Els culers del “Sí, però…”

BarcelonaHi ha una generació de culers que van néixer quan el Barça vivia les pitjors èpoques esportives, que les van veure de tots els colors durant la infantesa, però que es van fer grans amb els primers grans èxits del club. Gent com Jordi Sala, un editor barceloní de 49 anys que té en els seus primers records blaugranes la Lliga de Cruyff de la temporada 1973-1974, tot i que després d’aquell triomf, efímer, tornarien els anys de sequera, els dels fitxatges de grans estrelles com Maradona i Schuster que no acabaven de convertir el Barça en un equip guanyador, la final de Sevilla o el motí de l’Hesperia. Fins que va arribar Cruyff i va començar a girar-se la truita. Ara aquesta generació es mira el Barça amb més optimisme. Han anat perdent la por a la derrota i es contagien de l’eufòria dels més joves, tot i que mai acaben d’abaixar la guàrdia. És la generació del “Sí, però…”

“El clàssic? Tinc confiança que guanyarem, perquè tenim una inèrcia guanyadora i una davantera espectacular. Però una part de mi també recorda aquells partits que teòricament s’havien de guanyar i que es van acabar perdent. A més, hi ha l’homenatge a Cruyff pel mig… Sóc optimista però també sóc conscient que quan hi ha massa cosa acumulada et pot jugar en contra”.

Fins fa uns anys el Jordi era soci i veia el futbol des de la general del gol nord. Ara el mira per la televisió, baixant al bar i reunint-se amb els amics. “Crec que, més o menys, tots ho veiem igual. En els primers anys [de Cruyff], quan es començava a guanyar, manteníem la por a perdre. Però ara ja són molts èxits consecutius i tinc la sensació que ens estem començant a curar d’espants. Abans d’un Barça-Madrid estava patint tot el dia per quants ens en caurien. Ara ja no ho visc així”.

Explica que el seu pare, que encara va viure pitjors penúries blaugranes, “ja no s’hi fa mala sang perquè porta molts clàssics a l’esquena”. En el seu cas, no era dels que es quedaven sense sopar quan el Barça perdia, malgrat que gairebé sempre que jugava l’equip del seu cor es respirava un ambient, com a mínim, d’escepticisme. “Jo he mamat allò de: pensa el pitjor i si arriben coses bones ja ho celebraràs. Però en tots els àmbits, en futbol, en política… I, en canvi, veig que els nanos d’avui dia pensen que guanyarem segur, que no tenen por de res”.

I això com s’ha d’interpretar? “Jo entenc els més joves, perquè han viscut una època idíl·lica. Penso en el meu fill gran, que quan els seus amics vénen a casa creuen que es guanyarà segur! I jo, per dins, penso que ja ho veurem”.

El Barça arriba líder al clàssic, amb una ratxa de 39 partits invicte i amb l’aval del 0-4 al Bernabéu. ¿Potser és el moment de pensar en una final Barça-Madrid a la Champions? “Un altre any t’hauria dit que ni parlar-ne. Aquest cop penso, i per què no? Però llavors una part de mi pensa… i si perdem? Ens ho hauríem de menjar amb patates! Això no puc evitar pensar-ho”.

Una porra per avui? 3-1 per al Barça. Optimisme? “Sí, sempre. Els joves ens ho estan encomanant”. Però amb moderació. Sempre amb moderació. Tocant de peus a terra.