Simone Yates, l'home que va tocar el cel a la muntanya on més havia patit
El ciclista britànic guanya el Giro d'Itàlia després d'una exhibició a Finestre, on va trencar el cor del jove mexicà Del Toro
BarcelonaEl triomf de Simon Yates al Giro d’Itàlia podria ser presentat com a prova del fet que la justícia existeix. En el fons tots sabem que els bons no sempre guanyen i que no sempre tenim segones oportunitats, però en el cas del ciclista britànic no ha estat així. Amb 32 anys el corredor de l’equip Visma-Lease ha entrat a Roma vestit de rosa, i s'ha endut la seva segona gran cursa després de la Vuelta a Espanya del 2018. El seu triomf es va forjar en la penúltima etapa, a una de les pujades més dures dels Alps, aquella en la qual set anys abans el mateix Yates havia patit una de les derrotes més dures de la seva carrera. Al mateix escenari va arribar la redempció, en un triomf amb justícia poètica.
El britànic ha esperat pacientment el seu moment en un Giro magnífic. Ben cert que no hi eren Tadej Pogacar i Jonas Vingegaard, els grans dominadors del ciclisme en aquests moments, però la gran cursa italiana –aquella nascuda fa més d’un segle en les pàgines de color rosa de la Gazzetta dello sport– ha emocionat amb la gran posada de llarg del jove mexicà Isaac del Toro (UAETeam), que amb tot just 21 anys, ha liderat la classificació durant gairebé tota la cursa, i ha plantat cara primer a un Juan Ayuso –que va acabar retirant-se– i després a l’equatorià Richard Carapaz (EF Education First). Amb Yates no va poder en la penúltima etapa de dissabte, quan es va decidir tot, ja que l'últim dia era una etapa gairebé de turisme per Roma, passant pel Vaticà, tal com havia volgut el ja difunt papa Francesc. Una etapa guanyada per Olav Kooij (Visma), en el gran dia de glòria de Yates, que s’enfilava al podi per davant de Del Toro i Carapaz.
I tot gràcies a l’etapa de dissabte, una etapa per recordar, de les que emociona. El ciclisme, encara que acabi tacat cada dos per tres per la voluntat de ser més forts i ràpids, és un esport amb una gran capacitat per crear històries sorprenents. Pocs guionistes poden competir contra un esport en què un home comença rodejat de gent, per acabar en algun moment tot sol lluitant contra rivals, contra si mateix i contra la natura. Un esport de relats homèrics, en què esportistes com Yates poden aconseguir la redempció set anys després d’haver acabat trencats, al mateix escenari.
El 2018 Simon Yates manava el Giro d’Itàlia amb un domini aclaparador que semblava anunciar el seu triomf, però a l’etapa en què tocava pujar el temible coll de Finestre, un port de la Vall d’Aosta en què el final és sobre terra amb un pendent salvatge, es va enfonsar incapaç de seguir el ritme del seu compatriota Chris Froome, que el va superar amb una gran exhibició. Però set anys després, el destí li ha donat una segona oportunitat de forma poètica a Yates, ja que els organitzadors havien programat una penúltima etapa amb ascens al coll de Finestre. Set anys després, Yates s'ha tret l’espina al port més dur de la cursa, batent el rècord de l’ascensió del cim amb un temps de 59’23 després d’un atac decidit que ha deixat sense resposta Del Toro i Carapaz, que han acabat intercanviant-se retrets al final de la prova. L’equatorià acusava el jove mexicà d’haver perdut el Giro per no haver fet una bona lectura de la cursa al no seguir Yates, i Del Toro es defensava dient que el mateix Carapaz tenia opcions a la general. I tampoc el va seguir. No van poder o no van saber fer-ho i la festa va acabar sent anglesa. “Això és la part cruel del ciclisme, però estic molt content d’acabar segon. Aquesta setmana he demostrat que puc competir per la victòria final. He sorprès molta gent en aquest sentit”, deia el mexicà, que explicaria que Richard era segon a la classificació, així que va pensar que era lògic que ell sortís darrere de Yates. "Jo volia seguir Carapaz si atacava, podia perdre la primera posició, però no la segona”, es va justificar un home que s’ha presentat en societat al ciclisme de primer nivell durant aquest Giro.
De Bury a Roma
Simon Yates, imperial en aquella última etapa de muntanya i ajudat pel sempre espectacular Wout van Aert, va poder entrar victoriós a Roma, un honor reservat a poques persones. "Quan vaig veure el recorregut, tenia al cap intentar fer alguna cosa. Continua sent especial saber que vaig ser capaç de fer-ho", explicava el ciclista nascut a Bury, que ha aconseguit fer-se amb un palmarès prou digne en una època en què li ha tocat competir contra gegants.
Yates va començar a fer ciclisme, ja que era l’esport que estimava el seu pare. Tant ell com el seu germà bessó Adam, que també ha brillat professionalment, van començar a anar al Velòdrom de Manchester quan hi acompanyaven el pare, en John, que s’estava allà recuperant després d’haver estat atropellat mentre pedalejava. I així van acabar fent el salt al ciclisme de carretera per formar part d’una generació daurada del ciclisme britànic amb noms com Chris Froome, amb qui compartiria habitació i aventures, com aquella derrota del 2018. Set anys després, el guanyador ha estat Yates.