L’era Gerrard acaba a Anfield amb derrota i homenatge emocionant

LondresFins i tot el sol va sortir per dir-li adéu. En una tarda de primavera única, el seu cognom pesava a l’esquena de totes les samarretes. I a les bufandes, les pancartes, les banderoles, els pins, els cromos, les postals... Tots els camins portaven a Steven Gerrard. Anfield era un parc temàtic de reconeixement al capità, patrimoni del futbol. Amb les tres filles i després de palpar per última vegada -com aquell qui s’encomana a una divinitat- el “ This is Anfield ”que hi ha al túnel de vestidors, va sortir al camp. Companys, rivals i àrbitres li van fer el passadís. En un gol, un mosaic amb la llegenda SG8. A lateral, un altre mosaic amb una sola paraula: capità.

El futbol no té sentiments. Ni el nom del protagonista ni l’escenari ni el valor simbòlic d’una diada irrepetible. El convidat de pedra va ser de carn i ossos i va hipnotitzar el Liverpool amb la pilota i amb el talent de Puncheon i Bolasie. L’1 a 0 de Lallana va ser una anècdota en un conte de fades que va guanyar la bruixa. Gerrard es va empassar el glop amarg de la derrota però els aficionats el van acomiadar dempeus.

Va sonar el xiulet de l’àrbitre. Jugadors i seguidors van oblidar l’1 a 3. Una derrota intranscendent no podia esborrar disset temporades llegendàries. Tota la plantilla va tornar a la gespa. Els jugadors vestien la samarreta amb el nom i el dorsal del gran migcampista. I ell, volant en una catifa màgica d’aplaudiments, els va acompanyar. Les graderies van tornar a oferir-li aquella cançó que diu: “Steve Gerrard fa gols des de molt lluny, és alt i molt fort. Steve Gerrard”. Immediatament, el 8 va prendre la paraula. No ha tremolat mai en un camp de futbol però les emocions el van fer esbufegar com cap rival. Va agrair l’ajuda a tothom que l’ha ajudat i va reconèixer que trobaria a faltar l’amor de l’afició. Perquè, ahir, Anfield va ser respecte i molt amor. Li van dedicar el You’ll never walk alone i un nen, amb els ulls entelats de l’emoció, va regalar-li una versió casolana de la Bota d’Or que no ha aconseguit mai.

709 partits

Gérard Houllier el va fer debutar el 29 de novembre del 1998 en l’últim minut del partit que el Liverpool va guanyar contra el Blackburn a Anfield per 2 a 0. Ningú recorda que Heggem va ser el substituït. Tothom recordarà el nom del substitut. Divuit anys, cara de nen i cabells rossos curts. Samarreta vermella unes quantes talles gran amb el número 28, el coll blanc i el logotip d’una marca de cervesa al pit. Els futbolistes encara jugaven amb botes negres. L’afició el va abraçar amb caliu, el va protegir com si fos un nadó. Era un desconegut però era un dels seus. I vindrien moltes temporades més per estimar-lo, 17 per ser exactes. I molts partits més per admirar-lo, 709 en concret. I molts gols per adorar-lo, 185 ni més ni menys.

Gerrard ha aixecat 11 títols. Potser n’haurien sigut més si hagués acceptat alguna de les ofertes que ha rebut, però ha sentit que havia de ser home d’un sol club. La Champions League del 2005 contra el Milan a Istanbul té un lloc d’honor al palmarès i s’hi troba a faltar una lliga. La història dirà, a més, que una relliscada seva en un partit decisiu contra el Chelsea la temporada passada va propiciar el gol de Demba Ba amb el qual el Liverpool va dir adéu al somni del campionat. Cruels i punyents, els seguidors del Palace que van assistir a la festa d’Anfield es preguntaven: “¿Heu vist mai que Gerrard guanyi una lliga?”

Va ser l’últim dia, l’últim partit. Mai més de red. Mai més amb el dorsal 8 gravat a l’esquena. Mai més amb l’escut del Liverpool tatuat al pit. Mai més dignificant l’estret braçal de capità. Un futbolista dels que ja no n’hi ha i la recepta dels quals s’ha perdut. Un jugador inoblidable. Ha sigut un plaer. Thank you, Steven.