu amb dos gols. "Aquell equip jugava de memòria, ja que molts d’ells estaven junts ja a La Masia. I eren part de la base de la selecció. Per això costava tant enfrontar-se a ells i per això va tenir mèrit que els guanyéssim una Lliga després", treu pit Esteban Granero, que recorda aquells duels com "la rivalitat més gran en anys al futbol". "Va ser com Karpov i Kasparov lluitant per ser campions del món d’escacs, un duel d’estils. Aquell Barça jugava realment bé. Sempre parlaré bé de Mourinho per com era al vestidor, però no negaré les virtuts com a tècnic de Guardiola", afegeix.

Una final gairebé perfecta

El Barça, doncs, va arribar a la final com a favorit i també com a màxim golejador de la competició. 11 dels gols els havia fet Messi. El Manchester United, en canvi, tenia la millor defensa. Van der Saar només havia rebut quatre gols abans de Wembley. Un partit en què "ens vam equivocar", explicava fa poc Rio Ferdinand, capità del United. "Vam decidir anar a pressionar a dalt per recuperar la pilota. I és cert que el gol de Rooney va néixer així, però va ser l´única ocasió. En realitat, ells ens van superar perquè la velocitat amb què jugaven Xavi o Iniesta era massa per a nosaltres. I això deixava espais a Messi, Pedro i Villa", recordava el defensa anglès parlant amb la BBC. "A la final del 2009 el Barça ens havia sorprès. Sabíem que ells havien millorat, però nosaltres també teníem la sensació d'estar més forts. Ens volíem venjar d'aquella final, estàvem molt motivats", diu Valencia. Però no van poder fer res.

Cargando
No hay anuncios

Tant Ferdinand com Valencia coincideixen en destacar el paper de Messi. "El volies aturar i s’escapava sempre. Vaig intentar fer-li alguna falta amb el braç i s’esmunyia per sota", explicava l’anglès. "T’obligava a posar dos o tres jugadors a sobre i generava espais als altres. Sense Messi, hauríem plantat cara, però amb ell, ens van destrossar", admet l’equatorià. Alex Ferguson, el tècnic escocès del Manchester United, explicaria que havia perdut la final al no reaccionar a la segona part, quan abans del 2-1 del Barça hauria pogut posar el coreà Ji-Sung Park a fer un "marcatge personal" sobre Messi. "No sé si hauria canviat la final, la veritat", admet Valencia. L'equip britànic, amb el seu 4-4-2 amb dos puntes que no ajudaven en defensa, va perdre la batalla al mig del camp, on Messi s'unia amb Xavi i Iniesta per generar superioritats. "Al futbol molts cops recordes més les derrotes que els triomfs, ja que et fan mal. I aquella derrota la tinc ben present, perquè pocs cops un rival ha sigut tan superior", ha admès el gal·lès Ryan Giggs. "Un cop ens van fer el 2-1 ja sabíem que no podíem guanyar. Ells eren com una marea, sempre tornaven per fer més atacs", diu Fabio.

Cargando
No hay anuncios

El Barça, sense Puyol a l’equip titular perquè tenia molèsties, va fer allò que Guardiola havia demanat a la prèvia. "Hem de demostrar al món el que sabem fer", va dir. 24 hores després, el tècnic de Santpedor alçava el cap explicant que "tot el món ho ha vist". Amb set jugadors de La Masia titulars i Abidal de lateral tot just dos mesos després de saber que tenia un tumor, el Barça va patir els primers 10 minuts, quan el joc físic del rival semblava imposar-se, abans d’elevar el seu futbol d’autor ben alt. "És el millor equip que he vist mai", admetria elegant Sir Alex Ferguson. Guardiola va dedicar el títol a "tothom qui estima el futbol". Aquell dia, aquest esport que en ocasions sembla un joc, i en ocasions cau ben baix, va convertir-se en art. Era la tercera Champions del Barça en sis anys. Malauradament, després només n’ha arribat una més, la de Berlín.