Maria Segura Pallerès: "Retirar-se és acceptar que una part de tu mor"

BarcelonaMaria Segura Pallerès (Barcelona, 1992) no parava quieta quan jugava a l'Escola Sadako de Barcelona. Perseguia una pilota xutant-la, però va acabar jugant a voleibol amb unes amigues sense imaginar que esdevindria la millor jugadora catalana de tots els temps. Amb 33 anys, després d'anys jugant a Itàlia i Alemanya, es retira amb el regust dolç de poder haver jugat un Mundial per primer cop.

Com va ser aquell Mundial? Comencem pel Mundial.

— Va ser, sincerament, la cirereta del pastís. Jo ja havia decidit deixar-ho, però en veure que aniríem al Mundial, vaig allargar la carrera un any més. Feia gairebé mig segle que la selecció no anava a un Mundial, volia ser-hi. Quan vaig entrar a la selecció estàvem al pou, es perdia sempre. Així que ser a Tailàndia era una forma de tancar el cicle. I sumant, a més, un triomf històric contra Bulgària. Si m'haguessin donat un full en blanc, hauria escrit aquest final per a la meva carrera.

Estaves rebent ofertes per seguir jugant. Per quina raó ho deixes ara?

— Sempre he tingut clar que seguiria jugant sempre que l'esport tingués més pes que la vida en una balança. Els amics, la família... els tinc a casa. Ser esportista d'elit és molt bonic. Ara tinc amics a tots els països del món, vagi on vagi conec algú, però ser professional també et porta a una vida de sacrificis. Ni recordo el darrer cop que vaig poder celebrar un Nadal normal. Portava 11 anys sense celebrar Nadal; a vegades feia sopars uns dies abans per veure la meva gent, ja que estava jugant. Ja feia temps que hi donava voltes i anava pensant en trobar una nova feina. Tinc interès en el màrqueting, així que he trobat feina a l'agència de representants on vaig fer unes pràctiques. És una agència gran, amb seus a tot el món. Per exemple, portem la millor jugadora japonesa que juga a Stuttgart, on m'he retirat. Toca deixar-ho ara, en un moment dolç. M'he estimat molt aquest esport, però tocava deixar-ho.

Molts esportistes ho passen malament quan es retiren.

— Cert. Jo ho he treballat molt amb la meva psicòloga. Vaig començar a treballar amb ella a Stuttgart en un moment en què no estava bé. Vaig petar, després de tants anys d'exigència. Estava una mica perduda i buscar una psicòloga va ajudar-me molt. Gràcies a ella he entès que retirar-se de l'esport és passar un dol. Una part de tu, la de jugadora, mor. Acaba una vida. I entres en un procés de negació, d'acceptació... És un moment dur, però l'he viscut d'una forma bonica, també. Ha anat tot rodó, ja que vaig poder guanyar el triplet a Stuttgart, i després anar al Mundial.

Per poder guanyar títols i viure grans experiències toca marxar fora de Catalunya. Com ho has viscut?

— Molta gent només veu la cara maca de l'esport d'elit, però implica sacrificis. Tenir un familiar malalt a Barcelona i no poder ser-hi. Et perds celebracions, moments bonics. Els guanyes per una banda, els perds per l'altra. Havia arribat un moment en què veia que la part personal anava pesant-me més. Ara encara soc a Stuttgart, però puc tornar a casa quan vull. I el pla és aquest, tornar a Barcelona.

Vas començar a jugar a l'escola, oi?

— Era un cul inquiet i sempre estava jugant a futbol al pati o pujant pels arbres. En el moment d'escollir les extraescolars estava molt sola entre les que volien fer futbol i vaig passar al voleibol. I mira, vaig anar fent... i els entrenadors ja em deien que arribaria lluny. Jugava contra rivals dos anys més grans, hi tenia traça. Així entro al Mundet, després al Vall d'Hebron i el moment clau és entrar al Barça, on tot era més professional. Aquí podies entrenar-te i tenir una disciplina. Però la Marta Gens, que ha sigut una jugadora molt important aquí a Espanya, em va dir que havia de marxar fora. Va agafar-me i em va dir: "Maria, te'n vas a l'estranger, aquí no et quedes". I així va ser.

I marxes a Itàlia, on el voleibol juga una lliga diferent, amb la millor selecció del moment.

— Arribo a un club modest, per anar millorant. I després vaig passar a clubs cada cop més forts. T'impregnes de la seva cultura de voleibol. A casa nostra el futbol s'ho emporta tot. A Itàlia tenen futbol, però cuiden altres esports. Fan els partits de voleibol per la televisió, tenen els pavellons plens... El voleibol és un dels esports més practicats a tot Europa: a França, Polònia, Alemanya... tothom coneix aquest esport! A Espanya, en canvi, no se'l veu com un esport professional. Aquí vam arribar al Mundial... i no es podia veure per la tele!

Com va ser el primer cop que et van aturar pel carrer per demanar-te un autògraf?

— Em va semblar divertit. No em creia que em pogués passar a mi. Tenia una mica de síndrome de la impostora... Anys més tard, encara emocionava entrar en un pavelló ple i veure la gent amb la meva samarreta. Cues de gent per demanar-me una foto.

Després d'Itàlia va tocar Alemanya, on ho has guanyat tot.

— Quan vaig deixar la lliga espanyola era un pollet. A Itàlia vaig anar millorant i en arribar a Alemanya ja era una jugadora feta, que podia portar el pes de l'equip. Poder guanyar títols ha estat especial, la millor època a nivell esportiu, tot i que ha costat molt.

La teva idea és tornar a viure a Barcelona. Com veus el voleibol a Catalunya?

— Amb la Federació Catalana estem treballant bastant per fer coses, també amb l'Institut Blume... Estic ajudant a buscar contactes per a jugadores de la selecció, que puguin marxar a altres lligues per millorar. Hi ha molt potencial, però perquè les jugadores puguin ser més fortes cal que marxin fora, és la realitat. El que ens manca és tenir una lliga i uns clubs més estables, caldria més suport d'institucions o d'empresaris que facin de patrocinadors.