És l’economia, estúpid

Joan Laporta faria bé de recuperar la cèlebre frase que va servir a Bill Clinton per guanyar les eleccions del 1992. "És l’economia, estúpid". Un eslògan per repetir-li una vegada i una altra a Mino Raiola i al pare d’Earling Haaland. Tot i que l’agent va assegurar que les quantitats del traspàs que van sortir a la premsa no eren reals (40 milions en primes, 30 milions nets per al futbolista), és clar que el tour que van fer tots dos per mig Europa per temptejar el mercat vaticinen una subhasta al millor postor. La marca Raiola.

Tot i que l’expressió immortalitzada pels demòcrates l’any 92 contra Bush pare tenia una significació concreta, per posar damunt la taula els problemes reals dels nord-americans, la frase sintetitza molt bé la situació actual del Barça: ara mateix no pot afrontar un fitxatge d’aquesta magnitud.

És l’economia del Barça. És l’economia del futbol. És l’economia global. En un context com l’actual, operacions desorbitades com la de Haaland haurien d’estar (moralment) prohibides. La gestió de Bartomeu i el covid han convertit el club en un gegant amb peus de fang. Malgrat la urgència per acabar la reconstrucció de l’equip, el Barça necessita temps per recuperar la capacitat financera. L’imponent davanter noruec té un futur brillant i els contractes d’or arribaran segur tan bon punt els grans clubs deixin enrere el malson de la pandèmia. Si Haaland entén que aquest estiu no toca fer saltar la caixa, potser la jugada li pot sortir rodona. Sempre que pensi també en termes futbolístics i no només monetaris, esclar. La història recent del Barça ens ha demostrat que hi ha fórmules enginyoses que acabarien compensant la paciència de Haaland. Com pactar un salari gradual. Messi ja ho va fer, signant un sou progressiu per ajudar el club.

Ara bé, aquesta jugada passa per dos grans condicionants. El primer, que Messi es quedi. Per molt bon clima i qualitat de vida que pugui oferir Barcelona a Haaland, el Barça és menys persuasiu sense Messi. L’altre, òbviament, és desfer-se de Coutinho i Griezmann. A banda de donar sortida a jugadors de perfil mitjà o baix com Umtiti, Pjanic, Junior i Braithwaite. Aquí el planter ha de ser novament la resposta. Convertir la necessitat en virtut. Cobrir aquestes baixes –dificilíssimes de tancar pel que cobren i perquè generarien pèrdues perquè en alguns casos falta amortitzar– amb jugadors del planter per poder posar tots els ous –Èric Garcia a banda– a la cistella de Haaland. O el crac que hagi d’arribar, perquè si Raiola vol convertir el traspàs en una subhasta, el Barça no ha d’embogir.