El Barça plora la mort de Josep Maria Fusté, llegenda del club als anys seixanta

BarcelonaTot va començar en una festa major de poble, com tantes històries boniques. Josep Maria Fusté (Linyola, 1941 - Barcelona, 2023) jugava a l'equip del seu poble natal, rodejat d'amics. Havien fet una bona colla i plegats havien aconseguit guanyar un campionat per davant de l'equip de Lleida capital. I va ser llavors quan un tècnic del Barça que voltava pels pobles va arribar a Linyola per veure en acció aquells nanos. Aquell caçador de talents era en Josep Boter, que va fixar-se en aquell noi amb cara d'entremaliat que tenia gol. Uns mesos després, va proposar a tres joves de Linyola anar a viure a Barcelona. Un d'ells era en Josep Maria, l'únic que arribaria a trepitjar el Camp Nou.

El Barça ha comunicat aquest dijous la mort del "noi de Linyola", un dels jugadors més carismàtics del Barça durant la dècada dels seixanta. Pocs dies després de veure com es retira Bojan Krkic, l'altre gran jugador nascut a Linyola, aquesta vila del Pla d'Urgell acomiada el seu primer gran heroi: un migcampista que va arribar al Barça quan tenia 12 anys amb unes botes de futbol i un grapat de llibres de text a la bossa i va anar a viure amb altres nois de mig Catalunya als pisos del Raval de Barcelona on s'estaven llavors les futures estrelles del Barça i menjaven als restaurants com si fos una pensió. En Fusté, que sempre seguiria vinculat al Barça, ho recordava al detall quan anys més tard parlava amb els joves que ja vivien en pisos moderns a La Masia.

Migcampista de toc que es definia com "algú que sabia remenar la pilota", va passar per les categories inferiors del club i va jugar al famós Condal, el filial que uns anys abans, el 1956, havia arribat a jugar un any a Primera. El 1959, en Fusté es proclamaria campió d'Espanya juvenil, amb un equip que tenia de porter en Sadurní, després de derrotar a la final el Sevilla malgrat que tant el partit d'anada com el de tornada acabessin en empat. El títol acabaria en mans del Barça gràcies a una norma curiosa: en cas d'empat guanyava l'equip que tenia els jugadors més joves. Per pocs dies, aquest era el club català. Abans de triomfar al primer equip blaugrana, en Fusté va ser cedit a l’Osasuna del 1960 al 1962, ja que va haver de fer el servei militar a Pamplona (Navarra). Eren altres temps, quan un club de futbol podia rebre el reforç d'un bon jugador si aquest acabava destinat a una caserna militar de la zona.

En Josep Maria havia debutat just abans amb el primer equip blaugrana. Era el dia de Nadal del 1959, en un amistós contra l'Stade Français de París. Tenia 17 anys quan el dia 24 de desembre a casa dels Fusté de Linyola va arribar la trucada d'Helenio Herrera, el tècnic argentí del Barça, que demanava que el noi tornés cap a Barcelona de seguida, ja que el volia fer jugar contra els francesos. Així doncs, en Fusté va anar a Missa del Gall i l'endemà a primera hora va enfilar-se a un taxi que el va portar fins a Barcelona, on jugaria aquell amistós al Camp Nou. El Barça va guanyar per 5 a 0 i ell va fer dos gols. Pocs dies després, el dia de Reis, tornaria a marcar en un d'aquells amistosos que es feien en dates festives per omplir les butxaques del club.

A Pamplona, a les ordres del català Miquel Gual, en Fusté jugaria al mig de camp, caigut a la banda esquerra, on va esdevenir una peça clau en l'ascens a primera dels navarresos. Estava a punt per triomfar al Barça. El problema seria que la fortuna no l'acompanyaria del tot. Els dos anys que va passar tot seguit a terres navarreses fent la mili el van deixar sense poder formar part d'una gran fornada de jugadors blaugranes, la que la temporada 1960/61 arribaria per primer cop a la final de la Copa d'Europa, que va perdre a Suïssa contra el Benfica. Quan va tornar al Barça, en Fusté va trobar-se un equip que havia perdut els referents. Luis Suárez havia marxat a l'Inter, ja que calien diners per pagar el nou estadi. Kubala va passar a ser l'entrenador i els altres hongaresos es feien grans. Seria un Barça de transició que passaria 14 anys sense guanyar la Lliga. De fet, en Fusté no en guanyaria mai cap. Va ser un heroi en una etapa dura, de viure a l'ombra del Madrid. Quan el jugador de Linyola va deixar el Barça la temporada 1971-72, el seu palmarès era de tres Copes d’Espanya (1962/63, 1967/68 i 1970/71) i una Copa de Fires (1965/66), i un total de 406 partits disputats i 117 gols marcats.

El Mundial i els Beatles

Seria precisament Kubala qui faria jugar en Fusté de migcampista el 1962, tot i que el salt endavant no arribaria fins a la temporada 1963/64, quan va aconseguir la titularitat de l'equip. Els aficionats deien llavors que "si juga en Fusté, el Barça guanya". El seu talent també li permetria ser convocat per a la selecció espanyola, amb qui aconseguiria el seu gran títol, l'Eurocopa del 1964 a Madrid amb el gol de Marcelino contra els soviètics. El migcampista català també jugaria el Mundial del 1966, amb menys fortuna. "Mira que era un bon equip, però, per exemple, no va venir Del Sol, que triomfava a Itàlia. Es va discutir amb el seleccionador. Jo compartia habitació amb l'Iribar, que no era de xerrar gaire, però ens vam fer amics. Ara, la concentració va durar tants dies que ens vam avorrir molt. Dos anys abans, amb tot just 10 dies de preparació, es va guanyar l'Eurocopa. En canvi, el 1966, tantes setmanes de preparació per a res", recordava en Fusté a l'ARA fa uns anys. Espanya va debutar perdent amb l'Argentina i després va derrotar Suïssa, així que per classificar-se s'ho havia de jugar tot amb Alemanya. Aquest va ser l'únic partit que va jugar en Fusté, i, de fet, va marcar el gol espanyol. "Van guanyar els alemanys per 2-1, sense ser millors". D'aquells dies a Anglaterra, en Fusté recorda la bogeria pels Beatles. Però als jugadors no els van deixar sortir gaire de la concentració; en part, per por de les manifestacions de joves antifranquistes.

Convertit en un jugador molt estimat per la soferta afició blaugrana, en Fusté viuria la seva gran nit de glòria a la Recopa del 1969, quan va liderar amb tres gols una golejada davant el Colònia alemany. A la final, però, l'Slovan de Bratislava derrotaria el Barça per 3 a 2. La temporada 1970/71 va anar perdent la titularitat amb l'arribada del neerlandès Rinus Michels, en una temporada molt complicada, ja que quan semblava que per fi es guanyaria la Lliga, el Barça va caure al camp del Còrdova, que ja havia baixat, i es va acomiadar de les opcions de ser campió.

En Fusté es retiraria el 1972, quan l'entitat blaugrana li va dedicar un partit d’homenatge el 30 d’agost, tot i que posteriorment va jugar a l’Hèrcules d’Alacant una temporada més, fins al 1974, en un breu retorn per acomiadar-se dels terrenys de joc. Després de retirar-se va ser màxim responsable de l'Agrupació de Veterans entre el 1976 i el 1989, any en què va ser precandidat a les eleccions presidencials del Barça. Des del 2010 era assessor de la junta directiva blaugrana.