“Ens escapàvem de la feina per poder anar a entrenar”: la llavor de l’actual Barça femení

BarcelonaFa més de 55 anys un grup de noies pioneres van fer història desafiant la societat d’aquella època. El 25 de desembre del 1970 –encara sota la dictadura de Franco— el Barça femení va jugar per primer cop un partit al Camp Nou. Imma Cabecerán va ser una de les responsables després de reunir-se amb l’aleshores president del Barça, Agustí Montal i Costa. “Si em portes 15 noies, endavant”, va ser la resposta del màxim dirigent blaugrana. Dit i fet. A través d’un anunci al diari, tot de dones van trucar per unir-se al projecte. “Ens van citar a la zona poliesportiva de Barcelona, on abans hi havia el Miniestadi. Després d’un mes entrenant els dimarts i els dijous, va arribar el dia de jugar al Camp Nou”, explica Lolita Ortiz (Barcelona, 1944), una de les pioneres que actualment forma part de l’Agrupació de jugadors i jugadores del Barça.

Dirigides pel mític porter blaugrana Antoni Ramallets, tot era amateur, com explica el fet d’haver-se de demanar festa a la feina per poder anar a jugar. “Va ser un miracle. S’entrenava a les deu del matí i jo no hi podia anar perquè treballava. Aquell any, en comptes de tancar l’empresa i fer les vacances tots junts, em van dir que les faríem esglaonades. Jo vaig anar ràpidament al departament de personal a fer la proposta per poder anar a entrenar, però vaig gastar el mes de vacances i només vaig poder jugar quatre mesos”, narra Carme Nieto (Barcelona, 1948), una altra de les futbolistes que va ser al Camp Nou el primer dia.

La sorpresa va arribar a l'entrar al vestidor. “Ens vam trobar una samarreta blanca, sense escut, uns pantalons blaus i unes mitgetes blanques. Aleshores vam dir, no sortirem si no ens doneu, com a mínim, unes mitgetes blaugranes”, comenta Ortiz. I així va ser. Un cop equipades van sortir al terreny de joc sota la mirada de 60.000 persones. El partit es jugava en la festa prèvia a un Barça - CSKA de Sofia masculí. “Em vaig quedar parada perquè vaig començar a sentir el murmuri de la gent. Sents parlar, cridar, aplaudir… Vam sortir i ens havien fet el camp reduït”, exclama Ortiz. “Devien pensar, aquestes dones no aguantaran”, afegeix Nieto.

Aquell dia es va plantar la llavor de l’actual Barça femení. Més tard es van unir altres jugadores, com la Maria Teresa Andreu (Barcelona, 1952), que s’havia d’escapar de la feina per poder anar a entrenar. “Era secretària d’advocats. Aprofitava que al matí estaven als jutjats per anar a jugar i tornava abans que arribessin. Les meves companyes em cobrien en cas que algú truqués i preguntés per mi. No em van enxampar mai”, assegura.

Un escut propi

Malgrat les dificultats, van poder anar a diversos tornejos a Espanya i per Europa. “Estem parlant de l’època de Franco on la dona era impossible que fes esport. Nosaltres vam lluitar contra la mentalitat masclista de l’època, però quan poses ganes i il·lusió, ho superes tot”, recorda Andreu. “L’únic que ens va donar diners, unes 10.000 pessetes, va ser Montal. Nosaltres fèiem carnets de soci protector, loteria, cistella de Nadal…”, diu Ortiz. 

Ara bé, els comentaris malsonants estaven presents des de cartells com “vinguin a veure unes fantàstiques o unes guapes jugadores” o “fèmines” fins a riure quan una jugadora queia. “Un periodista em va dir: «No tens por que quan vagis a la platja et vegin les cames?» El Ramallets em calmava”, comenta entre riures Ortiz. “Ara riem, però aleshores no”, apunta Nieto.

Primer van ser Selecció Ciutat de Barcelona abans de constituir-se com a Penya Femenina Barcelonista. “Més tard vam aconseguir tenir la samarreta blaugrana, però sense escut. Era dels homes i t’havies d’adaptar a les talles que hi havia”, expressa Nieto. Com que no podien portar l’escut oficial del club blaugrana, van haver de crear el seu propi. “El va fer el pare dels meus fills, és el relleu del Barça i el rombe del Barça Atlètic”, descriu Ortiz. Un escut que el club va voler homenatjar la temporada 2023-24 amb un rombe transparent. “No ho van fer igual perquè a casa meva el tenim patentat. M’ho haurien hagut de dir i jo hauria dit «poseu aquest». En veure-ho vaig pensar, no és el nostre escut, no vam estar contentes”, critica Ortiz.

Elles continuen anant a la llotja del Johan Cruyff a veure els partits i es desplacen a les finals de la Champions. “Només me n’he perdut dues; la de Göteborg per la pandèmia i la de Lisboa, que estàvem apuntades al viatge que organitzava el club i dos dies abans del partit ho van suspendre tot”, es queixa Andreu. “Ens van posar la mel als llavis i a l’últim moment ens van dir que no”, afegeix Ortiz.

La legalització a Espanya

“Ara és fàcil parlar de futbol femení, en la nostra època no”, remarca Andreu, que va ser jugadora, entrenadora, directiva i, fins i tot, àrbitra en un partit amistós. A més, també va ser una de les responsables que es legalitzés el futbol femení a Espanya cap al 1980, quan a Europa ja feia temps que estava regulat. “Vam anar a Madrid per parlar amb el secretari general de la Federació Espanyola, Agustín Domínguez. Li vam demanar que la Federació era per a homes i per a dones –tal com deia la nova Constitució– i ens va fer fora per haver anat amb exigències. Aleshores, vaig tenir la idea de trucar-li al José María García, que era contrari al president de la Federació, Pablo Porta, i ens va preguntar si podíem entrar des de Ràdio Barcelona. Vam mirar el rellotge i vam dir, si no parem, només a posar benzina i anar al lavabo, arribem. Al cap de dos mesos ja estava legalitzat el futbol femení a Espanya”, explica una alegre Andreu.

Maria Teresa Andreu també va ser l’encarregada d’organitzar les primeres lligues a Catalunya i a Espanya i la selecció femenina. “A Catalunya hi ha hagut competició femenina cada any des del 1971”, indica Andreu. Tot això sense cobrar res. “Jo tenia la meva pròpia empresa, una botiga de joieria amb el meu marit a Barcelona, i cada dimarts anava a Madrid”, afegeix la directiva, que també va canviar el reglament per incloure el futbol mixt en edats inicials i que les noies poguessin jugar des de ben petites.

Un cop va deixar la Federació Espanyola l’any 2000, Joan Gaspart li va trucar per presentar-se a les eleccions del Barça. Després de guanyar, va introduir el futbol femení dins l’estructura de futbol del club blaugrana. S’havia fet un nou pas, formar part, de forma oficial, del FC Barcelona. Ara, l’exdirigent blaugrana vol tornar al club de la mà de Víctor Font. “És important que la dona tingui presència dins la junta directiva, el 30% són sòcies”. A més, també apunta la necessitat de fer totes les seccions professionals en femení. “El Barça és més que un club i hauria de donar la mateixa oportunitat que nosaltres vam tenir el 1970 a tots els esports”, conclou.