Un Catalunya-Espanya inspirat en Harry Potter a 20 minuts d'on viu Carles Puigdemont
Aquest cap de setmana es disputa el mundial de quadbol, un esport inclusiu que va néixer del quidditch
BarcelonaEls caminants i runners que matinen el diumenge per fer exercici a la riba del riu Besòs se sorprenen quan veuen que, a l’altura del barri badaloní d’Artigues, un grup de nois i noies corren amunt i avall amb un bastó de PVC entre les cames i diversos tipus de pilotes a les mans que llancen contra companys, i intenten encistellar en sis cèrcols a diferents altures, que semblen de circ, disposats estratègicament sobre la gespa que hi ha entre l’aigua i el carril bici. “N’hi ha que ens pregunten a què juguem, uns altres ens graven indiscretament i alguns ciclistes que ens criden ‘Harry Potter!’”, diu rient Brais Costoya, un dels habituals a les sessions dominicals de la selecció catalana de quadbol, una disciplina que va néixer el 2005 als Estats Units inspirada pel quidditch, l’esport fictici de la sèrie Harry Potter i que es practica a Barcelona des de fa anys.
El de diumenge passat va ser l’últim entrenament abans que el combinat català viatgés a Bèlgica per jugar el seu tercer mundial, que s’està disputant des de divendres a Tubize, un municipi való a 20 minuts amb cotxe de Waterloo, on viu Carles Puigdemont. A la fase de grups, Catalunya s’enfronta a Hong Kong, Mèxic, Bèlgica -finalista de l’edició anterior- i Espanya. El partit contra la selecció espanyola és aquest dissabte. “No vestim amb la senyera perquè per reglament el groc no està permès, però sí que duem símbols nacionals com el drac i la creu de Sant Jordi. No ha passat mai, però si ens classifiquem entre els tres primers, al podi sonarà Els segadors”, explica Marc Alcalà, president de l’Associació de Quadbol de Catalunya (AQC).
La convivència amb Espanya
“Quan apareix l’esport, els equips catalans no es van posar d’acord amb els espanyols i van organitzar la seva federació, que és membre fundadora de l’Associació Internacional de Quadbol. Per això tenim selecció pròpia i ens podem enfrontar a Espanya oficialment”, contextualitza Alcalà. Als primers partits entre els dos combinats hi havia molta rivalitat, però amb el pas del temps ha canviat. “No hi ha cap mena de tensió política sobre la gespa: ens portem molt bé, tots ens coneixem. De fet, estem una mica tips que sempre ens emparellin amb Espanya. Preferiríem jugar contra l'Índia, el Vietnam o els Estats Units”, comenta Anna Caro, jugadora de la selecció i presidenta de l’únic club que hi ha actualment a Catalunya, el Barcelona Eagles.
Que sigui una disciplina tan minoritària fa que el quadbol no sigui reconegut com a esport oficial. “Tenim reglament, òrgans de govern i competició, però no arribem al mínim de clubs per federar-nos. Això ens limita, esclar. No podem disposar de subvencions i tot ens ho paguem nosaltres mateixos. A més, el quadbol es practica sobre gespa natural o artificial i a Barcelona ens costa moltíssim trobar camps. Per això ens entrenem en espais públics, al Parc de la Pau o a la riba del Besòs, i juguem els partits a Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental. És el més a prop que ens podem permetre”, es queixa Alcalà, també jugador de la selecció. “Per créixer com a esport necessitem més equips, sobretot fora de Barcelona. Abans en teníem a Terrassa, Tarragona i Sant Joan de Vilatorrada”, recorda.
Harry Potter és passat
“Al principi, segurament la majoria dels jugadors eren fans de Harry Potter, però ara ja no hi ha tant de vincle ni es fan servir capes i escombres com abans”, detalla Costoya, que desmunta l’estereotip de friqui amb què s’associava l’esport. “Es va canviar el nom de quidditch a quadbol, precisament, per distanciar-nos de la sèrie, de la Warner Bros -evitant-se així problemes amb els royalties- i les posicions ideològiques de l’autora J.K. Rowling -se l’acusa de fer comentaris transfòbics-. I també perquè se’ns prengui més seriosament com a esport”, revela Alcalà.
“El quadbol destaca per la inclusivitat i per ser mixt. De fet, hi ha una regla segons la qual no hi pot haver més de tres jugadors del mateix gènere per equip -quan n’hi ha sis al camp- o quatre -quan surt el setè- al terreny de joc. A més, les persones trans i les no-binàries hi poden jugar sense cap mena de problema. Defensem els seus drets, així com els de la comunitat LGTBIQ+, i per això el gènere amb el qual cadascú s’identifica es considera el seu gènere al camp”, proclama Caro sobre aquesta disciplina que combina característiques del rugbi, l’handbol, el joc de matar i el del mocador, en la qual Catalunya competeix, oficialment, contra Espanya.