Tres anys de la victòria de Laporta: entre espines i ferides
El diari ARA em convida a fer una anàlisi de la situació actual del Futbol Club Barcelona coincidint amb el tercer aniversari de la proclamació de Joan Laporta com a president, així com dels aspectes més notoris o canvis més destacables esdevinguts durant aquest període.
El primer que em ve al cap és que el temps passa volant. Més de tres anys ja des que Madrid es despertava amb una lona gegant de 1.000 m², a tocar d’un santuari blanc en obres, on un imponent Laporta es dirigia al madridisme. I ho feia d’una manera que no per simpàtica deixava de ser una gosadia publicitària i social sense precedents, aconseguint instal·lar-se en el trending topic mundial durant unes hores.
Va funcionar, però em nego a valorar de forma separada l’acció esmentada. La lona formava part d’una estratègia amb missatges transversals particularitzats per a tots els estrats socials, totes les procedències i totes les edats. Missatges il·lusionants i amables d’apoderament i orgull com a culers. Una estratègia on es va establir com a sagrat no sortir del relat dibuixat mentre esperàvem pacientment que els rivals erressin de manera reactiva, i ho van fer.
El resultat és conegut: Laporta va guanyar les eleccions. Ho va fer per la campanya? En absolut. Una campanya és només un instrument imprescindible, una màquina de seducció calibrada amb un sol fi: la victòria. Però qui guanya i perd unes eleccions és sempre el candidat proposat. Sempre.
Tres anys després
El temps ha passat, el club ha iniciat l’obra més important de la seva història ja com a campió de Lliga, després d’uns inicis traumàtics heretats, econòmicament i esportivament, de juntes anteriors. En l’actualitat navega, i em temo que per un temps, entre grans dificultats esportives, econòmiques i estructurals.
Ningú va dir que seria fàcil. No ho està sent, i en aquesta fragilitat d’acció, d’evolució del dia a dia i també de resultats, vivim avui instal·lats en una angoixa permanent fruit de la incertesa de la nostra realitat i de la mirada desconfiada dels mercats que han d’alimentar, amb el seu suport, la nostra feblesa.
El president segueix fort, diria que molt fort. No és fàcil doblegar-lo i menys fer-ho contra la passió que sent pel seu club. Però a ningú se li escapa que també se’l veu castigat per la dificultat del moment i, massa vegades, per la molt insuficient estructura professional, de consell i de suport que seria desitjable i que malauradament no ha aconseguit encara establir de forma sòlida i permanent.
On som? Una economia delicada, una massa social preocupada i expectant. Un equip en construcció (com diu l’entrenador ja dimitit). La incògnita del model d’un míster que ha d’arribar i heretar una jove generació que ja treu el nas, espectacular, radiant però imberbe. I, també, un Spotify Camp Nou que ja comença a evocar flaires de futur amb l’arribada de la primavera. Tot això configura avui la nostra existència, que navega entre l’esperança i, per què no dir-ho, una certa por.
I el temps passarà, i sabrem el desenllaç de tot plegat, i arribaran noves eleccions on es valorarà la feina feta i els objectius assolits. I qui sap si tornarà a sonar el meu telèfon, i la trucada em convida a dirigir una nova campanya a la presidència del meu club... I que guanyi el millor, i que aquest el porti jo!
