Una derrota col·lectiva
Queden quinze dies perquè s’acabi la temporada i això vol dir que el Barça té dues setmanes mal comptades per quadrar els balanços i evitar tancar un nou curs en números vermells. Seria el tercer consecutiu. Des dels despatxos nobles es treballa a correcuita i es dona per fet que, si en l’assemblea de dijous els compromissaris ho aproven tot, en qüestió de dies es poden signar els acords que omplin la tresoreria i permetin salvar el cop. Falten uns 100 milions, aproximadament.
Evitar les pèrdues no és només un formalisme. Està en joc la credibilitat financera de cara als bancs i evitar complicar-se encara més la vida amb el ja famós límit salarial. Fins ara, la directiva de Joan Laporta ha acusat de gairebé tots els mals la junta anterior, sobretot en la gestió esportiva, que havia comès dos errors garrafals: fitxar jugadors a preus desorbitats i apujar els salaris de manera astronòmica. En part, tenen raó.
Els jugadors –absolutament tots– es van aprofitar de la debilitat de l’expresident Bartomeu per aconseguir contractes per sobre de mercat. Ara bé, quan han anat mal dades, tots han mirat cap a una altra banda i no han volgut –llevat d’una minoria– sentir parlar de rebaixar-se el sou. Com a molt, un diferiment. Per tant, és normal que molts els hagin acabat assenyalant com els dolents de la pel·lícula. Un relat que ha anat agafant força i que, en bona part, eximeix de responsabilitat Laporta.
Ara bé, l’actual president també té part de responsabilitat en aquest embolic. Va prometre en campanya una ascendència cap als futbolistes que a l’hora de la veritat no s’ha produït. I una retallada de despeses que tan sols s’ha aconseguit a mitges. Laporta s’ha posat ferm en les noves negociacions, renovacions o fitxatges, però ha seguit sense trobar la fórmula màgica que permetia aconseguir ingressos sense haver de vendre actius, siguin els drets de televisió, BLM, Barça Studios... o jugadors.
El Barça encara és lluny de recuperar els ingressos d’abans del covid. Per tant, l’única salvació passa per vendre patrimoni. O sigui, les famoses palanques. Encara que, com en qualsevol negociació, les presses no són un bon company de viatge. Aconseguir bons tractes quan vas amb l’aigua al coll pot ser possible si jugues al Catan amb la família i li fas llàstima a la teva mare, però no quan hi ha milions d’euros pel mig. El Barça, ens agradi o no, haurà de malvendre –sí, malvendre– per aturar l’hemorràgia. Tant de bo que ningú converteixi aquesta derrota col·lectiva en una victòria personal.
