La “Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix” que somia amb l'ascens a Primera Divisió

BarcelonaA mig camí entre Logronyo, Vitòria, Sant Sebastià i Bilbao hi ha Miranda de Ebro, un municipi de poc més de 35.000 habitants reconegut per ser un pol industrial -ara en declivi- i un nus de comunicacions, sobretot ferroviàries. “Forma part de la província de Burgos, però ni se t’acudeixi dir-los que són burgalesos. Tampoc se senten bascos. Ells són de Miranda. Els nens van a l’escola amb la samarreta de l’equip del poble, el Mirandés, no pas amb la del Barça o la del Madrid. És com la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix”, sentencia Pablo Alfaro, exjugador del Sevilla i el FC Barcelona, entre altres equips, i entrenador del Mirandés entre 2017 i 2018.

Es tracta d’un club molt humil, històricament a cavall entre Tercera Divisió i Segona B, que està a 90 minuts de pujar a la Lliga. Si no perd aquest dissabte (21 h, DAZN i Movistar) al camp de l’Oviedo, que ja va derrotar per 1 a 0 a l’anada de la final del play-off, ho aconseguirà per primer cop en els seus quasi cents anys de vida, cosa que el convertirà en un dels pobles més petits que arriba a l'elit futbolística espanyola. “És una història de David contra Goliat. Amb un dels pressupostos més baixos de la categoria, està molt a prop d'ascendir a Primera havent competit contra Granada, Almeria i Racing de Santander, equips de grans ciutats que representen capitals de província. És molt gros”, diu Pablo Infante, el jugador més famós de la història de l'entitat.

Ho és des que l’any 2012 va protagonitzar una de les grans gestes de la Copa del Rei: capitanejar el CD Mirandés, de Segona B, fins a les semifinals de la competició i erigir-se en el màxim golejador del torneig, per davant de Messi i Cristiano Ronaldo. Tot plegat, sense ser un jugador plenament professional, perquè compaginava el futbol amb la seva feina en una sucursal bancària a Burgos. Retirat des del 2016, ara treballa al servei de mobilitat i transport de l'ajuntament de la mateixa ciutat.

Aquell episodi va situar el Mirandés en el mapa futbolístic estatal. “Mediàticament, va tenir molta repercussió. Però el més important va ser que aquell mateix any pugéssim a Segona per primera vegada. L’ascens va permetre construir una petita ciutat esportiva i una grada nova al camp -Anduva és un estadi vetust amb capacitat per a menys de 6.000 espectadors- i, en línies generals, començar a professionalitzar el club. Ara es cullen els fruits d’aquell ascens”, explica Infante.

Les cessions com a fórmula d’èxit

“La filosofia és no estirar més el braç que la màniga. No fan contractes llargs i es nodreixen principalment de cessions de joves procedents d’equips veïns, com l’Athletic Club, l’Alabès i la Reial Societat, que el veuen com un trampolí. És un risc reinventar-se cada any i tenir tretze cedits, però els està sortint molt bé”, analitza Alfaro.

El Mirandés, que el curs passat no va baixar a Primera RFEF pels pèls i que a l’agost va cancel·lar un amistós de pretemporada perquè no tenia prou efectius, s’ha convertit en el conjunt revelació de Segona a còpia de triomfs i, també, de bon futbol. “Transmet moltes ganes i ambició. S'arrisquen al darrere, van a buscar el rival a dalt i arriben a l’àrea contrària amb mola gent. És un equip molt divertit de veure jugar”, declara l’exdefensor del Barça. Cal destacar-ne futbolistes com Panichelli, Izeta, Gorrotxategi i Hugo Rincón, tots prestats.

Pel què i també pel com ha esdevingut un dels equips més simpàtics d’Espanya. “Menys a Burgos i Oviedo, tothom anirà amb ells”, conclou Alfaro. “Si l’any 2005, quan vaig fitxar pel club a Tercera, m’arriben a dir que estaria a un partit de pujar a la Lliga, no m’ho hauria cregut. Imagina’t què suposaria per a Miranda de Ebro que Lamine Yamal o Mbappé juguessin a Anduva”, somia Pablo Infante, que viurà el desenllaç del play-off d'ascens des de la grada del Carlos Tartiere, com un aficionat més, desitjant un final feliç al conte de fades del Mirandés.