El català que tanca la porta a Mourinho i enamora Portugal

BarcelonaRobert Martínez (Balaguer, 1973) s'ha guanyat el cor dels portuguesos. Quan el 2023 va rebre la proposta per ser el seu seleccionador, va tenir clar que calia anar a viure a Lisboa i aprendre portuguès. La primera roda de premsa ja la va fer amb un portuguès prou digne, però després de caure als quarts de final de l'Eurocopa el 2024 sentia certa pressió, ja que a Portugal es parlava de la possibilitat d'apostar per José Mourinho com a seleccionador de cara al Mundial del 2026. Amb la Lliga de les Nacions al sac, Martínez respira tranquil. Mourinho haurà d'esperar.

"El que tenim és un grup de jugadors que et donen això, la possibilitat de creure. Podem tenir els somnis que els aficionats vulguin. Després de 30 partits comences a percebre certa confiança per guanyar títols. Hi ha 16 o 17 jugadors que estan al mateix nivell i que permeten al seleccionador utilitzar conceptes diferents com en el partit d'avui", explicava diumenge engrescant-se de cara al Mundial. Portugal té una generació jove magnífica i Martínez sap treure el millor rendiment de Cristiano amb 40 anys. Portugal juga bé i tàcticament, va saber aturar Espanya. La forma d'encarar el partit va ser la correcta, i va anul·lar el joc de Lamine o Nico Williams. "Vull dedicar el triomf a Martínez. Cal aplaudir el que ha fet i puc dir als portuguesos que seguirem per aquest camí", deia ahir Pedro Proença, president de la Federació. El missatge és clar: el tècnic de Balaguer va pel bon camí, en part perquè també s'ha guanyat Cristiano Ronaldo. Amb ell a la banqueta, el davanter segueix marcant gols.

Una vida a l'estranger

Quan Martínez arriba a un lloc, s'hi involucra. Tant, que els seus amics se sorprenien quan ell els visitava, perquè parlava català amb accent anglès, després de tants anys al Regne Unit. Ara l'accent és portuguès. Martínez és un rodamon del futbol que recorda que de menut comprava els cromos del Mundial del 1982. Va ser un bon futbolista i s'ha convertit en un millor entrenador. Format al Balaguer, va arribar a debutar a Primera amb el Saragossa. Però va jugar un sol partit. Després va tornar a casa, al Balaguer, fins que el 1995 va fitxar pel Wigan anglès juntament amb dos amics seus de l’època del Saragossa, Seba i Isidro. Plegats van ser acollits a Wigan, una ciutat amb tradició de rugbi, i van rebre el sobrenom dels three amigos, fent referència a una pel·lícula famosa al Regne Unit. Amb el temps, va anar saltant per diferents clubs anglesos. La temporada 2001/02 va provar sort al Motherwell escocès, on va conèixer la seva dona, la Beth. Després jugaria en diversos equips abans de fer el salt a la banqueta, on ha entrenat el Swansea, el Wigan –va guanyar una Copa amb ells– i l’Everton. "Vaig exercir totes les funcions d'un mànagerbritànic: planificar la visió dels pròxims tres o quatre mercats de fitxatges, apostar per joves amb un gran potencial i tenir el temps necessari per treballar amb ells. Des de llavors fins ara, he mantingut aquest enfocament: prendre decisions amb una perspectiva de futur, com ara si quedar-se al club o en selecció durant els 50 anys vinents. És l'única manera de saber com fer-ho", explicava en un article a The Coaches' Voice.

Aquesta cultura britànica l'ha marcat: vol controlar-ho tot. Vol estar pendent de tots els detalls. Després de brillar al Swansea, fitxaria pel Wigan, on va conèixer les dues cares del futbol: en una setmana va baixar a Segona, però també va guanyar la Copa. "En només 72 hores, vam passar de guanyar la primera FA Cup de la història del club a baixar. Aquest contrast descriu molt bé el viatge no només de l'entrenador, sinó també dels futbolistes i equips de futbol: passes d'estar al capdamunt fins a baix de tot en qüestió de dies. És una situació que et permet aprendre molt de tot el que passa i et dona una experiència valuosa", recorda. El següent pas va ser l'Everton. "La primera campanya vam aconseguir 72 punts, el màxim registre de la història del club a la Premier League, un assoliment que reflecteix la consistència i el treball diari de l'equip. A partir d'aquí, les expectatives es van disparar. No vam entrar a la Lliga de Campions, però sí que ens vam classificar per a l'Europa League, i vam viure moments molt especials, com vèncer el Manchester United a casa i fora, una cosa que no ha passat des de l'era dels anys 60. També vam aconseguir una victòria per 3-0 contra l'Arsenal a casa i vam tenir experiències memorables en competicions europees... Vam arribar a dues semifinals el 2016, a la Copa de la Lliga i a la FA Cup. La gran llàstima va ser no poder completar el projecte amb un títol, perquè crec fermament que l'Everton i els seus fans s'ho mereixien".

Va ser llavors quan va rebre la proposta d'anar a dirigir la selecció de Bèlgica. Un equip que tenia una generació daurada, amb Hazard, Courtois, Lukaku, Kompany, De Bruyne... "Des que era un nen, els meus records futbolístics estan vinculats a veure els Mundials de televisió, especialment els del 1978 i 1982. Aquesta passió pel futbol va néixer d’aquells moments. El que inicialment va ser un projecte de dos anys amb Bèlgica, amb l'objectiu de classificar-se per al Mundial del 2018, es va convertir en gairebé set anys" fins a arribar a les semifinals del Mundial del 2018, on va quedar a un pas de la final. "Després de ser tercer en el Mundial de Rússia, em van oferir la possibilitat de conciliar el meu treball com a seleccionador amb el de director esportiu de la federació belga", recorda. Però en l'últim Mundial l'equip no va passar de la primera ronda i Martínez va entendre que calia acabar de mutu acord el projecte. Es va tancar aquesta porta i es va obrir la portuguesa. "La selecció disposa de generacions de jugadors icònics, combinats amb joves amb talent i famolencs de triomf. Aquesta barreja sempre m'ha atret i vaig sentir que no podia rebutjar el repte. Al llarg dels anys, he après a valorar els jugadors en tres aspectes clau: el seu talent individual, la seva experiència i la seva actitud i compromís. Quan parlo d'un jugador com Cristiano, també ho avaluem segons aquests tres aspectes clau. El seu talent és indiscutible, és un dels millors de la història del futbol. La seva experiència també és única: l'únic jugador que ha jugat sis Eurocopes i supera els 200 partits internacionals", explica.

El Robert, que ha viscut gairebé tota la vida a l'estranger però no oblida Balaguer, on viuen els familiars, ha aconseguit aguantar la pressió i ara genera consens a Portugal. Un país on s'engresquen a aconseguir en 12 mesos el títol que els manca: el Mundial.