Article de Nadal
El cunyadisme. No cal que l’interlocutor sigui pròpiament el cunyat. Pot ser un cosí o un amic sense família. Som el millor club del món, insisteix. I quan diu “món” se li infla el pit com un gall dindi. Me’n ric del seu absurd orgull i li recordo que quan no guanyaven res -sí, ho sé, d’això ja fa massa temps- també tenien tot el dia el món a la boca (“el millor estadi del món”, “la millor afició del món”...). Aquest primer assalt acaba amb una fatxenderia seva a la qual no em queda més remei que respondre. En onze dies us fotrem (els cunyats culers no diuen “marcarem”, sempre diuen “fotrem”) onze gols: un per dia. La meva dona es queixa de la meva reacció: sempre acabes perdent les apostes. Ens juguem dos sopars: un pel partit de Lliga (i no em rebaixo a acceptar l’empat com a victòria meva) i un altre per l’eliminatòria de Copa. Per Reis, l’amenaço amb una falsa seguretat, ja em pots dir on em convides al primer sopar.
L’alcohol. Tot i que hi havia un pacte implícit de no parlar-ne, quan l’alcohol ens afluixa la voluntat discutim sobre el resultat de les eleccions i sobre l’assemblea de la CUP. En relació al diumenge 20, l’esperança d’uns és la sospita dels altres. Sobre el diumenge 27 l’esperança dels altres és la sospita dels uns. Com que ja ho tenim tot parlat, el cunyat intenta donar-me un cop baix per rematar-me: ¿saps qui és perico? Per sort, fa temps que ho sé i no m’agafa per sorpresa. No obstant, he de confessar que en aquest tema, jo -que pel que fa als atacs a l’Espanyol tinc respostes per a tot- encara no he elaborat un relat que trobi les bondats a compartir passió amb Gabriel Rufián. Necessito temps.
Els absents. Fins i tot els més grans defensors del Nadal hem de reconèixer com són de doloroses les cadires buides. Cap dia com avui les absències són més presents. I en recordar-les i parlar-ne confirmem el que ja sabem: quantes energies inútils destinades a discussions i baralles absurdes. Estimem-nos. No perquè toca, ni perquè -per als creients- sigui un mandat diví. Estimem-nos perquè l’amor és la millor font de felicitat i de pau. Avui, pericos, estimem els culers tot i que ben aviat ens golejaran. I si no és demanar massa, estimem-nos també entre nosaltres. Collet i Oliveró. Fernández Teixidó i Rufián. Flores i el món. La Curva i la Juvenil. Els de l’estelada i els de la rojigualda. Els de Sarrià i els de Cornellà. Els dels abrics de llana i els del xandall. Estimem-nos. És Nadal.