Barça

3 idees sobre com juga la Juve

Com carrega el joc ofensiu per la dreta, quina conseqüència té aquest desequilibri posicional i quins mecanismes defensius té l'equip italià, per imaginar com pot ser el duel amb el Barça

Des de la desfeta a París que va implicar un canvi dràstic de dibuix i de pla al Barça, la gran pregunta abans dels grans partits és si el Barça jugarà amb el 4-3-3 de sempre o seguirà donant recorregut al 3-4-3 de la remuntada. En aquest cas, els  patrons de joc de la Juve fan pensar en que la segona opció sigui la bona, fins i tot si no hi ha Busquets. Mascherano té molts números d'ocupar la posició de migcentre, una decisió que implicaria que Jordi Alba entra com a central. L'onze el completaria Sergi Roberto amb la doble funció de carriler-lateral, aprofitant-se del perfil d'adversari que es trobarà a la banda esquerra. Perquè així és com juga la Juve d'Allegri.

Posicionament base i primeres intencions

Tot i que el Juventus ha crescut des d'un esquema amb tres centrals, actualment la seva estructura de joc s'acosta més a un 4-2-3-1: Buffon sota pals; defensa de quatre amb Alex Sandro/Asamoah i Alves/Lichtsteiner als laterals, Barzagli, Rugani, Bonucci, Chiellini o Benatia de centrals, Marchisio, Khedira o Pjanic al mig del camp; Mandzukic i Cuadrado als extrems, Higuaín en punta d'atac i Dybala d'enllaç entre línies.

Defensivament, gairebé sempre es reestructura en un 4-4-2. Se li han vist replegaments baixos i esperes defensives una mica més endavant del mig del camp.

Des d'aquí, les primeres intencions del Juventus són iniciar el joc des del darrere, aprofitant-se d'aquesta inèrcia de sortir amb tres homes des de la base (sigui un pivot –Marchisio o Pjanic– entre centrals o, directament, els tres centrals).

Si pot, la Juve vol tenir la pilota i dominar, portar el pes del partit. Té, de fet, els mateixos percentatges de possessió (60%) que el Barça (60,2%), i el mateix grau de precisió en la passada (87,9-87,8%). Aquesta intenció protagonista pot debilitar el Barça, perquè Mascherano no és Busquets. L'alternativa d'André Gomes, ara per ara, tampoc acaba de ser la garantia que es voldria. Tot i que la Juve  no descarta el joc directe, no n'abusa.

L'atac es carrega per la dreta

El 40% dels atacs del Juventus es fan per la banda dreta. I hi ha diversos motius que justifiquen que aquesta xifra sigui substancialment més alta que la de la banda esquerra (32%). Una és la presència d'Alves, més home Champions que protagonista a les competicions domèstiques, i la seva connexió amb Cuadrado. Aquesta connexió sona menys perillosa si s'imagina que a l'esquerra hi ha un jugador ràpid com Jordi Alba (o Mathieu), i que Umtiti s'ubica en una altra posició de la defensa de tres.

Els dos futbolistes es reparteixen responsabilitats a la banda dreta i són moltes les situacions en què actuen al mateix carril (fora-fora).

Però quan s'esglaonen, sorgeixen possibilitats de centrada que la Juve intenta aprofitar amb el poder rematador que té a l'àrea. A Higuaín se li suma Mandzukic venint des de l'extrem esquerre, més Khedira des del pivot. Dybala crea més perill amb alguna diagonal o en la segona jugada que en la disputa aèria. En aquestes zones intermitges, Mascherano guanya pes.

Aquest desequilibri ofensiu té, però, les seves conseqüències negatives per a l'equip, perquè els rivals tendeixen a buscar el forat que es crea a l'esquena d'Alves. És un forat que el Barça va patir durant moltes temporades.

L'altre desajust defensiu que se li crea a Allegri amb aquest plantejament és quan un rival, com feia Brahimi amb el Porto, treu Alves de zona i un company assalta l'espai que es crea entre lateral i central dret.

L'actual versió de Suárez, especialment ferotge als espais, fa pensar en alguna bona ocasió per al Barça a partir del poder d'atracció que tingui Neymar rebent al peu.

Fortalesa defensiva

La dada que situa la Juve com l'equip menys golejat i qui menys ocasions concedeix de Champions reforça la idea que serà un adversari difícil de batre per al Barça. Tot i que per la dreta de vegades es desajusta en transicions molt ràpides del rival, en la defensa organitzada és espès, rigorós i contundent. Les ajudes de Cuadrado al lateral, sigui Alves o Lichtsteiner, fan difícil que el rival trobi superioritats per aquell sector.

I com que l'equip prioritza i domina els espais pròxims a l'àrea, tampoc és senzill aconseguir espais per triangular.

Però també al passadís central es desajusta: ja sigui per la tendència dels centrals a seguir els puntes adversaris o per l'error en el salt a la pressió d'alguns dels migcampistes (com Khedira, a la imatge). Són espais que pot provocar o aprofitar Messi, sobretot si troba un bon context amb la complicitat d'Iniesta.

A més, la Juve intenta ser agressiva i proactiva defensivament, amb molts trams de pressió alta, home a home, que dificulten la sortida de pilota dels adversaris més tècnics. Ho va portar al límit contra el Nàpols fa pocs dies, a la Copa Itàlia. 

L'última eliminatòria de Champions va demostrar que pot ser la fórmula més efectiva –tot i que també la més arriscada– contra el Barça, malgrat l'encert de l'última proposta d'un rival, el Màlaga, que va optar, justament, per l'estratègia contrària.

Més continguts de