El silenci prescrit de Lamine Yamal

BarcelonaLa final de la Supercopa d'Espanya, un torneig menor que es disputa allà on més paguen, és un termòmetre clau de les temporades, una cita que marca tendències. Prova d'això és que qui la guanya acostuma a agafar una embranzida definitiva en la lluita per la Lliga. En les quatre últimes edicions, el vencedor a l'Aràbia Saudita després ha alçat el trofeu en el campionat domèstic. I en l'actual, que es tornarà a decidir en un clàssic entre el Barça i el Reial Madrid, són els blaugranes, líders a la Lliga gràcies a una versió menys brillant (però molt més sòlida) de si mateixos, els que es presenten a la final amb l'etiqueta de favorits (20 h, Movistar). Amb nou victòries seguides després d'una patacada preocupant al camp del Chelsea, els de Hansi Flick amenacen amb convertir Xabi Alonso en un altre experiment fracassat en la banqueta blanca, que en els últims deu anys només ha sigut un lloc segur quan l'han ocupada Zinedine Zidane i Carlo Ancelotti. Els egos del vestidor i el poder de Florentino Pérez deixen poc marge d'acció als entrenadors, que si volen sobreviure a Concha Espina s'han de limitar a gestionar i alinear.

Ben diferent és la pel·lícula dels èxits del Barça, avui en mans d'un sexagenari amb ganes de gresca. Després d'un primer curs excel·lent, Flick continua combinant un llibret futbolístic ortodox i atrevit amb carisma i cintura per gestionar un grup amb majoria de joves. Manté vives les il·lusions del barcelonisme mentre vetlla perquè els seus deixebles no surtin del camí. És capaç de millorar la fiabilitat d'un equip amb projecció de cent punts a la Lliga al mateix temps que canvia rutines internes per evitar lesions i assegurar-se que futbolistes amb tendència al caos com Lamine Yamal no s'oblidin de passar pel gimnàs. Capítol a part per a l'extrem mataroní, que arriba al segon clàssic de la temporada amb la gorra posada i la boca tancada. Res a veure aquest perfil baix amb el soroll que va protagonitzar abans del Madrid-Barça de finals d'octubre, en què els jugadors blancs li van celebrar la victòria als morros (2-1) després que els escalfés amb unes declaracions explosives. També Flick ha sigut decisiu perquè el 10 blaugrana es retrobi amb Vinícius i companyia amb els focus menys il·luminats.

I és que Lamine Yamal, que al juny arribarà al Mundial amb l'etiqueta d'estrella, viu una temporada menys estable que la passada. Després d'un estiu de festa merescuda, va heretar el dorsal dels cracs i va començar el curs amb actuacions destacades en els primers partits oficials. Coincidint amb la primera aturada de seleccions, va començar a tenir problemes al pubis que, de passada, van servir perquè el futbolista aprengués a respectar les pautes d'entrenament i de descans. A mig gas va arribar al primer clàssic de la temporada, del qual va sortir escaldat després d'haver parlat massa, però amb el pas de les setmanes va anar recuperant la versió juganera de l'any passat, tot i que només en escenaris de segon ordre. Als enfrontaments de primera categoria (PSG, Madrid i Chelsea), en canvi, Lamine Yamal no ha brillat amb una intensitat comparable a les exhibicions en els quatre clàssics de la temporada 24-25 o en la semifinal europea contra l'Inter de Milà. Qui sap si el silenci i la discreció ajuden el Barça a recuperar la mà de ferro contra els rivals més temibles.

Lamine Yamal, un inici del 2026 accidentat i inestable

Amb aquesta assignatura pendent, el jove prodigi blaugrana, que ha esborrat quasi totes les publicacions del seu Instagram, recuperarà la titularitat aquest diumenge després d'un inici del 2026 en què no ha pogut fer tots els entrenaments. Fruit d'aquesta inestabilitat, va ser apartat de l'alineació en la semifinal de dimecres contra l'Athletic, en què només va tenir minuts de rodatge amb el marcador sentenciat gràcies a la voracitat de Raphinha, feliçment recuperat per a la causa. Arriba al clàssic amb nou gols i nou assistències a l'estadística, cosa que confirma el seu potencial i raona el monumental esforç econòmic que el Barça va fer per renovar-lo. Tanmateix, l'equip, que enguany s'ha acostumat a guanyar els combats per punts, troba a faltar el seu desequilibri fora del guió en moments de màxima exigència. Potser les paraules de Flick, que en la prèvia de la final va definir Kylian Mbappé com "el millor davanter del moment", serveixen perquè Lamine Yamal desperti la bèstia que porta a dins. Callar i escoltar de vegades és millor que parlar i passar-se de frenada. Sobretot quan hi ha tantíssim per guanyar a l'horitzó.