La lliga més esbojarrada de Catalunya: “No miro la classificació”

Barcelona“És una bogeria de lliga. Fa més de 25 anys que entreno i no havia viscut mai res igual”, assegura Toni Carrillo, tècnic del Martinenc. El seu equip és el líder de la Lliga Elit, la principal competició del futbol català i la més igualada. Quan falten cinc jornades per al final, la distància entre el Manlleu, el primer que baixaria a Primera Catalana, i el Sabadell B, en zona de promoció d’ascens a Tercera RFEF, és només de tres punts. Amb el cuer classificat, el Santfeliuenc, és de sis.

“A la penúltima jornada del curs passat, el San Mauro es jugava entrar al play-off i a l’última va lluitar per no baixar”, exemplifica Samu Homedes, lateral de l’Horta. “És una mica esquizofrènica, però això és el que la fa tan atractiva. Té un punt d’addictiva”, descriu Martí Soler, capità del Manlleu. Del cel a l’infern, en un tancar i obrir d’ulls.

Equivalent a la sisena divisió estatal, la Lliga Elit és una competició molt jove i semiprofessional que va començar a disputar-se la temporada 2023-24 per iniciativa de la Federació Catalana amb l’objectiu d’escurçar la distància competitiva entre la Primera Catalana i la Tercera RFEF. Des de llavors, l’han jugat un bon grapat de clubs històrics: Sants, Figueres, Palamós, Prat, Júpiter, Manlleu, Vic o Martinenc. Però molt pocs n’han disputat les tres edicions: l’Horta, el Valls i el Rubí. “Som l’equip amb més punts en la història. Ja ens agradaria no tenir aquest privilegi. Això voldria dir que hauríem ascendit en algun dels dos play-off d’ascens que hem fet”, comenta entre riures Homedes.

“Aquesta bogeria et porta al límit”

 “Que sigui tan igualada i que hi hagi tanta rotació s’explica pel format de la competició. És grup únic i un torneig curt, amb setze equips; els dos primers pugen directes i del tercer al sisè fan play-off. En baixen quatre, que poden ser cinc o sis, si hi ha descensos compensats. Això vol dir que deu, onze o dotze clubs tenen premi o càstig. Per tant, fins a l’últim dia estàs emmerdat per dalt o per baix. No hi ha classe mitjana. Els partits són sempre a vida o mort”, exposa Ramón Carrascal, entrenador del Vic, que, després d’una promoció perduda, l’any passat va assolir l’ascens a Tercera RFEF.

“Aquesta bogeria et porta al límit. És un desgast mental molt dur”, completa Carrascal. “Es pateix molt. Estàs més pendent dels resultats dels rivals i passes el dia fent números”, desvela Soler, migcampista d’un Manlleu que, com l’any passat, ha estat pràcticament tota la temporada en descens i ara encara la recta final amb opcions de pujar: "No saps si mirar amunt o avall".

“No miro la classificació”

“No miro la classificació. Intento que els companys facin el mateix. Si no, et tornes boig. És que, a més a més, és una Lliga que pots guanyar o perdre amb qualsevol. La setmana passada només va guanyar un dels set de dalt. Premia molt l’estabilitat, les tendències positives i la confiança”, subratlla Homedes, que la pateix com a jugador i la gaudeix també com a periodista: és part del programa Futbol Català de Catalunya Ràdio, referència del futbol modest autonòmic. “Cada jornada és una loteria. Si féssim travesses, no n’encertaríem ni una. Aquest any prima molt posar-se per davant al marcador”, afegeix Jan González, de l’Atlètic Sant Just.

“Des de fora és apassionant, però des de dins és un maldecap. Cada jornada és angoixant. Com a entrenador, intento aïllar cada partit de la competició, però mirant de reüll la part de baix”, manifesta Carrillo, tècnic d’un Martinenc que, com el San Juan At. Montcada, és acabat d’ascendir i colidera la classificació després d’una ratxa rècord de setze partits sense perdre. Amb la permanència a la butxaca, aquest dissabte s’enfronta al Prat (16.05, La Xarxa+), favorit i també colíder, amb 43 punts. És el partit de la jornada.

El tècnic que es va fer amic de Simeone

A la Lliga Elit el primer que no puja es classifica per a la prèvia de la Copa del Rei. Si la passa, s’enfronta a un de Primera. “Va ser un dia increïble. Recordarem sempre que vam jugar contra el Mallorca amb l’equip que van fundar els nostres pares fa quinze anys”, diu Jan González, davanter de l’Atlètic Sant Just, un petit miracle futbolístic. El Jan guarda com un tresor la samarreta de Darder que es va quedar.

“Pels beneficis que té pel que fa a ciutat i visibilitat, no sé si és millor pujar o anar a la Copa, eh?”, diu mig de broma Carrascal, one club man i entrenador d’un Vic que va enfrontar-se a l’Atlètic de Madrid fa un any i mig. Va ser el dia més especial de la història del club i de la carrera del seu tècnic, que va teixir una relació amb Simeone. “Havia dit en una entrevista que m’agradaria passar cinc minuts amb el Cholo, i després del partit em va venir a buscar per parlar una estona amb ell i el seu segon, Gustavo López. Em van demanar el telèfon i uns dies després em van convidar a viure un dia d’entrenament amb ells”, relata Carrascal amb emoció, que s’ha imprès i emmarcat la foto que es va fer amb Simeone. És el premi que li va regalar la Lliga Elit, la joia de la corona del futbol modest català.