FORA DEL JOC

Adeu, Sr. Mascherano

"És un honor que hagi vestit la samarreta blaugrana. Cal agrair-l’hi. Gràcies, Jefecito"

L’esport professional no pot gestionar-se segons la lògica amb què es mesuren les professions de qualsevol altre sector del mercat laboral, ens agradi o no. Això no solament passa en el món de l’esport professional, també succeeix en l’art, la música o l’arquitectura, per posar-ne tres exemples més, però en aquestes últimes, poques vegades hi ha una relació contractual de llarga durada entre ocupador i empleat. Vull afegir-hi un condicionant més: no hi ha cap professió en què la pressió mediàtica dels mitjans de comunicació per retransmetre el minut a minut d’un fet noticiable, passi dins o fora del terreny de joc, tingui una dimensió tan òbvia. Sempre hem sentit a dir: “Si un jugador vol marxar, acabarà marxant”. No solament en futbol, en qualsevol esport d’equip, això serà sempre així.

Mitjançant aquest article no vull fer una defensa del jugador. Que ningú em malinterpreti, reflecteixo la situació tal com és. Em costa entendre que un cas que hem viscut una i cent vegades el convertim en carn de tertúlies i de reflexions profundes de tertulians. Podem buscar-hi una i mil raons: un contracte millor per acabar una trajectòria professional, buscar més protagonisme (jugar més, per dir-ho ràpid) o senzillament canviar d’aires. Els contractes, en el món de l’esport i en aquests casos, solament serveixen per posar un preu de sortida en el mercat al jugador i garantir la possibilitat de negociar si vol marxar. Però si vol marxar, marxarà. Els executius de qualsevol club poc hi poden fer quan el jugador decideix fer les maletes. Si vols tenir-lo a la plantilla, mai serà un bon moment. Per tant, queda tan sols una cosa, això sí, posar-hi un preu de mercat lògic i defensar-lo al límit. Decidir el contrari pot comportar un futbolista desmotivat o una actitud negativa que podria encomanar-se a la resta del vestidor.

Dit això, coneixent els paradigmes sobre els quals es mou aquest negoci, crec que no hi ha cap jugador del primer equip del FC Barcelona en els últims anys que tingui els nivells de professionalitat i compromís, dins i fora del camp, que ha mostrat l’argentí en la seva etapa blaugrana. Si ell ha decidit fer les maletes i ningú a l’estructura tècnica ha pogut trobar raons perquè no ho faci, crec que solament ens queda una cosa: agrair-li la seva entrega mentre ha estat al club. Tant de bo tinguem molts Mascheranos més en el futur del club. És un honor que hagi vestit la samarreta blaugrana. Cal agrair-l’hi. Gràcies, Jefecito.

Més continguts de