Albert Varo: “Ser porter i marcar un gol és una experiència que s’ha de viure”

TarragonaAlbert Varo (1993) s’ha convertit en el jugador de moda del futbol català. En dues jornades de Segona B el porter de la Pobla de Mafumet ha aturat dos penals en els últims minuts, contra el Barça B i el Badalona, i ha marcat un gol per empatar a l’últim segon. El seu somni és arribar al Nàstic.

Com se sent un porter quan, en el mateix partit, atura un penal i empata marcant al minut 94?

És una sensació que encara no havia viscut, però estic molt content. En la faceta dels penals, aturar-los és una cosa en què tinc facilitat, però el fet de marcar un gol així encara no ho havia fet en un partit normal, va ser un moment únic i no es pot explicar, s’ha de viure. A més, vaig veure’m reflectit en l’anunci de la Coca-Cola del porter que marca un gol mil cops.

¿Tenia algun precedent amb una jugada semblant?

L’any passat al camp de l’Europa anàvem perdent i li vaig preguntar a l’entrenador si podia pujar a rematar el córner. Aquella pilota també anava per a mi, però em van fer el bloqueig, vaig caure a terra i no vaig poder rematar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig pujar a rematar i va sortir tot rodó, però espero que no hagi de passar més.

L’any passat en el play-off d’ascens a Segona B ja va marcar de penal en l’últim partit. Marcar no li és estrany...

Bé, jo de petit sempre havia jugat de jugador. Combinava el futbol sala i el futbol onze: el meu pare era l’entrenador i posava els horaris perquè em pogués combinar els dos esports. Disfrutava molt jugant de jugador en el futbol sala, ja que el tipus de futbol era més ràpid, amb molt de toc, però, esclar, en un camp més gran s’havia de córrer molt, i vaig acabar optant per la porteria.

La setmana passada al Miniestadi també va aturar un penal....

El tema dels penals és molt psicològic, una guerra entre el davanter i el porter. Jo, que estudio magisteri, ho treballo, m’agrada jugar a endevinar què pensa l’altre. Malgrat tot, penso que el que està més tranquil dels dos és el que acaba triomfant. Si un davanter té molta seguretat és difícil que puguis parar-lo. Jo intento estar sempre molt tranquil, mirar als ulls del jugador. Acostumo a quedar-me al mig, però vaig canviant per despistar.

L’any passat va ser triat el millor porter del grup català de Tercera.

Petites fites, però que sense l’equip no haurien sigut possibles. El Zamora és un treball de l’equip i del seu joc: quan l’equip té la pilota és obvi que t’arribaran menys, i nosaltres l’any passat a Tercera jugàvem a això. Gran part del mèrit va ser seu.

Les seves actuacions no passen desapercebudes per a Vicente Moreno, l’entrenador del Nàstic...

En sóc conscient, perquè sempre m’entreno amb el Nàstic, menys un dia que m’entreno amb la Pobla i hi jugo, però no hi penso. Ara mateix el meu lloc és la Segona B amb la Pobla, una divisió molt maca, i el que vull és intentar salvar la categoria i disfrutar deixant-me la pell cada cap de setmana.

Juga amb la Pobla, però s’entrena amb el primer equip. Com ho porta?

Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. És cert que no veus els companys d’equip durant la setmana, i pot ser que no t’entenguis amb ells a l’hora de jugar, però jo veig els avantatges d’entrenar en un nivell més alt, amb jugadors d’una qualitat superior. Com que el nivell està per sobre, quan baixo amb la Pobla molta gent també nota que estàs un esglaó per sobre que la resta, per l’exigència que hi ha a l’hora d’entrenar-se.

¿La porteria del Nàstic és el següent esglaó en la seva carrera?

Segur, fa 12 anys que sóc aquí a la casa, i de petit veia el Nàstic cada setmana al camp: a Segona B, a Segona A, a Primera... Ho he vist tot. Ara per ara l’objectiu primordial es mantenir la Pobla a la categoria, i més endavant sí que m’agradaria jugar al Nàstic, l’equip de la ciutat, seria un somni fet realitat.