El Reial Madrid, una responsabilitat catalana

BarcelonaNo entrarem avui a discutir-ne les causes. La cristiana culpa, la industriositat fenícia o el derrotisme històric, però el cert és que els catalans som una gent acostumada a viure sota el jou de la culpa i l’obligació i a convertir aquest riquíssim material psicoanalític en gasolina per a les nostres vides. 

I amb la culpa i la recerca del perdó diví, els objectius i les missions. En tenim una, col·lectivament: amargar els dies del Reial Madrid, desemmascarar el fraudulent relat del "Cuando pierde da la mano", convertir en mite i llunyà record allò altre de "las glorias deportivas". És la nostra feina, perquè és la nostra culpa: ¿com no ens hauríem de sentir culpables, si va ser un català de Barcelona, Joan Padrós i Rubió, qui va fundar el club del nacionalibexisme ara fa 121 anys?

Des de l’adveniment de Cruyff i l’apoteosi de Guardiola –des que el Barça va descobrir el seu relat i va trobar les seves taules de la llei, des que el Barça és el Barça– aquesta tasca homèrica s’ha aconseguit prou. Si abans de Cruyff el Barça guanyava una de cada sis Lligues (amb el club que amb Bernabéu a la presidència es va convertir en el gran referent emocional del franquisme com a principal beneficiari), en els últims 35 anys un de cada dos títols ha estat nostre. 

Però aquest èxit incontestable no ha tingut continuïtat a Europa. La nigromància que practica el conjunt de Florentino Pérez, aquella barreja d’atzar favorable, desgràcies alienes i descarnat cinisme, l’ha portat a guanyar vuit Champions en l’era moderna (per cinc del Barça). I hem de lamentar que entre els inexplicables fenòmens que hem hagut de viure amb el Madrid a la Copa d’Europa hi ha la desgràcia de no poder enfrontar-nos-hi mai. Repassem: només quatre xocs directes en set dècades d’història; el darrer el 2011, quan el mourinhisme es va inclinar davant Messi. Per posar en context: el Madrid s’ha trobat 11 cops amb el Liverpool, o nou amb el Chelsea, 12 amb el Roma, 12 més amb el PSG. És increïble que mai els trobem. 

Equivocadament o no, el cert és que ens considerem la kryptonita dels blancs: eliminar-los, derrotar-los, profanar el Bernabéu i golejar-los al Camp Nou, és la nostra tasca sobre aquest planeta. I tenint en compte la igualtat extrema dels clàssics, val a dir que en el que portem de segle, aquest partit infinit s’inclina del costat blaugrana: en l’època dels galácticos, els Cristianos i las remontadas, el Barça supera el Madrid per un resultat global de 115 a 101 gols. És per això que quan se’ns escapen, quan apliquen la seva fórmula pírrica de contracop i porterassos contra altres equips, patim com ningú al món. O això, o preguem a Sant Pep Guardiola. 

La joia que ens ha omplert aquesta setmana va més enllà de l’èxit d’una Lliga contra tot pronòstic d’un club a l’UCI. Va també més enllà de veure el Madrid despullat per un City celestial. És l’alegria de l’univers, que torna a girar bé; del cosmos, reconciliat; del futbol de Cruyff arrasant, i dels catalans, com ha de ser, derrotant el Madrid.