BARÇA

Josep Maria Bartomeu: un resilient al Camp Nou

La presidència de Bartomeu vista per companys de junta, exdirectius i treballadors del Barça

“Per què no dimiteix? Perquè al Barto li agrada ser president. Així de senzill”. Ras i curt. La resposta correspon a un exdirectiu del Barça després de l’enèsima polèmica al voltant del president. Molts es preguntaven com s’ho feia per aguantar els cops que rebia des de l'entorn (i a vegades des del mateix club) i no renunciar. “De ser la diana de tot el que passa”. Una capacitat que admiraven especialment els seus companys de llotja. Però a la vida tot té un límit. Després de sis anys i nou mesos, Josep Maria Bartomeu i Floreta, Barto, posava punt i final al seu mandat com a president del Barça.

La destitució de Valverde, la contractació de Setién i el posterior cessament, els primers xiulets quan al Camp Nou encara hi havia públic, el Barçagate, les conseqüències de la pandèmia, el 2 a 8 a la Champions, l’enfrontament amb Leo Messi o la moció de censura. Aquests són alguns dels conflictes que ha hagut de trampejar Bartomeu en aquest 2020. Fa un mes ja volia plegar però el van convèncer perquè seguís al càrrec. “És una onada de problemes que han vingut tots de cop. Ell és humà i nota molt el desgast. Ja veurem fins on aguanta, si pot aguantar”, comentaven des del seu entorn fa unes setmanes, quan encara tothom es creia que el president era invencible. I enrere quedaven capítols foscos com la judicialització del fitxatge de Neymar, el pacte amb la fiscalia, l'adéu del brasiler a París, el partit a porta tancada de l'1-O, la sanció de la FIFA o les derrotes contra Roma i Liverpool a Europa. “S’ha de ser molt fort per aguantar tot això. S’han guanyat 13 títols amb ell de president però sembla que cap sigui mèrit seu. En canvi, és responsable de tots els fracassos”, deia per defensar-lo un company de junta. “Ha patit molt desgast, ell i la família, que a vegades ha rebut insults al carrer. Això no ho ha portat gaire bé”, remata un exdirectiu.

El desgast del càrrec

El Josep Maria Bartomeu d’avui no té res a veure amb el que va assumir el càrrec el 2014. “Acceptava la crítica. Li agradava. Pensava que si es podia explicar, en sortia reforçat. Però amb el temps es va anar tancant, fent cas només del seu entorn més proper. De tenir una mirada molt oberta va passar a tenir una mirada tancadíssima”, comenten des dels despatxos nobles. “Fins al quart any de mandat, tot anava bé. Després va començar a veure fantasmes per tot arreu. Com si tothom li anés en contra i li volgués fer mal”. “Era el desgast. A Laporta li va passar una cosa similar. Els últims anys era molt complicat relacionar-se amb ell”. “Ha pres decisions que no tenien en compte les persones, només els números. I això ha fet que l’ambient acabés sent molt nociu. Mai havia vist aquestes cares tan amargues al club”, afegeixen dos treballadors del Barça, que es queixen del tracte, a vegades despectiu, que havia tingut cap als que no eren “de la seva corda”.

Perquè, al ja expresident, li retreuen, sobretot, que no hagi sabut escollir bons companys de viatge. “Un directiu s’ha d’envoltar de persones de molta confiança i que siguin grans professionals, i no persones que només vegin en el club una oportunitat per treure’n un benefici personal”, diu un antic company de directiva i confirmen membres de la junta i empleats. “L’ha perdut la mentida, el fet de tenir un discurs doble. A tu et deia blanc i a mi em deia negre. I es quedava tan ample. Un dia, no passa res. Però a la llarga això acaba generant desconfiança”, afegeixen.

Directiu amb Laporta

Aquest empresari, conegut per construir fingers i passarel·les per a ports i aeroports, començava el seu periple al Barça el 2003, com a directiu responsable de seccions durant l’època de Joan Laporta. Seria breu, ja que el 2005 dimitiria conjuntament amb el seu amic Sandro Rosell i els també directius Jordi Moix i Jordi Monés. Tots quatre tornarien al club el 2010, amb la candidatura guanyadora de Rosell. El gener del 2014, Bartomeu, vicepresident primer, passaria a president per la renúncia de Rosell. Just un any després, convocaria eleccions per frenar una crisi esportiva que semblava insostenible. Coses del destí, aquell Barça, amb Luis Enrique a la banqueta, començava a rutllar i acabava guanyant el triplet. “I allà va començar tot”, explica el seu entorn més crític.

“Tot” vol dir que el gener del 2015, després d’anunciar les eleccions, les enquestes donaven un avantatge de 65%-35% a Joan Laporta. Però amb el triplet la percepció del soci canviava i Bartomeu era escollit amb el 55% dels vots. “És com si ell no hagués guanyat, sinó que fos cosa dels jugadors. Allò va marcar un abans i un després amb el vestidor”, li retreu un exdirectiu perquè no havia tingut prou autoritat amb la plantilla. L’exemple més clar és el de l’1-O, quan la junta va acordar suspendre el partit contra el Las Palmas però Bartomeu es va fer enrere per l’oposició de la majoria dels jugadors. “Van ser els futbolistes els que el van batejar com a Nobita, els mateixos que va mimar i renovar, i els mateixos que van criticar-lo públicament quan no obtenien un augment salarial”, afegeix un empleat.

Bartomeu abdica després de perdre el pols amb el Govern

Però Barotmeu, malgrat tot, no canviava de manera de ser. Un dia, en una conversa informal, explicava com havia acabat una reunió amb el representant d’un futbolista. “Li vaig dir que per a ell era un negoci. Que soc jo qui ho fa gratis”. Unes setmanes després, aquest jugador, Rakitic, acabaria desistint. “No és rancorós. És pacient i sap esperar sense prendre decisions en calent. Prefereix que la situació es calmi i, amb sort, desaparegui el problema i no hagi d’intervenir. I sovint li sortia”, apunta un executiu, que observava com el president sovint parlava del Barça en tercera persona: “Normalment et preguntes, què farem avui? Ell deia, què faran avui?”

En aquests gairebé set anys, el primer equip de futbol ha guanyat 13 títols, entre els quals quatre Lligues i una Champions. També s'ha impulsat el futbol femení, s'han arribat a superar els 1.000 milions d'ingressos i s'ha deixat el projecte de l'Espai Barça a punt de caramel per ser construït. Però també ha estat una època d'inestabilitat, a tots els nivells. Bartomeu ha conegut cinc entrenadors (Martino, Luis Enrique, Valverde, Setién i Koeman) i cinc secretaris tècnics (Zubizarreta, Robert Fernández, Pep Segura, Abidal i Ramon Planes). Ha tingut tres directors generals (Antoni Rossich, Nacho Mestre i Òscar Grau), diferents caps de comunicació, tres 'compliance officer' i canvis constants en l'estructura executiva. "Projectes així no han funcionat bé enlloc", apunten des d'oficines.

"La seva sort és que ha estat coetani de Messi". Quasi cada diumenge la pilota entrava i el soci, en general, estava content. Fins que un dia es va acabar la màgia. “Era algú que sempre queia dret. A vegades li dèiem Floreta. Rebia per totes bandes i estava en tots els conflictes, però sempre se’n sortia. Podia cremar-se l’estadi i ell apareixia amb aquell somriure que semblava que no passés res. Era un resilient”, recorda un dels nou directius que havien plegat veles a mig mandat. Però aquella resiliència no era infinita i Bartomeu anunciava la dimissió, curiosament, l’endemà de dir en públic que “no hi havia motius per dimitir”. El que només era una "crisi esportiva" ha acabat sent una naufragi institucional.