Microsites 08/03/2021

Joan Laporta: de la lona a la llotja

Anàlisi dels quatre mesos de campanya que han fet tornar l'advocat a la presidència del Barça

7 min
Joan Laporta, celebrant amb els seus directius la victòria a la presidència del Barça
Disponible en:

BarcelonaEls que coneixen bé Joan Laporta defensen que la gent, en general, en té una imatge esbiaixada. Parlen d'algú "enèrgic i passional" però també "creïble i fiable", amb "autoritat" a les distàncies curtes i "respectat" en els estaments federatius. Però aquesta faceta queda eclipsada per imatges mítiques com aquella en què apareix xop de cava celebrant una victòria contra el Madrid, o una altre en què surt renyant els penyistes al crit d'"al loro" quan l'equip no funcionava. Per això, quan elaborava l'estratègia de campanya, era primordial que es mostrés com un candidat moderat i conciliador. Li tocaria empassar-se molts gripaus i de ben segur que els seus rivals el burxarien. Però ell havia d'anar a la seva, no sortir del guió i fer bons els primers pronòstics, que li donaven avantatge per tornar a la llotja del Camp Nou.

Dimitit Josep Maria Bartomeu, les eleccions depenien de si Joan Laporta donava finalment el sí. "Són dos escenaris totalment diferents", apuntava Agustí Benedito en el seu dia, un dels rivals que no podria passar el tall de les signatures. Però l'expresident ho tenia clar, i també els membres de la seva candidatura. "Una cosa és quan prens la decisió final, i una altra estar preparat per quan arribi el moment. I nosaltres ho estàvem", explicava fa uns dies a l'ARA Elena Fort, futura vicepresidenta del Barça. En l'imaginari culer es calculava que Laporta arrossegaria al voltant de 15.000 votants fidels, els que li van fer confiança en les eleccions del 2015. I el gran dubte, entre els rivals, era saber si augmentaria gaire més aquesta xifra.

'No surrender'

Precisament, la victòria de Laporta es començaria a gestar ara fa sis anys, en els comicis d'aquell dissabte 18 de juliol, quan no va poder fer res contra el triplet que acabava de guanyar el Barça sota la presidència d'un Bartomeu que ocupava el càrrec arran de la dimissió de Sandro Rosell. Laporta marxava dolgut del Camp Nou, sense felicitar el guanyador, però abans s'acomiadava amb un "no surrender" que avui té tot el sentit del món. L'advocat barceloní, que havia passat de puntetes per la política, decidia no fer oposició activa. Ara bé, es reunia regularment amb el seu equip de confiança, on hi figuren noms com Elena Fort, Rafael Yuste, Josep Ignasi Macià o Josep Cubells, que ja l'havien acompanyat en els comicis anteriors. Mai, fins al mes de novembre, havien dit públicament que es presentaven, però tots ho tenien coll avall. I més després de veure com el Barça anava a la deriva a nivell esportiu, institucional i, amb el coronavirus, econòmic. "El soci no vol això, vol que el seu club torni a ser guanyador i respectat", apuntava un dels futurs directius. Eren en el lloc oportú en el moment indicat, i ho volien aprofitar. Ja comptava amb el seu nucli de confiança, va ampliar la nòmina de directius amb cares noves –un d'ells, Jaume Giró, exdirector general de la Fundació La Caixa, que aportava múscul financer a l'equip, i que també havia negociat formar part de l'equip de Víctor Font– i va començar a planificar tota la maquinària electoral.

Joan Laporta, durant l'acte de campanya a la Verneda, acompanyat de la seva directiva

Laporta va ser l'últim dels candidats a anunciar formalment que es presentava. Ho va fer el 30 de novembre, quan havia passat un mes de la dimissió en bloc de la directiva de Bartomeu, i pocs dies després que la junta gestora anunciés que les eleccions serien el 24 de gener. No era debades: això li va permetre estalviar-se les primeres picabaralles entre els aspirants. Quan va dir que sí, ho va fer amb un as a la màniga, el que seria sens dubte la imatge de la campanya: la lona del costat del Bernabéu ("Ganas de volver a veros"). Un impacte mediàtic en majúscules, fins i tot més gran del que havien previst. No només va guanyar-se la simpatia de milers de socis sinó que també va fer posar nerviosos els rivals: quan Víctor Font en parlava per retreure-l'hi, en realitat li estava fent una campanya gratuïta. I quan baixava el suflé, el mateix Laporta s'encarregava de fer-lo pujar donant "una segona vida" a la lona, trossejant-la per acabar recaptant diners que anirien a parar a la Fundació del Barça.

60% d'intenció de vot

Començaven a circular els rumors sobre intenció de vot, però faltaven les enquestes. La primera, a la seu de Laporta, va arribar el 14 de desembre. Les expectatives no podien ser millors. A l'expresident li donaven un gran avantatge, gairebé un 60% d'intenció de vot. A partir d'aquí, el gran dubte: com gestionar-la? Va trobar la resposta de la mà de Lluís Carrasco, l'encarregat de l'estratègia electoral. S'havia de jugar a la defensiva, evitar caure en provocacions i sense sortir del guió. Era l'aposta guanyadora. A Laporta no li van fer falta grans presentacions explicant el seu projecte, ni va picar l'ham quan els rivals li qüestionaven si realment havia treballat gaire pensant en el club. Un discurs pla, sense estirabots ni retrets davant de les càmeres. Tan sols en l'últim dia, en el darrer debat, es va veure el Laporta que alguns tenien a la memòria. No buscava això, en aquesta campanya, sinó un posat seriós i reflexiu davant la premsa, evitant donar carnassa als seus oponents i tornant les pilotes que li enviaven aprofitant la seva capacitat oratòria. Quan algú li deia que s'havia fet gran, apel·lava a la maduresa. Si li retreien la gestió econòmica, responia sortint per la tangent i comptant els títols que va guanyar. Si li parlaven de projecte esportiu deia que es feia missatges amb jugadors del primer equip. Quan li preguntaven per fitxatges explicava que tenia bona relació amb els millors representants. I sobre Messi, assegurava tenir credibilitat i ascendència per fer-li una proposta irrebutjable. Tampoc va patir quan Font va presentar un organigrama amb noms com Xavi Hernández, Jordi Cruyff i Albert Benaiges. Resulta que Xavi no va dir ni piu, Jordi va acabar abraçant el laportisme i Benaiges apareixia a la seu de la candidatura, a la fàbrica Moritz, el dia que Laporta presentava el seu projecte esportiu.

Joan Laporta va desplegar una lona gegant per fer campanya al costat del Bernabéu.

Ara bé, hi havia un segon Laporta, el que havia de recórrer el territori per explicar incansablement el seu projecte. "Va dir que estaria quinze dies sense passar per casa, dormint a fora, passant per tot Catalunya", apunta la seva germana Maite. Al final només va poder fer la meitat dels actes que tenia previstos. Però en va tenir prou. I això que gairebé no es promocionaven a les xarxes "per evitar aglomeracions". Laporta, quan no hi havia micròfons, tenia un to més distès i desenfadat, en què atacava els seus rivals amb ironia i atrapava el públic amb un discurs més encoratjador del que oferia a les rodes de premsa. Una tasca de relacions públiques que va anar acompanyada de la feina de formigueta a les penyes. "El 2015 no vam poder-hi entrar. Jordi Cardoner havia fet molt bé la feina. La recollida de signatures va ser un fracàs. En canvi, aquest cop ha sigut brutal", expliquen des del seu equip. No era estrany, doncs, veure en tots aquests actes múltiples representants del moviment penyístic, que representen més de 15.000 socis amb dret a vot, en conjunt.

Aprendre dels errors del 2015

L'estratègia no va ser gratuïta. Escaldat pel que havia passat el 2015, sabia que no n'hi havia prou amb un micròfon per guanyar unes eleccions. "Aquell any vam anunciar que ens presentàvem i gairebé no teníem ni seu, com aquell qui diu. Era clar que no ens podia tornar a passar", apunta un dels seus assessors. Calien anuncis, promoció, marxandatge. La inversió econòmica va ser elevadíssima, partint d'un pressupost d'1,8 milions. Uns diners que serien insuficients quan es va ajornar la cita electoral per la pandèmia, i que obligarien els membres de la nova junta a fer una segona injecció de capital. Precisament, aquella setmana de gener, quan es confirmava que els socis s'haurien d'esperar un mes i mig per votar, va ser de les més delicades a la candidatura. "És indiscutible que ara guanyaria Laporta. Amb molta diferència. Ja veurem què passa al març, tot i que no sembla probable que s'acabi retallant la distància", analitzava en el seu dia Jaume Montané, propietari de TIME Consultants, l'empresa que va fer el sondeig de Mundo Deportivo. Tenia raó.

Les penyes, donant suport a Joan Laporta en un acte a la Verneda

Laporta es va mantenir ferm. Va acceptar dir coses impopulars, com quan defensava votar malgrat el coronavirus –ja s'havia anunciat un vot descentralitzat, però encara no el vot per correu–, o quan s'oposava a fitxar el central Eric García. Dies després, parlaria per primera vegada de jugar a Montjuïc temporalment i així escurçar terminis i cost per remodelar el Camp Nou. Va apostar per mantenir la seva agenda i li va acabar sortint bé.

Vertigen dues setmanes abans

Les enquestes repetien que ho tenia guanyat –l'última, feta dues setmanes abans, parlava d'una intenció de vot del 58%, gairebé el mateix percentatge amb el qual va guanyar els comicis–. Però, just llavors, van començar els nervis a la candidatura. "Sensació de vertigen, de papallones a l'estómac, de sentir-ho tan a prop". La campanya s'estava fent eterna i hi havia el risc que els oponents poguessin arribar a atrapar-lo. També hi havia la incògnita del vot per correu. Quedaven els tres últims debats i l'objectiu era no cometre errades. "Soc un davanter i em fan jugar de migcampista", comentava amb sentit de l'humor. En va cometre algunes, com quan va demostrar desconeixement sobre l'equip femení de futbol, però el penalitzarien poc.

Va arribar el dia D amb "bones sensacions". La pluja de primera hora del matí i una participació que es va disparar abans del migdia donaven esperances a Toni Freixa i a Víctor Font. Els nervis es van calmar quan van arribar els primers sondejos, abans de dinar. La victòria de Laporta semblava incontestable, mentre que els rivals reconeixien que no hi havia res a fer. Aconseguiria 30.184 vots, més fins i tot que els 27.138 del 2003. Joan Laporta, president electe, ocuparà formalment el càrrec quan hagi presentat l'aval de 135 milions. Un punt que havien deixat "emparaulat" amb els bancs, pendent d'executar. Té 10 dies per convertir-se oficialment en el president del Barça. El seu mandat s'acaba el 2026.

stats