Iván Pérez: "Per viure del waterpolo, havia de deixar Cuba"

Iván Pérez (l'Havana, 1971) ha decidit, després de 32 anys dins de la piscina, posar punt final a la seva carrera com a waterpolista. L'assignatura pendent d'aquest resident a Terrassa que porta el somriure incorporat és penjar-se una medalla olímpica. Ho pot aconseguir a Londres, en els que seran els seus últims jocs.

Després del triomf contra Austràlia, teniu els quarts gairebé al sac, però falta confirmar-ho avui contra Grècia (15.10 hores). Et veus lluitant per les medalles?

Grècia és un rival complicat, perquè té un joc molt localitzat, però si guanyem ens assegurem passar i no trobar-nos Sèrbia a quarts, que crec que és l'equip més difícil.

Seria la cirereta: penjar-te una medalla en els teus últims Jocs.

I tant! Una medalla d'uns Jocs és important per a qualsevol atleta i per a mi la veritat és que seria molt bonic. Espero tenir sort. Som aquí per lluitar per aquesta medalla.

Com vius els teus últims Jocs?

Encara no penso que aquests són els meus últims partits. Estic concentrat i ara el que toca és divertir-se!

Aquests són els teus quarts Jocs, però podrien haver-ne estat sis. Què va passar per perdre-te'n dos?

Primer va ser per una normativa del Comitè Olímpic que permet que la federació a la qual pertanyia anteriorment un atleta nacionalitzat fa menys de 3 anys li prohibeixi anar-hi. Cuba em va fer la guitza [riu]. I a Sydney no em van convocar.

Els primers Jocs els vas jugar amb Cuba i després ja vas venir a Catalunya. Què et va fer decidir a marxar del teu país?

El waterpolo. Allà estava tot una mica aturat, no podia progressar més. Jo volia guanyar-me la vida amb això i allà era impossible. Per viure del waterpolo havia de deixar Cuba i per això vaig venir cap aquí l'any 95.

I arribes a Catalunya. Per què?

Perquè aquí és on es juga a waterpolo, on hi ha els clubs. El Poble Nou em va trucar i, si volia guanyar-m'hi la vida, havia de venir aquí.

Per què has decidit deixar-ho ara?

Des dels 37 anys, quan vaig marxar al Barceloneta, creia que la meva carrera s'acabava. Després del Mundial de Roma del 2009 pensava deixar-ho. Però m'han anat convencent per jugar un any més, i un altre... Ara em van trucar del CN Barcelona un altre cop, i he hagut de dir prou perquè no vull arribar als 50 i seguir a l'aigua!

Tu jugues a waterpolo perquè el teu pare hi jugava i ara resulta que la història es repeteix amb el teu fill.

Fa un any que és al Terrassa i l'entrenador diu que ho fa prou bé... Jo no puc opinar, no seria parcial [riu].

Et deixa donar-li consells?

Ja se sap, els fills no escolten mai els pares! Quan ho intento, sempre riu.

I, després dels Jocs, com enfocaràs la teva vida?

Espero trobar feina com a entrenador. Tinc el títol, així que aquest és l'objectiu. Aniré on em truquin, ja que en el món de l'esport mai saps on seràs l'any vinent.