"Si Lamine Yamal hagués aparegut el 2012, potser no hauria jugat al Barça"

BarcelonaEl futbol sempre s’entesta en recordar-nos que és molt més que simples resultats. També explica històries, crea ídols i estableix relació amb els seus mites. Al Barça, poques figures han emergit amb tanta força com Lamine Yamal, un jove adolescent que ha irromput amb la naturalitat d’un veterà i que ha obligat tothom a reordenar el seu mapa mental. Sobre aquest fenomen escriu l’analista i divulgador Albert Blaya (Manresa, 1997) al llibre Univers Lamine Yamal (Ara Llibres), que vol ser una radiografia futbolística i emocional del que ja és una de les figures del present i futur blaugrana.

“Quan l’editora em va proposar dedicar un llibre a Lamine, vaig veure-hi l’oportunitat d’explicar no només qui és ell, sinó què és el Barça, què és la Masia i què representa formar un futbolista avui”, explica Blaya, que parla amb determinació després d'haver passat mesos submergit en testimonis, dades i converses, construint una perspectiva poc habitual sobre un jove futbolista que encara no sap fins on arribarà. “Segurament ni ell ho sap”, diu. “I això forma part de la màgia”, remata.

L'Albert té clar quin és el principal tret diferencial del jove davanter blaugrana: la seva sorprenent maduresa. “Una de les coses que més m’interessa és com simplifica el futbol. Aquella frase abans de la semifinal de la Champions –«si em tanquen per l’esquerra, sortiré per la dreta»– diu més del que sembla”, afirma. En un context en què molts jugadors joves tenen dificultats per expressar-se, Lamine Yamal parla amb una naturalitat que descol·loca per la seva edat: “Té un missatge propi, una idea molt clara de com pensa el joc. Això el desmarca molt respecte a la seva generació”. Si algun dia pogués conversar cara a cara amb ell, Blaya ho tindria clar: parlarien de futbol, no de soroll. “M’agradaria entendre d’on li surt aquesta manera tan cruyffista d’entendre el joc. No sé si és conscient del missatge que transmet, però és tremendament genuí”, explica.

Un dels fils conductors del llibre és la necessitat de desvincular Lamine Yamal del record de Leo Messi, que, segons com, pot ser una llosa. "Comparar-los no només és injust, sinó que pot ser contraproduent", manifesta Blaya, que veu l'argentí com "un miracle irrepetible" i manté que el mataroní s'assembla més a Neymar. "Ell mateix ha dit que Neymar és el seu ídol, i això es veu molt. Té un punt de creativitat, de joc lúdic, d’improvisació… que si fos esquerrà, seria pràcticament un mirall". De totes maneres, el comunicador manresà remarca que "si insistim que Lamine Yamal sigui una cosa que no és, hi perdrem tots. No serà Messi ni Neymar, sinó Lamine Yamal".

El dia que Lamine Yamal va deixar de ser una promesa

Blaya tria quin moment defineix l'escala esportiva de Lamine Yamal: la primera nit europea contra l’Inter de Milà. “És allà on passa de ser una gran esperança a ser un dels millors del món. L’equip perdia 0-2, desorientat, i ell s’inventa una jugada de gol brutal. Un minut després envia una pilota al pal que podria haver estat història de la Champions”. Aquella actuació, diu, va canviar la percepció de tothom: “A partir d’aquell dia, els rivals el tracten com el que és: una estrella”.

Tot i la seva irrupció meteòrica, Albert Blaya identifica en Lamine Yamal un camp de millora: el gol. No la definició, sinó la freqüència. “La majoria de gols de Lamine són molt difícils: jugades individuals, xuts llunyans. Per marcar 30 o 40 gols per temporada haurà de trepitjar més l'àrea, rematar gols lletjos, no ser sempre ell qui els generi”. Amb tot, confia plenament en el seu progrés: “Té 18 anys. És absurd pensar que ja hem vist la seva millor versió”. No s'ha d'oblidar, en aquest sentit, que el jove de Rocafonda es recupera enguany d'una pubàlgia.

Blaya també dedica un capítol a explicar què fa de Hansi Flick un tècnic idoni per al creixement del jugador: “Flick té una virtut que sembla molt invisible, però que és fonamental: no limita els futbolistes. No els espatlla”. I defensa una idea clara: l'alemany és cruyffista. Però ho és en un sentit ampli –filosòfic, no dogmàtic–. “Cruyff va desvictimitzar el Barça. Va col·locar-lo al centre del seu propi discurs. Flick arriba després d’uns anys duríssims i torna a convèncer jugadors i afició que tot és possible. En això és profundament cruyffista”. Així mateix, tot i que l'autor reconeix la força estructural de la Masia perquè "dona entorn, metodologia i estabilitat", creu que el talent descomunal de Lamine Yamal no l'inventa ningú: "Apareix una vegada cada 50 anys". La seva irrupció, diu, és una combinació de talent, context i oportunitat. “Què passa si aquest mateix jugador apareix el 2012, amb Messi de 25 anys? Potser tardem anys en veure’l. Potser no jugaria al Barça. El moment també importa”.

Fer el llibre ha estat, per a Blaya, un viatge personal. “He après que els processos formatius són molt menys lineals del que ens pensem. Que darrere de cada jugador hi ha una quantitat enorme d’atzar, de decisions, de casualitats i de resistència”. També ha après a mirar el futbol amb més profunditat: “No són bolets que apareixen. Hi ha moltíssima feina invisible. Però també hi ha excepcions que trenquen totes les normes. Lamine n’és una”. El futur del jove extrem és un full en blanc, però Blaya té clar que no s’ha d’escriure amb la tinta de ningú més. “El més important és que Lamine pugui fer el seu camí. Sense pressions absurdes, sense comparacions que no toquen. Tenim la sort de viure un moment històric. Cal gaudir-lo”.