El barbut alegre que xutava en un carrer estret

BarcelonaQuan s’estreni en un rondo a la Ciutat Esportiva, dilluns, potser sentirà l’inevitable pànic de veure passar la pilota molt ràpidament per davant seu, com han patit pràcticament tots els nouvinguts al Barça. Un toc i aquí, dos tocs i allà, un toc, un toc. I allà. Però potser llavors Arda Turan -que serà presentat oficialment avui al matí al Camp Nou- recordarà el munt de gent que, quan era petit, havia d’esquivar amb habilitat a l’estret carrer de casa seva, al barri de Bayrampasa, un suburbi a la part occidental d’Istanbul. “Allà vaig aprendre a jugar, per això el meu futbol és com si estigués jugant en un carrer estret de Turquia”, confessa el jugador en el llibre El genio de Bayrampasa que li ha escrit Juan Rodríguez Garrido.

Com tots els nens apassionats del futbol, i Arda Turan ho era, i molt, va estar-se hores pels carrers del barri, xutant a una porta blava d’un dels tallers que donaven vida a la zona, inventant-se partits fins que es feia fosc i apostant-se coca-coles amb els amics.

I encara ara que les porteries ja no són dues pedres posades a terra, el seu estil respira aquells matisos de la Istanbul moguda i autèntica, barreja d’excés i delícia, soroll però intimitat. Barba i somriure. Màgia i compromís. Sense estridències, amb un futbol fresc i intel·ligent, ràpid sense moure’s, Arda Turan sempre troba el lloc. En zones interiors, però també pròxim a la línia de calç, a punt per filtrar aquella última passada que només saben veure els escollits, els que són capaços de captar la indecisió rival. Diu que això ho ha après de Gica Hagi, el seu ídol de petit, quan animava el club dels seus amors, el Galatasaray. El romanès, que també va ser blaugrana, va acabar la carrera a l’equip turc i va passar a entrenador. El 2004 va fer-lo debutar, quan Arda només tenia 18 anys. Tres anys després es convertiria en capità. “S’ho va guanyar amb una entrega incessant i el seu somriure”, recorda el seu tècnic al filial turc, Suat Kaya.

En entrevistes al diari El País o les revistes Líbero o GQ, Arda Turan confessa que transmet un aire despreocupat com “una mena de barrera”, per marcar distància amb les pors que l’assalten més sovint del que sembla. Però s’autodefineix com un home decidit -tossut, fins i tot-, valent, directe i optimista.

Jugador d’equip

I generós. La connexió de Turan amb el seu passat és viva, tant com ho és el batec dels seus dos gossos retrievers, als quals ha posat el nom del seu barri, Bayram i Pasa. Per no presumir, amaga que paga la llum i l’aigua a tot el bloc d’habitatges del barri on va néixer, i també se sap que quan va començar a fer diners va complir el somni del seu pare, que volia tenir una benzinera. Es deixa acompanyar pel seu amic i traductor, Ata, i, fent broma, reconeix que frena els seus progressos amb el castellà per seguir donant-li feina.

Aquesta solidaritat traspua també al joc i és un dels aspectes que més agraden d’ell a Luis Enrique i la resta del cos tècnic, i que el va convertir en una peça indispensable en els esquemes de l’exigent Simeone. No és home de recorreguts llargs -malgrat que al Manisaspor, on va jugar cedit el 2006, feia de carriler per la dreta en un 3-5-2-, però és disciplinat, treballador i versàtil. “M’agrada fer gols però no són la meva prioritat -reconeix-. Prefereixo donar assistències als companys”. Connecta amb el futbol associatiu del Barça i ja el 2014 deia que, posats a fer “ficció”, hauria desitjat jugar al Barça de Pep Guardiola. També frisava per poder donar passades a Messi.

Paparazzis a Istanbul

Arda Turan és un home familiar i social, sobretot amb els seus amics de la infància, que sempre té a casa. És amb ells que troba un espai d’intimitat que, fora del sofà, no existia quan era a Turquia. “Aquí tot és molt tranquil”, deia de Madrid. No era irònic, era sincer. Al seu país a Arda Turan el coneixen com el Beckham turc. La seva nòvia és la model i actriu turca Sinem Kobal, i la parella és una de les més famoses del territori. La seva imatge s’associa amb el glamur i la premsa rosa no els treu l’objectiu de sobre. Arda es deixa fotografiar còmodament, es mou amb elegància, ha participat en diversos anuncis i fins i tot es va estrenar amb un cameo futbolístic al cinema, a la pel·lícula Hükümet Kadin 2 [La dona governadora 2].

Per a Arda, hi ha tres eixos bàsics a la vida: escoltar, treballar i llegir. Però, per a molts aficionats al futbol, fa especialment dos o tres anys que hi ha un quart aspecte bàsic, l’ardaturanisme. “És una qüestió sobretot estètica, una postura davant la vida, no només davant el futbol. El concepte va més enllà del joc i fins i tot supera el personatge. És aquella capacitat de pensar que es pot jugar somrient mentre tots van amb el rostre tens, que pots caminar quan tots corren i avançar-te a ells, que pots anar contra corrent”, teoritza Rodríguez Garrido. Sigui el que sigui, ja volta pel Camp Nou.