Els atacs de l'Iran posen a prova la Cúpula de Ferro d'Israel
Entre impactes de drons i míssils de dispersió, la defensa antiaèria israeliana afronta una prova de resistència sense precedents
JerusalemLa guerra contra l'Iran està posant a prova el sistema de defensa israelià. Només en els últims dies, una parella d’ancians a Ramat Gan, a l’àrea de Tel-Aviv, ha mort mentre intentaven arribar al refugi de casa seva; quatre dones palestines van morir al sud de Cisjordània, sorpreses per un míssil de dispersió mentre eren en una perruqueria; i fragments d’un míssil interceptat han caigut al barri jueu de la ciutat antiga de Jerusalem, a pocs centenars de metres de l’esplanada de la mesquita d’Al-Aqsa.
És la nova fase, marcada per una escalada en l’ús combinat de míssils balístics i munició de dispersió per part del país persa, una dinàmica que està sotmetent la defensa antiaèria israeliana a una pressió creixent. Des de l’inici de la guerra, el 28 de febrer, Teheran hauria llançat més de 350 míssils balístics contra Israel, i aproximadament la meitat portarien caps amb submunicions, una proporció que ha anat augmentant, segons fonts militars israelianes.
Els míssils de dispersió són capaços d’alliberar entre 24 i 80 bombes en ple descens, en una àrea de fins a 10 quilòmetres. Això obliga la Cúpula de Ferro (Iron Dome), considerada durant anys un dels escuts més eficaços del món, a actuar abans que el míssil es fragmenti, cosa que incrementa complexitat operativa. D’altra banda, els atacs amb drons iranians, molts dels quals econòmics i produïts en gran quantitat, també estan contribuint a aquesta pressió. Des de principis de març, tal com recull el sistema d’alertes Tzofar, els drons “suïcides” han superat per primera vegada els coets en nombre d’alertes, i han obligat a activar constantment els sistemes defensius.
Risc de saturació
Tot i que, segons l'exèrcit israelià, la taxa d’intercepció es manté al voltant del 90% per als projectils que amenacen zones poblades, els últims atacs han posat sobre la taula un problema clau: la saturació del sistema. Quan el volum d’amenaces simultànies supera la capacitat de resposta, alguns projectils inevitablement travessen l’escut.
La limitació no és tecnològica, sinó física: nombre d’interceptors disponibles, temps de recàrrega i capacitat de gestionar múltiples objectius per part d’Israel davant atacs coordinats de l’Iran i Hezbol·là. Segons analistes de l’Institute for National Security Studies, cap sistema de defensa aèria està dissenyat per ser impenetrable, sinó per reduir riscos.
Israel disposa d’un sistema de defensa multicapa. La Cúpula de Ferro intercepta coets de curt abast; la Fona de David (David’s Sling) s’encarrega de les amenaces intermèdies, i els sistemes Fletxa (Arrow) actuen contra míssils balístics. En paral·lel, el país treballa en noves eines com el Feix de Ferro (Iron Beam), un sistema làser destinat a reduir el cost d’intercepció de drons i projectils més petits.
La pregunta és si la Cúpula de Ferro pot sostenir aquest ritme en el temps. Informacions publicades per The Times of Israel apunten que aquesta situació ha generat un dilema constant per a la força aèria israeliana: interceptar tots els projectils o preservar interceptors per a amenaces més crítiques. En alguns casos, s’estaria optant per no neutralitzar totes les submunicions si es considera que el risc és limitat i la població es troba protegida en refugis.
Des del govern israelià es manté un missatge de control. Fonts oficials insisteixen que no hi ha escassetat crítica d’interceptors i que el sistema està preparat per a una guerra prolongada. Tanmateix, l’aprovació recent de més de 736 milions d’euros en compres d’emergència ha reforçat la percepció que cal accelerar el reabastament.
Segons el mitjà nord-americà Semafor, que cita fonts israelianes i nord-americanes, Israel hauria comunicat als Estats Units que les reserves d’interceptors –especialment els míssils Tamir de la Cúpula de Ferro– es troben en nivells crítics i podrien esgotar-se. Segons aquestes informacions, Israel hauria consumit entre el 70% i el 85% de les seves reserves des de l’inici del conflicte, i l’ús de municions de dispersió per part de l’Iran estaria accelerant aquest desgast a l'obligar a disparar múltiples interceptors per cada amenaça.
Fonts citades per aquest mitjà apunten que, si l’Iran manté el ritme actual d’atacs, en un termini de 7 a 14 dies algunes bateries podrien operar sense interceptors disponibles en diverses regions d’Israel. Com que Israel no fa públiques les seves reserves, l’estat real dels arsenals i de les defenses aèries és difícil de verificar.
El repte també és econòmic. Cada interceptor té un cost elevat en comparació amb moltes de les amenaces que neutralitza. Segons estimacions de la indústria, un míssil Tamir costa aproximadament entre 40.000 i 50.000 euros i un interceptor del sistema Arrow 3 pot arribar als 3,7 milions d’euros per unitat. Aquesta asimetria econòmica, interceptors cars contra amenaces relativament assequibles, és clau per entendre l’estratègia iraniana, orientada a combinar drons de baix cost amb míssils més sofisticats per forçar Israel i el seu aliat, els Estats Units, a seguir gastant recursos de manera constant i debilitar la Cúpula de Ferro.
