Barça
Esports / Barça06/03/2022

Les eleccions que no havia de guanyar Joan Laporta

Les aspiracions continuistes del Bartorosellisme van fracassar amb la crisi derivada de la pandèmia i del 2 a 8 del primer equip a Lisboa

BarcelonaEls dimarts eren els dies més esperats a la candidatura de Joan Laporta. Era el dia que es monitoritzaven totes les dades i enquestes que s'anaven fent periòdicament. I cada dimarts la reunió s'acabava amb un bon regust de boca, perquè els números sempre eren positius per als seus interessos. Els comicis van ser extraordinàriament llargs, amb una precampanya que es va allargar dos mesos i una votació que es va ajornar per la pandèmia. Laporta era el gran favorit, però veia com dia rere dia se li anava acostant un altre candidat, Víctor Font, que acabaria sent el seu principal oponent. Els nervis s'apoderaven de tot l'equip fins que, l'últim dimarts abans d'anar a votar, els números els donaven com a guanyadors, amb més del 50% dels vots. Les enquestes no van fallar el dia D, el diumenge 7 de març del 2021. Just ara fa un any.

A la retina de molts aficionats del Barça hi ha quedat la sensació que Laporta va guanyar amb una mà a la galta. Que era el gran favorit i que ningú tenia res a fer. Però el resultat electoral no es pot entendre sense la pandèmia ni, esclar, el 2 a 8 contra el Bayern Munic en la fatídica eliminatòria de Champions disputada a Lisboa. Sense això, Laporta difícilment s'asseuria avui a la cadira principal de la llotja del Camp Nou. Hi seria possiblement una persona més pròxima a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, els dos últims presidents del club (2010-2020). Anem a pams.

Cargando
No hay anuncios

Bartomeu buscava una opció continuista

Cal retrocedir almenys fins al 2018 per trobar els primers moviments en clau electoral. Bartomeu, guanyador el 2015, no es podia tornar a presentar perquè el 2021 esgotava el seu segon mandat –va ser president des del gener del 2014, arran de la dimissió de Rosell–. En una reunió de junta va demanar als directius si algú tenia aspiracions. Només Jordi Cardoner va aixecar la mà. Però després d'algunes discussions internes, el vicepresident primer va renunciar a presentar-se. Un temps després, el 2019, és quan sorgeix la figura d'Emili Rousaud, vocal de la junta, i que s'havia afegit a l'equip poc abans de les eleccions del 2015 després de conèixer Bartomeu en un sopar de feina. Rousaud, fins llavors un directiu de perfil baix, va ser ascendit a vicepresident i va ser el delfí de Bartomeu fins que va dimitir arran del cas Barçagate. Però aquest empresari, fundador de Factor Energia, i que després es presentaria pel seu compte, mai va acabar de fer el pes a Sandro Rosell, la persona que sempre va moure els fils a l'ombra. Com tampoc convenceria la candidatura de Xavi Vilajoana, que va acabar sent directiu responsable del futbol formatiu.

Cargando
No hay anuncios

Rosell i Bartomeu, que entre altres qüestions estaven acusats en el cas Neymar, pendent de judici, no volien cedir –amb el permís dels socis– el club a persones que no fossin de confiança. Per això ja tenien al cap una alternativa. Abans de la pandèmia, creien que ni Font ni Laporta serien oponents seriosos, un per inexpert i l'altre per amortitzat. Almenys, això deien les seves enquestes. Ara bé, aquests sondejos també reflectien que una part notable dels socis s'havien atipat del bartorosellisme. Arribats a aquest punt, pensaven que una via alternativa, externa a la junta però propera a ells, podria ser una opció candidata a guanyar. Sobretot amb una bona campanya de popularitat. És aquí on apareix el nom de Jordi Roche, antic president del Girona i de la Federació Catalana de Futbol. Rosell el va persuadir i Roche va estar ben bé dos anys preparant-se per a les eleccions. No va ser l'únic a qui van sondejar, però sí qui va anar més lluny. Tan lluny que tot estava a punt per fer oficial la seva candidatura durant el 2020... fins que va arribar el covid-19, es van desplomar els ingressos i va començar una crisi financera al Barça que avui encara dura. Roche va veure les orelles al llop i va frenar en sec. Finalment, decidia retirar-se per no posar en perill el seu patrimoni personal. Una possible alternativa, la de Juan Rosell, expresident de la CEOE, tampoc va arribar a bon port.

Cargando
No hay anuncios

L'inici d'una precampanya que es va fer eterna

La pressió popular arran de la moció de censura va fer caure Bartomeu i la seva junta, que dimitirien en bloc el 27 d'octubre del 2020, vuit mesos abans d'acabar el seu mandat. Aquell dia començava oficialment la precampanya, que ja tenia alguns presidenciables, com Font i Lluís Fernández Alà. Després s'hi afegirien Toni Freixa, Agustí Benedito, Emili Rousaud, Xavi Vilajoana, Jordi Farré, Pere Riera i, l'últim, Joan Laporta. El que seria vencedor va esperar fins al final, però és que tenia tots els asos a la màniga per assolir la victòria: el record de la seva primera etapa, que va acabar amb un sextet, i que representava tot el contrari que els dos presidents que havien manat en l'última dècada. Amb una estratègia pensada exclusivament per no cometre errors, va treure el cap al final, per estalviar-se les picabaralles prèvies. I quan va aparèixer va desplegar tota l'artilleria.

Cargando
No hay anuncios

Molta gent va acusar Laporta de no haver preparat un projecte prou definit per presidir el Barça, o de no haver presentat cap nom (fitxatges, entrenadors...) durant la campanya. I, com reconeixen des del bàndol guanyador, de nom no n'hi havia cap ni un. Però una cosa és el projecte de govern i una altra l'estratègia per guanyar. Un punt, aquest últim, en què Laporta havia fet els deures. I extraordinàriament ben fets.

Cargando
No hay anuncios

L'actual president va quedar molt decebut el 2015, quan va perdre contra Bartomeu. No volia que li tornés a passar. Des d'aquella data s'havia anat reunint amb el seu nucli dur periòdicament, i va anar confeccionant un equip que veuria la llum el 30 de novembre del 2020. No van voler deixar res a l'atzar, començant per una figura clau com la del director de campanya, el publicista Lluís Carrasco, a qui ja havien fitxat abans de l'estiu, abans que Bartomeu plegués. El pressupost inicial era elevadíssim, d'1,8 milions, i més endavant s'ampliaria. Es van fer entrenaments per simular entrevistes, pensant preguntes compromeses i buscant les millors respostes possibles. Van demanar a Laporta rigor per evitar estirabots que poguessin ser utilitzats en contra seva. Van ocupar el màxim d'espais publicitaris possibles i es va dissenyar una acció de màrqueting espectacular, amb la lona desplegada al Bernabéu, com a gran reclam de la campanya.

Cargando
No hay anuncios

Tot estava calculat al mil·límetre i el pla s'executava a la perfecció fins que la junta gestora va ajornar les eleccions i les va passar del 24 de gener al 7 de març. La col·lecció de renecs que es van sentir a la seu de campanya de Laporta són irreproduïbles. El gran problema era que mentre que Laporta havia tocat sostre, els rivals guanyaven unes setmanes per continuar creixent en intenció de vot. I van créixer, i molt. Sobretot Font. Laporta va criticar la gestora, presidida per Carles Tusquets, perquè fins i tot abans d'aquell ajornament electoral ja havia retardat la celebració dels comicis –fixant-los per a finals de gener, quan s'haurien pogut fer abans de Nadal–. Però Tusquets, gat vell, sempre va fer servir d'excusa la pandèmia i les recomanacions de seguretat que arribaven des del Procicat.

La sorpresa de Toni Freixa amb les signatures

A mitjans de gener, en el moment de l'ajornament, ja només quedaven tres candidats. La resta no havien passat el tall de signatures. A més de Laporta i Font, el tercer aspirant era Toni Freixa. El seu nom va sorprendre, sobretot l'equip de Font, que havia projectat, a partir d'una enquesta, el nombre de signatures que podia arribar a recollir cada presidenciable. Laporta en podria tenir unes 20.000, però es va quedar en 9.625, la meitat, bàsicament perquè amb les restriccions va ser més complicat recollir els suports. Font tenia un sostre de 10.000 i també en va obtenir la meitat, 4.431. En canvi, Freixa en podia aconseguir un miler, segons aquestes estimacions, i en va recollir 2.634. Als comicis Laporta va triplicar els vots (30.184), Font els va quadruplicar (16.679) i Freixa no els va arribar a duplicar (4.769).

Cargando
No hay anuncios

Els rivals mai van considerar Freixa un candidat amb opcions de guanyar. I des de l'entorn del que havia sigut secretari de la junta de Rosell reconeixen que no tenia opcions, i que l'objectiu real era fer soroll per acabar integrant-se en una candidatura guanyadora. Però va passar el tall i es va convertir en l'únic referent del continuisme. Compartien ben poques coses amb Font. Ara bé, a Font li molestava la seva presència perquè impedia que hi hagués un cara a cara amb Laporta. A Laporta, en canvi, el duel a tres bandes ja li anava bé.

Cargando
No hay anuncios

L'índex de notorietat

La clau estava en l'índex de notorietat (IN), que serveix per calcular el grau de coneixement que la gent –els socis, en aquest cas– tenen d'una persona concreta. Laporta tenia des del primer dia un IN del 97%. Va acabar amb el 98%. En canvi, a l'inici de la campanya Font passava pels pèls del 50%. Dit en altres paraules, la meitat dels que votaven no sabien qui era ni quina cara feia. El dia de les eleccions aquell percentatge s'havia disparat i s'acostava al 90%. Des de l'equip de Font sostenen que si arriben a tenir una mica més de temps haurien girat la truita i haurien guanyat les eleccions. I des de l'equip de Laporta, malgrat que asseguren que haurien guanyat igual, sí que reconeixen que no n'haurien tingut prou amb l'estratègia que s'havia planificat mig any abans.

Van canviar les regles del joc. Es va votar més tard i es va instaurar per primer cop el vot per correu. Les suspicàcies es van acabar quan els resultats oficials van confirmar el que havien vaticinat les enquestes. Laporta, disciplinat i cautelós durant tot el procés electoral, sempre fidel al guió, podia deixar-se portar per l'eufòria quan es tancaven els punts de votació. El que no s'esperava, ni ell ni ningú, és que després d'allò hauria de fer una segona marató per aconseguir els avals i poder ser investit president. Ho va aconseguir l'últim dia i de matinada, després d'una dimissió sonada i de fitxatges d'última hora. Però això és una altra història.