Cocaïna, estricnina i brandi: quan el dopatge va arribar a l'esport

BarcelonaFer trampes a l'esport no és res nou. Ja a l'Antiga Grècia, alguns boxejadors feien trampes i oferien diners als rivals a canvi de deixar-se guanyar, ja que tothom volia una corona de llorer sobre el cap i ser admirat. El desig de victòria, tenir la il·lusió de ser famós o la pressió per no fallar han portat milers d'esportistes a oblidar tota regla moral i fer trampes per tal de sortir-se amb la seva. I això inclou el dopatge, que tampoc seria res nou. "Gairebé neix a la vegada que l'esport professional a finals del segle XIX", explica Paul Dimeo, professor de la Universitat de Stirling, que acaba de publicar Doping, entre la gloria y la trampa (Libros de Ruta) conjuntament amb April Henning, de la Universitat d'Edimburg.

Els primers casos de dopatge a l'esport daten de finals del segle XIX, just en un moment en què els esports cada cop sumen més aficionats, neixen més disciplines, competicions i, especialment, un negoci al seu voltant. Poder guanyar-se la vida portarà moltes persones a experimentar formes per competir millor, en una època en què hi havia científics com Robert Christison, professor de medicina a Edimburg, que feia experiments oferint cocaïna a persones a qui feia pujar a turons, per veure com afirmaven "sentir-se menys cansades". El primer cas sonat a l'esport seria el 1896, quan el ciclista gal·lès Arthur Linton moriria poc després de participar en la cursa Bordeus-París. "El seu entrenador, James Edward Choppy Warburton, era conegut per subministrar als seus ciclistes una beguda. Quan Linton va morir va semblar plausible que els estimulants fossin la causa de la mort", diu Dimeo. En realitat, Linton va morir de "febres", però "la insistència en explicar que va morir per les substàncies estimulants demostra que era una pràctica habitual llavors". En aquella època, en curses atlètiques i ciclistes molts homes consumien estimulants. Molts les acabaven groguis, afectats pel que prenien.

Als Jocs Olímpics del 1904, els tercers de l'era moderna a Saint Louis, el dopatge va entrar per la porta gran amb una marató estrafolària. Es va obligar dos estudiants sud-africans a participar-hi per fer una mena d'experiment racial durant un recorregut sense seguretat, on un dels nois, Jan Mashiani, va veure com un gos el perseguia durant uns minuts. El local Frederick Lorz va arribar primer i va ser aclamat, però no va ser considerat guanyador, ja que havia pujat a un cotxe de l'organització. Un cotxe que es va espatllar, cosa que va fer que Lorz caminés fins a l'arribada, on molts el van creure guanyador. El guanyador seria un altre atleta local, Thomas Hicks, que va guanyar malgrat que va fer part de la cursa recolzat en ajudants i malgrat que havia pres durant el trajecte sulfat d'estricnina barrejat amb brandi. Va travessar la línia mig drogat, i els doctors van evitar mals majors portant-lo a l'hospital. Però encara és considerat el guanyador. En els Jocs del 1908 a Londres, es van anunciar les primeres normes contràries al dopatge per protegir la seguretat dels corredors, tot i que pel que sembla més d'un va seguir prenent estricnina. "Ara sembla estrany, però llavors l'estricnina no era considerada com un verí i els científics estudiaven les seves propietats estimulants".

"Les pastilles de l'alegria"

Fins a la Segona Guerra Mundial, es va mantenir una política de tolerància cap al dopatge. No es considerava un afer important, tot i que molts esportistes prenien substàncies sense saber gaire bé el que feien. Un cas molt conegut serien les "pastilles de la felicitat", que el 1925 l'entrenador de l'Arsenal, Leslie Knighton, va donar als seus futbolistes abans d'un partit. Pastilles que li donava un "distingit doctor del West End" que mai ningú va saber explicar què contenien, però els jugadors "no podien estar quiets ni un segon: feien salts i corrien abans del partit, i no van parar quiets tot el matx". Uns dies més tard, però, els jugadors van negar-se a prendre'n més.

"El dopatge forma part de l'esport. I, de fet, es podria dir que part de la glòria de l'esport, ens agradi o no, va lligada al dopatge. El millor exemple són els Jocs Olímpics, que van estar en crisi durant la major part del període de postguerra. El que va fer que fossin interessants durant les dècades dels 60, 70 i 80 va ser la rivalitat de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica, l'Alemanya Oriental i els Estats Units i els seus respectius aliats. Aquesta rivalitat va crear significat i una cultura d'excel·lència. Es van batre rècords regularment en gairebé totes les disciplines. Però ara sabem que molts dels guanyadors de medalles olímpiques d'aquests països en aquestes dècades estaven prenent esteroides", diu Dimeo. Al llibre, analitzen aquesta aposta descarada pel dopatge a banda i banda del Mur, amb casos simbòlics com la RDA. La nedadora Kornelia Ender, per exemple, va establir 27 rècords mundials en tot just cinc anys gràcies als esteroides.

I del dopatge d'estat, amb casos com la RDA o la Rússia actual, s'ha passat al dopatge industrial, convertit en un negoci, amb esports com el ciclisme a l'ull de l'huracà. Dimeo creu que caldria modificar la mirada sobre molts esportistes que s'han dopat. Es tractaria de culpar el sistema, no pas els individus, sovint enganyats o pressionats. En un article a The Guardian Dimeo escrivia: "Després d'un escàndol de dopatge, se'ns anima a posar-nos del costat de l'ètica tradicional i donar suport a l'antidopatge. No obstant això, si podem empatitzar amb la voluntat de guanyar i el desig d'avantatge competitiu dels atletes, que com a espectadors celebrem i admirem, podríem ser menys durs en el nostre judici. Ben Johnson i Lance Armstrong pensaven que altres s'estaven dopant, i tenien raó. Tots dos sentien que no podien confiar en el sistema antidopatge per protegir la idea d'equitat, i també tenien raó en això. El seu dopatge va ser impulsat per la creença que només estaven fent el que havien de fer per guanyar. No obstant això, tots dos han estat castigats molt severament, mentre que altres s'han sortit amb la seva".