Per què odien Lamine Yamal?

BarcelonaUn duel entre el Barça i el Reial Madrid, la gala de la Pilota d’Or o abandonar la convocatòria de la selecció espanyola i tornar a Barcelona a recuperar-se d’una pubàlgia. Tres esdeveniments, entre d’altres, que van convertir Lamine Yamal en la principal diana d’insults racistes a les xarxes socials: des de “mena” fins a “moro de merda”. Segons el darrer estudi de l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia, l’estrella blaugrana és l’esportista que rep més insults pel seu color de pell o per les seves creences, entre altres motius vinculats al discurs d’odi. Lamine Yamal és el focus del 60% dels insults, més del doble que el madridista Vinícius (29%). En un grau més baix, també han estat a la diana els madridistes Mbappé i Brahim Díaz, el blaugrana Balde i Iñaki Williams, de l’Athletic Club.

Que Lamine Yamal sigui qui més insults racistes rep amb diferència simbolitza una clara paradoxa, perquè no és només l’estrella del Barça, sinó que també ho és de la selecció espanyola. La seva mare és de Guinea Equatorial i el seu pare del Marroc, però ell, que va néixer a Catalunya i s’ha criat entre Mataró i Granollers abans d’anar a viure a La Masia, va escollir jugar amb Espanya. “Que sigui objecte de determinats discursos no té a veure amb qui és o amb el que fa –o deixa de fer– en la seva vida privada, sinó amb el que representa en aquest moment històric i en aquesta conjuntura política. En l’imaginari racista hegemònic espanyol, un noi guineà-marroquí a l’elit futbolística continua percebent-se com un fenomen gairebé paranormal, tot i que en la pràctica sigui cada vegada més habitual en el món del futbol”, exposa a l’ARA Ainhoa Nadia Douhaibi, investigadora sobre el racisme institucional.

“El racisme estructural està present en diversos àmbits, i el futbol té les seves pròpies particularitats. És un àmbit que ha sigut profundament masculinitzat i en què normalment s’ha entès que té unes normes pròpies que s’apliquen de manera diferent que les regles que hi ha hagut socialment. Això ha fet que el racisme en el futbol hagi estat molt normalitzat, molt present i, sovint, amb expressions molt violentes i gairebé sense conseqüències. Des dels insults nazis als 90 contra el porter del Rayo Vallecano Wilfred Agbonavbare, passant pels gestos i crits del mico a Samuel Eto’o i Dani Alves, fins als insults que reben avui dia Lamine Yamal, Vinícius i Iñaki Williams”, explica Moha Gerehou, periodista expert en antiracisme.

“Els resultats de l’informe sobre els grups diana del racisme en el futbol i a les xarxes socials són coherents amb els grups històricament afectats pel racisme estructural social i econòmic en altres àmbits: la població negra i musulmana. El racisme és un insult fàcil”, puntualitza Douhaibi. “El fet que Lamine Yamal sigui musulmà afegeix una capa més als discursos d’odi que rep. En els últims temps s’ha radicalitzat a Espanya el discurs contra les persones musulmanes, especialment des de la política. La islamofòbia és una qüestió històrica a Espanya i, això, també afecta Lamine Yamal quan s’analitzen els insults racistes contra ell”, analitza Gerehou.

La contradicció dels aficionats d'Espanya

“Que hi hagi aficionats de la selecció espanyola que siguin racistes amb els seus jugadors va més amb la idea que tenen de com ha de ser Espanya i com han de ser els espanyols per a ells. En una concepció racista i supremacista blanca, un espanyol és una persona blanca i, si no és blanca, no pot ser espanyola. Serà curiós veure què passa quan, segurament en un futur, hi hagi molts més futbolistes negres a la selecció espanyola, com passa a França”, continua Gerehou. “Hi ha persones que no entenen que una persona racialitzada i musulmana pugui ser també catalana, com és el cas de Lamine Yamal. Hi ha un augment generalitzat de l’extrema dreta i això alimenta el racisme, també al futbol. És un espai de competició en què pot passar que Lamine Yamal sigui tractat com un heroi si juga bé o que sigui el focus d’insults racistes si falla un penal o no juga bé”, analitza David Karvala, portaveu d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

Karvala esmenta el cas que a Anglaterra, entre els mateixos aficionats, s’han organitzat moviments antiracistes i els futbolistes s’han involucrat més activament en la lluita antiracista. Gerehou considera que els futbolistes, a Espanya, haurien de mullar-se més i destaca l’exemple d’Iñaki Williams i de l’Athletic Club. El capità del conjunt basc, involucrat en una querella pionera de la Fiscalia el 2020 contra dos seguidors de l’Espanyol per haver-lo insultat, va anunciar que l’Athletic marxaria d’un partit si es tornava a produir un episodi així: “N’hem parlat, i si ens donen el partit per perdut, ens seria igual. Seria un cop de puny contra el racisme”.

Tot i que en el futbol l’insult racista encara sigui molt present, Douhaibi assenyala que el problema s’aguditza en molts altres àmbits. “Si tenim una comprensió històrica, política i estructural del racisme, i l’entenem com un sistema que legalitza la despossessió de drets fonamentals, produeix règims de superexplotació laboral (treballadors més barats pel fet d’estar més mal remunerats i comptar amb menys protecció laboral) i normalitza formes excepcionals de violència física i simbòlica sobre les persones racialitzades (segregació educativa, brutalitat policial, més sospita, vigilància i control dels seus cossos, etc.), no crec que es pugui afirmar que el futbol professional sigui l’àmbit on hi ha més dinàmiques de racisme”, conclou la investigadora sobre el racisme institucional.