L’ALTRA MIRADA

Metodologia per cobrir necessitats

Anna Comet organitza el Women Run: Trail Training, un campus per a corredores

Els campus d’esportistes d’elit han consolidat el seu espai en el catàleg d’ofertes d’oci. Són una tendència a l’alça durant gran part de l’any natural -no només l’aturada d’estiu- i promocionen el joc pel joc. També corren el risc de respondre a l’egocentrisme del cap de cartell, en la línia dels estàndards materialistes actuals per amortitzar una etapa d’èxit relativament fugaç. Cal ser molt honest amb els criteris. Les tecnificacions intenten allunyar-se del pes del cromo. Realcen la disciplina i un paquet d’activitats pensades des de la pista, no des d’una botiga de marxandatge a preu de saldo.

Anna Comet (Girona, 1983) ha intentat professionalitzar l’essència del format amb el Women Run: Trail Training Camp, que se celebra el cap de setmana que ve a Caldes d’Estrac. L’atleta organitza un campus per a dones corredores amb vocació minimalista, per personalitzar l’experiència. “La idea és fer una cosa força exclusiva, entre cometes. De coses gegantines ja se’n fan. El que volem és fer una cosa petita i que l’experiència sigui intensa i personal. Estem parlant d’un màxim de 20 noies que poguessin formar part dels dos dies, 10 noies més per al dissabte i 5 per al diumenge. Quan fas les coses a l’engròs, a vegades et quedes amb la sensació de no haver arribat al fons de la qüestió. Crec que val la pena que la gent que vingui al campus pugui compartir coses amb nosaltres. Em venia molt de gust fer-lo”, explica a l’ARA la recent campiona de l’Everest Trail Race.

Comet i Marta Parés, l’altra branca del projecte, creuen que menys és més, també en el negoci de l’esport. Han preparat un programa d’entrenament, d’interacció directa i de nocions bàsiques de nutrició i fisioteràpia per acostar la competició de muntanya a la realitat de la disciplina femenina. No és un vedat elitista per accentuar la guerra de sexes. L’enfocament és molt més responsable: “Jo no soc feminista, no ho he estat mai. No organitzo el campus per això. Sempre he entrenat amb els nois i estic molt contenta d’haver-ho fet. Durant l’embaràs em vaig adonar que porto 30 anys competint i que sempre m’han entrenat com un noi. Al final, fisiològicament i hormonalment som diferents. El tracte també ha de ser diferent perquè tenim unes altres necessitats. Crec que si millorem la manera de dirigir-lo, l’esport serà molt més saludable pel que fa a rendiment”, diu.

Comet vol definir un mètode teòric per optimitzar el nivell general de la corredora. Els resultats de cursa són la conseqüència d’una cadena de decisions que sovint s’avaluen des d’un prisma equivocat. “L’esport històricament ha estat masculí. Els primers Jocs Olímpics amb dones els tenim relativament a prop. Que hi hagi menys temps de competició femenina ha fet que hi hagi menys informació. Ara comencen a sortir estudis que les atletes hem de conèixer. És una evolució natural. Les dones tenim molts problemes d’anèmia, per exemple, perquè tenim la regla i perdem molt ferro. Amb una nutrició adequada, pots compensar-ho”, explica.

Els hàbits menys evidents poden ser l’element diferencial en el dia D. La també periodista juga a atletisme ficció, analitzant la seva trajectòria i dibuixant un 2.0, afegint-hi l’experiència que ara posa en pràctica. “Jo he perdut temporades per problemes d’anèmia, perquè no estava ben dirigida en aquest sentit. No sé si hauria rendit millor si hagués tingut una rutina d’entrenament més afinada. No sé si millor, però diferent, segur. El fet de tenir un entrenador era ciència-ficció fa una dècada. Un nutricionista? Directament, ni parlar-ne. La cursa de muntanya també és un esport relativament jove. Ningú es plantejaria fer natació sense saber nedar. A mi m’han ajudat a obrir els ulls”, assegura.