EL CLÀSSIC

Un empat èpic per salvar el rècord (2-2)

El Barça colpeja primer però acaba aguantant mig clàssic en inferioritat numèrica

Celebració icònica de Leo Messi / LLUÍS GENÉ / AFP

Una pluja de papers blaugranes queia sobre els caps dels jugadors del Barça. El clàssic havia acabat feia minuts, però la plantilla seguia al centre del camp, celebrant la Lliga amb una rotllana. Celebrant el rècord d’imbatibilitat. I celebrant un empat sofert, aconseguit serrant les dents i patint, després d’un clàssic polèmic i tens, com els d’abans, en què les decisions arbitrals van posar contra les cordes un equip que va haver d’atrinxerar-se jugant mig partit en inferioritat numèrica. Havia de ser un clàssic descafeïnat, però al final li va sobrar adrenalina, amb baralles cada dos per tres. Un clàssic en què el Madrid va voler esguerrar la festa però va acabar marxant amb la cua entre les cames a preparar de seguida la final de la Champions. On es decidirà la seva sort aquesta temporada.

La sort del Barça, en canvi, ja la coneixem. Un doblet i tres partits de Lliga al davant per acabar de protegir el rècord d’imbatibilitat. Per poder dir que ningú t’ha derrotat després de 38 jornades. El Barça, que començava la temporada vençut pel Madrid a casa, va anticipar la festa de finals de temporada. En un futbol en què fer un passadís s’ha convertit en una humiliació que cal evitar, cada falta va ser com un greuge a l’honor, amb els jugadors posant fort la cama i, en ocasions, deixant-se portar pel cor i no pas pel cap. El Barça, jugant mig partit en inferioritat numèrica, va aguantar els atacs d’un Madrid que va quedar-se amb les ganes de provocar la primera derrota en Lliga del campió. Va ser un clàssic com els d’abans, amb molta emoció i ungles mossegades. Amb nervis i girs de guió. El Barça manava però es va veure contra les cordes quan el Madrid va reaccionar i Sergi Roberto va veure una vermella justeta. Però amb 10, Messi va marcar el camí de la resistència en un segon temps en què el Madrid no va saber obrir la defensa d’un equip que sí que va saber lluitar com cal, a diferència de Roma.

El Barça no va aconseguir imposar la seva llei en un partit que va començar bé per als homes d’Ernesto Valverde però que va anar derivant cap a un intercanvi de cops en què el Madrid va tenir més arribada, malgrat veure’s per sota en el marcador. I va ser un intercanvi de cops real, sense metàfores esportives, perquè l’empenta dels dos equips va anar enfangant el partit cap a un escenari de picabaralles que va acabar amb la vermella a Sergi Roberto després d’una entrada criminal de Bale que ni va acabar amb targeta groga. Hernández Hernández, que va començar intentant dialogar amb els jugadors, de mica en mica va perdre el control del matx i va fer perdre els papers a un Barça que ja havia perdut el control d’un partit en què havia colpejat primer.

Un inici prometedor

Amb Coutinho, una mica perdut, jugant per la dreta, el Barça va invitar el Madrid a estirar-se. Zidane no va fer rotacions pensant en la Champions i va fer jugar un equip de gala que, ordenat en un 4-3-3, va voler ser protagonista al Camp Nou i va intentar controlar el joc. Però cada pèrdua permetia al Barça atacar amb espais, guanyant els duels directes i trobant una autopista per la dreta, on Sergi Roberto aprofitava els metres per estimular un Barça alegre en la seva proposta, tot i que una mica accelerat. Va ser en una d’aquestes curses del reusenc que Luis Suárez, aprofitant que els centrals se n’havien anat perseguint Messi, va batre Keylor Navas amb una volea al primer toc que premiava el bon partit d’un Barça ambiciós.

Però el gol no va anticipar un monòleg blaugrana. El Madrid va saber reaccionar ràpid: Cristiano va avisar uns quants cops abans de batre Ter Stegen en una jugada en què Piqué va lesionar el portuguès, que va anar coix fins al descans, quan el van substituir. Amb empat en el marcador, el Madrid, liderat per un Kroos omnipresent i els bons moviments de Benzema dins de l’àrea, va anar madurant el partit. I el clàssic es va anar complicant. Primer, es van encarar Modric i Alba. Després, Suárez i Ramos. I finalment, Gareth Bale va clavar els tacs a la cama d’Umtiti. Aquestes accions van anar encenent el Barça, que no entenia com Messi havia vist la groga per una falta menys dura que la del gal·lès. I Sergi Roberto, nerviós, va caure en el parany d’un Marcelo que el va punxar fins que va provocar el cop del reusenc. El resultat? Una vermella abans del descans.

Però l’equip de Valverde no va fallar. El tècnic va treure Coutinho per situar Semedo al lateral, i entre Messi i Suárez es van encarregar de mantenir ben alta la bandera d’un campió que va evitar que el Madrid trenqués la ratxa de partits de Lliga sense perdre. Amb Marco Asensio a la gespa en el lloc Cristiano, el Madrid va topar contra un equip ben ordenat en defensa que sabia connectar amb els seus homes d’atac quan calia. Era un 4-3-3 en què Suárez, l’home que gaudeix jugant partits tensos en què altres s’amaguen, va pispar la pilota a Varane en una acció amb falta i va donar a Messi la gran oportunitat per inventar-se un d’aquells gols tan seus, en què rep a la frontal, entra a l’àrea, burla els rivals amb dos cops de maluc i ajusta la pilota al pal. L’argentí, emprenyat amb l’àrbitre, feia la mirada dels grans dies, quan és conscient que li toca marcar el camí.

El Madrid, però, tenia més cames perquè tenia un jugador més. Amb Lucas entrant per Nacho i afegint potència a l’equip, els de Zidane van aconseguir empatar gràcies a un gol magnífic d’un Bale protagonista tant per les coses bones com per faltes com la que va fer a Umtiti. O una altra a Semedo poc després. El gol del Madrid arribava just després d’una ocasió molt clara de Messi tot sol davant de Keylor i abans d’un penal tan clar d’Alba sobre Marcelo que ningú podia entendre que l’àrbitre no el veiés.

El Barça va saber resistir els atacs d’un Madrid que no va poder esguerrar la festa del campió. L’empat, al final, va ser un triomf per a un Barça que ho va donar tot. I que va acabar marxant per un passadís reclamat per Piqué al final del partit. Ja que no el va fer el Madrid, el va fer el cos tècnic. I així tot quedava a casa.

Etiquetes

Més continguts de