Per què el Girona no ha tingut més remei que punxar el globus?

GironaQuan es mira al mirall, el Girona fa una ganyota. Reconeix pocs adjectius als quals tothom feia referència no fa gaire, quan va ser estimat amb un consens absolut. El joc fluïa, els fitxatges encaixaven, ningú tenia expectatives exagerades. I va estripar la lògica. Ara, tot allò se li ha girat en contra. La plantilla es va desmuntar i, a diferència de quan els recursos eren escassos, li costa construir amb les butxaques plenes. En conseqüència, pateix. “Ja no som el Girona de fa dos anys, aquell somni ja ha passat”, recordava Míchel, que intenta fer tocar de peus a terra davant el retorn a la realitat.

El millor Girona de la història ha perdut set titulars en dos estius: als laterals, ja no hi són Yan Couto ni Miguel Gutiérrez; tampoc Eric Garcia al central; ni Aleix Garcia i Yangel Herrera a la sala de màquines; o Savinho a la banda; ni Dovbyk, el pitxitxi de la Lliga, en punta. Amb aquestes peces, Míchel va arribar al cim com a entrenador. Però sense elles, la insistència a mantenir els mateixos patrons, amb perfils diferents, sumat a la mala dinàmica i a una pressió més elevada de l’entorn, que ha enrarit l’ambient, no acaba de funcionar. Als gironins els està costant fer una bona transició del vestidor. I no serà perquè no hagin tingut oportunitats. Dels set futbolistes esmentats, quatre eren en propietat i el seu comiat va suposar uns 70 milions d’euros.

Però, com els ha invertit? Als laterals titulars hi ha col·locat Arnau (suplent de Couto) i Àlex Moreno, que va arribar de franc. A l’eix de la defensa va pagar 8 milions per Krejci l’any passat, però aquest estiu ha fet negoci i l’ha cedit per uns 7 milions, més una opció de compra de 23. A Krejci no l’han reemplaçat, i això que l’equip és cuer amb tres derrotes, en les quals ha encaixat deu gols. Ja hi era Vitor Reis, cedit.

Malsons a la zona de creació

Al mig del camp, la peça que donava sentit al joc blanc-i-vermell, Aleix Garcia, no ha estat substituïda. Va intentar-ho breument amb el préstec d’Arthur Melo, però les apostes definitives no tenen res a veure. Jhon Solís, que ja era a la plantilla, o recentment Axel Witsel, lliure de contracte, són els escollits, als quals s’ha de sumar Iván Martín, que ja hi era i que ha variat lleugerament el rol. La inversió en aquesta posició, probablement la més fonamental en el pensament de Míchel, doncs, és de 0 euros.

Per Yangel, dies abans del seu traspàs va arribar Ounahi, per 6 milions. És cert que l’entrenador es protegeix una mica respecte al dibuix de fa dos anys, acumulant jugadors en zones interiors, com Thomas Lemar, cedit. O Van de Beek, 500.000 euros, però un sou alt. Aquesta política de nous sous, condicionada per la participació en la Champions League, ara, sense les ajudes de la competició, passa factura: el límit salarial estreny el Girona, que va ingressar uns 35 milions amb la participació europea i va assegurar que es reservaria els 19,6 milions de benefici amb els quals pensava tancar l’exercici. La famosa nova dimensió.

Al davant van arribar Asprilla, el fitxatge més car, 18 milions més 7 en variables; Abel Ruiz, 9 més Gabri; Miovski, comprat per 6,50 i venut per 3 al cap de dotze mesos i Danjuma, cedit i que ja no hi és; i fa pocs dies Bryan Gil, 6 milions més 4; i Vanat, uns 15 fixos. En total, la despesa supera els 60 milions.

Amb els canvis, el joc ha perdut velocitat, criteri i contundència. La plantilla està lleugerament descompensada, amb un excés de mitjapuntes. I al davant, amb Vanat per descobrir, els golejadors no han aprovat. De moment, ningú hi ha sortit guanyant, amb la sacsejada: ni el mateix club ni Míchel. A favor seu, aquest estiu no ha tingut marge per fer un equip i la Lliga acaba de començar. De temps per reaccionar, n’hi ha.