El Camp Nou com a metàfora d'una ciutat

BarcelonaFalta una setmana per a la final de la Champions femenina a Torí. El creixement del Barça és una de les grans notícies dels últims anys, queda fora de tot dubte. I la decisió d’obrir el Camp Nou pels dos últims partits europeus de l’equip, un gran encert. No només per la promoció de l’esport femení. També ha permès que milers de barcelonistes que es senten expulsats del Camp Nou quan juga l’equip masculí hagin recuperat velles sensacions perdudes. O poder crear els seus primers records a l’estadi. Els preus quan juga el Barça masculí, pensats més per als turistes que no pas per als ciutadans que viuen aquí, són un factor clau.

Res nou, de fet. Després de la pandèmia res ha canviat. Els preus sense sentit han tornat als negocis del centre de Barcelona que fins fa poc anaven darrere dels barcelonins. I molts dels que es queixaven per la pandèmia han tornat a posar els seus pisos a disposició dels turistes o d’estrangers que els lloguen a preus bojos per passar-hi una petita temporada. El Camp Nou és un símptoma més d’una ciutat que, pensant en guanyar diners ràpid, perd de vista el futur. Tampoc hi ajuda la llarga llista d’espera per aconseguir un abonament. Hi ha gent que porta anys esperant. Anys. I no passa res.

No passa res perquè molts abonats, com que paguen, tenen clar que el seu carnet és un dret. I que poden fer el que vulguin. I tenen raó, legalment parlant. Ara, que encaixa amb els valors que suposadament té el Barça és una cosa ben diferent. La forma de gestionar el teu carnet diu molt de tu. Hi ha molts que prefereixen deixar la cadira buida que no pas tenir-hi un altre aficionat. La mitjana de socis abonats que només fan servir el seu carnet dos o tres cops a l’any fa mal. Tampoc alliberen el carnet amb el Seient Lliure; no els fan falta els calés. És la lògica d’aquest món, funciona així. Si pago, puc fer el que vulgui. Si pago un carnet, no tinc per què aguantar que un turista o un altre barcelonista ocupi la meva cadira un dia, encara que no ho vegi. Que el club perd una oportunitat de vendre una entrada? No és el meu problema. Que s’animarà menys? No és el meu problema. ¿Que si converteixo els meus dos pisos a l’Eixample en dos pisos per a turistes el barri perd personalitat i moltes famílies han de marxar de la ciutat? No és el meu problema.

Com somio que un dia el Barça faci com molts clubs alemanys i exigeixi als abonats anar a un 90% dels partits. Si un dia un abonat que només utilitza el carnet dos o tres cops a l’any el perd per no fer-ho servir, seria una petita victòria per a molts. Per als que solen perdre, perquè patim pel lloguer i pel preu de les entrades.