El que ja podem dir sobre Nico Williams
Ara que Nico Williams ha decidit renovar amb l'Athletic, ja podem dir el que pensem sense que ens diguin que volem posar aigua al vi. Ara que el club basc, convertit en un enemic als despatxos del Barça de Joan Laporta, s'ha assegurat una venda encara més profitosa en cas que l'extrem navarrès continuï progressant, ja ens podem expressar. Ara que el futbolista ha fet servir la il·lusió de la culerada per ser més milionari, ja podem deixar anar les incerteses que ens generava el seu fitxatge sense por que ens acusin de voler mal a l'entitat i als que la dirigeixen.
Efectivament, hi havia diversos motius per dubtar de la conveniència de portar Williams al vestidor blaugrana. D'entrada, el criteri de Hansi Flick i Anderson Luís de Souza, Deco, partidaris tots dos de reforçar la plantilla amb Luis Díaz, un extrem més complet i experimentat que no pas l'atacant de l'Athletic, que ara tot just complirà 23 anys. Malgrat l'avançada edat de Lewandowski, rejovenir la davantera no era la primera prioritat de l'entrenador i del director esportiu. Tanmateix, quan va arribar l'oferta de Williams, van veure'l amb bons ulls igual que Laporta, que en només dos dies va passar de l'enuig per les carabasses del 2024 a moure cel i terra per aconseguir un fitxatge que hauria reforçat encara més la seva arrabassadora popularitat.
A partir d'aquest polze amunt per part del president, tots els altaveus han reproduït la mateixa música celestial sobre un futbolista que la temporada passada va marcar només cinc gols a la Lliga. Amb el Barça fora de la norma 1:1 a causa d'un forat econòmic només reparat a cop de palanca i vendes in extremis, es volien pagar més de 60 milions per un jugador que no era la primera opció dels tècnics. La inversió se sostenia més en la il·lusió de gent enamorada de la idea de veure Lamine Yamal amb el seu company d'aventures predilecte, que no pas en raons futbolístiques. Per no parlar dels perills que precisament aquesta camaraderia podia generar en un vestidor que ha conegut l'autocomplaença en els últims lustres.
Després que Williams demanés legítimament protecció per escrit en cas de no ser registrat i finalment acabés renovant amb l'Athletic, de cop tota la fal·lera per veure'l de blaugrana s'ha convertit en retrets cap al futbolista per no confiar en els superpoders d'un Laporta que sempre guanya encara que no sigui així. Només en aquest punt han emergit a l'opinió publicada els dubtes raonables sobre l'operació. Abans d'això, quan es deia que es pagaria la clàusula l'1 de juliol, Williams era poc menys que el fitxatge del segle. Ara, amb la negativa encara recent, els mateixos que aplaudien amb les orelles la determinació del Barça diuen que el club ha esquivat una bala. Més coherència i menys populisme.