Manel Estiarte: “La temporada al Bayern ha estat espectacular”

MunicNingú suma tants títols dins i fora de l’aigua com Manel Estiarte. Des d’ors olímpics i Mundials fins a Champions Leagues, Lligues i Copes. De ser considerat el millor jugador de waterpolo del món a viure a Munic voluntàriament en l’anonimat per donar suport a Pep Guardiola en la seva primera aventura com a tècnic a l’estranger. “Sóc feliç a Munic”, assegura rialler en aquesta entrevista exclusiva a l’ARA. Des que va marxar del Barça al costat de l’entrenador de Santpedor, la primavera del 2012, no havia tornat a parlar davant la premsa. Aquest cop trenca el silenci ja no només per fer balanç de la primera temporada de Guardiola al Bayern (quatre títols de sis possibles), sinó per parlar-nos una mica més sobre la seva transformació professional. De llegendari jugador de waterpolo a assessor personal del tècnic de futbol més llorejat de l’últim lustre.

Si fa l’esforç de situar-se en el moment en què Guardiola li comunica que aniran al Bayern, què li ve de seguida al cap?

Recordo que em va trucar per FaceTime i em va dir: “Seu”. “Ai, ¿que m’he de preocupar?”, li vaig respondre. “No, però seu. Ens en anem a Alemanya”. “Ah, fantàstic. ¿Però ho tens clar?”, li vaig preguntar. “Sí, sí, n’estic molt convençut”. I quan el Pep raona una cosa et queda poc espai per discutir. [Riu.] Sincerament jo no tenia cap preferència ni cap il·lusió més enllà que el Pep estigués convençut de la seva decisió. I en aquella xerrada jo ja estava molt content perquè el veia molt segur de la seva decisió. Em detallava el perquè humà i professional d’aquell pas. Llavors me l’escoltava poc perquè ja no atenia les seves paraules sinó el seu to. Altra vegada vaig notar aquell Pep de la primera, segona, tercera temporada al Barça, aquell Pep amb tanta passió. Així va començar l’aventura.

Entre els pros d’aquella decisió, quins en destacaria?

Si ara ho explico revelaré el que va ser una conversa privada. No. Estem parlant d’un canvi brutal. Després del Barça, d’un any parat, Guardiola tenia totes les nòvies d’Europa. Jo m’ho vaig passar pipa aquell estiu quan em trucava pel FaceTime i em comentava que tal persona s’havia volgut reunir amb ell, tal altra també. Però qui li va encendre veritablement aquell foc que té a dins és el Bayern. El Pep té molts coneixements tècnics i professionals, és molt treballador, però quan de debò és diferencial és quan li surt de dins aquest foc. Per què va ser el Bayern ho ha d’explicar ell.

I un cop decidit anar al Bayern, què?

Jo estava de vacances. El Lorenzo Buenaventura [preparador físic] més o menys també. Però el Pep ja no. Ja no va parar des de Nova York. Va demanar els vídeos de tots els partits del Bayern dels últims dos anys, aprenia alemany, ja treballava. I tant abans com després que l’equip guanyés el triplet amb Jupp Heynckes ens va dir el mateix: “Hem de guanyar la Lliga. És la competició que ens reforçarà la idea que volem implantar i treballar”. Esclar que les altres competicions les volíem guanyar igual. Al final n’han caigut quatre de sis i n’estem molt, molt contents.

Un balanç?

El Pep sempre juga una partida a cartes que només guanya si fa repòquer d’asos. No és que sigui gaire just, això. Hi ha rivals que li diuen: “Tu has de fer repòquer, però nosaltres amb doble parella i un full ja et guanyem”. Així funcionen molts equips. Sembla que ho facin millor amb una parella de nous i que el Pep ha de fer sempre el màxim. Ja va sumar 14 títols de 19 amb el Barça i ara amb el Bayern ha guanyat la Supercopa europea, el Mundial de Clubs, la Bundesliga guanyada amb rècord al març i la Copa alemanya. Es van escapar la Supercopa alemanya i la Champions en una tornada de la semifinal molt dolenta, sí. Vam perdre un partit molt malament. Però si ens oblidem de com ens diem i on som, i valorem només els fets, la temporada ha estat espectacular.

Espectacular i xocant en moltes coses. Des de quan són conscients que proposaven un futbol contracultural?

Això ho notes de mica en mica: un dia en un entrenament, un altre dia llegint un diari, un altre parlant amb algú, un altre amb un directiu. La cultura que trobes en un nou lloc no s’aprèn de seguida i, a vegades, penses una cosa durant sis mesos i t’adones després que t’havies equivocat. En el temps que portem a Alemanya no podem dir que coneixem totalment la manera de pensar d’aquí. És normal. Però, també en aquesta situació a Alemanya, Guardiola vol fer repòquer d’asos. I això no significa voler jugar com el Barça, ni com el Cosmos ni com cap altre equip. Volem jugar a tenir la possessió, a pressionar, a córrer, a mostrar intensitat, a ser nosaltres mateixos, a ser un equip, a estar units. ¿Que estar més o menys adaptats a la cultura d’aquí et beneficia o perjudica? No ho sé. Al capdavall, això és esport. Però personalment he vist que a Alemanya tenen una manera de ser molt bona.

Per exemple en què?

No s’ensorren si perden un partit o dos, no en fan una tragèdia; forma part d’una lògica de l’esport. A Munic si perden un partit important estan tocats, però no enfonsats, i si guanyen estan contents, però no esbojarrats. Recordo que a Barcelona ens esbojarràvem tots més a l’autocar en cas de victòria. Potser a Alemanya són menys emotius i més constants. Però ni millor ni pitjor.

Han tingut moltes ocasions per veure més cares alegres que tristes.

El que hem fet és treballar amb il·lusió, motivats, i hem aconseguit molt bons resultats, però no podem dir que som els millors. Hem vingut a pencar molt, i acabat el primer any estem molt, però molt, molt contents. Perquè hem guanyat? Sí. Perquè hem estat molt a gust? Sí. Perquè no hi ha hagut cap problema? No. Esclar que n’hi ha hagut; si no, no aniríem bé. Però estic bé perquè el Pep, el Dome [Torrent], el Carles [Planchart], el Loren [Buenaventura] estan bé i perquè els jugadors estan agafant les idees i les volen continuar desenvolupant.

I Manel Estiarte com se sent veritablement a Alemanya, on ningú no el coneix?

A vegades la gent em pregunta què faig aquí. No us podeu imaginar el privilegi i l’orgull, jo que he mamat esport tota la vida, de veure que el millor entrenador del món et vulgui cada dia al seu despatx per discutir-ho tot: tot el que sento, el que ell sent, el que jo penso, el que ell pensa de cada jugador, cada detall, el conjunt. I no parlo d’una alineació, sinó de l’esport, de les sensacions d’un equip, del camí que hem de seguir, de què hem de fer i hem de dir. D’acord, el Pep és el meu amic, però és un orgull que em faci partícip directe de tot això professionalment.

Però tot això vostè també ho tenia a Barcelona.

Ara més. Jo crec que allà era més compartir una idea. Aquí a Munic ens emparem més entre nosaltres en ser lluny de casa. Hi som cinc famílies, som més nosaltres, i sento que aquí el Pep em necessita més.

I també gaudeix més a Munic?

Buf, la paraula gaudir... Quan estàs al Barça, amb el millor jugador de la història, amb el club de la teva vida, amb xavals de la casa per qui tens un gran afecte, amb gent com Mascherano, de qui continuo pensant que és l’excepció en l’esport perquè és el més conseqüent en els seus actes com a esportista... Quan tens tot això, no pots dir que no gaudeixes. M’ho vaig passar molt bé, com un nen. Però allò es va acabar, no tornem enrere i no pensem quines en van ser les causes. Punt. A Munic també estic gaudint molt i molt a nivell professional.

Vostè a Barcelona era conegut. Com ho porta que aquí a Alemanya passi tan desapercebut?

Ja ha passat la meva època dels egos, de voler sortir a la foto o tenir un lloc a primera fila. Jo estic molt pel Pep. ¿Us heu parat mai a pensar què significa carregar el nom Pep Guardiola? D’acord, seria un insult dir: “Pobre noi”. Perquè es guanya molt bé la vida, econòmicament té molta seguretat per a ell i la seva família, té prestigi, és un privilegiat. Però jo vaig a la persona. ¿Ens hem parat mai a pensar que està sol carregant aquest pack anomenat Pep Guardiola? Té la seva família, la seva dona, la Cris, els seus fills, els seus pares, que són a Santpedor, els seus germans, que són a fora. Però el Pep està sol en un món mediàtic, que, amb tot el respecte, és de bojos. Ell no va demanar fer-ho tot a Can Barça, ni tampoc ho ha fet al Bayern, però pel seu tarannà es compromet a tot el que pot. I jo el conec molt com a persona i moltes vegades necessita algú que li digui: “Va, nano, vinga!” La Cris és genial però durant tot el dia el Pep és a la feina, des de les vuit del matí fins a les vuit del vespre a Säbener Strasse. Si el Pep va aguantar quatre anys al Barça va ser un miracle. Per la manera que viu la feina, aquí tampoc els aguantarà, però no perquè estigui millor o pitjor, sinó perquè no es pot aguantar aquest ritme, i jo intento que, durant tot aquest procés d’un, dos o tres anys, pugui aguantar. En el moment en què la Cris, els seus fills o jo no podem ajudar-lo més així, és quan abaixa la persiana.

Però Guardiola també deu gaudir.

Una de les coses que em posa més trist és que ell ens obliga a gaudir, que ell és feliç veient que nosaltres gaudim: la família, l’ staff tècnic, els jugadors, el club. Però a vegades crec que ell no gaudeix com hauria de fer-ho.

Per caràcter?

No em preguntis per què. Potser ho porta molt a dins i ni jo l’hi sé veure. Però és un home que tot sol ha d’assumir tanta responsabilitat, que sempre ha de ser, ser, ser, que sempre s’autoexigeix tant, que a vegades penso que no gaudeix com realment es mereix. Potser m’equivoco, tant de bo.

¿Cal entendre en la necessitat de protegir-se el fet que Guardiola es guardi prou de parlar de l’actualitat blaugrana des de Munic?

No deu ser fàcil que qualsevol cosa que diguis del Barça, o de Catalunya, o del Bayern o de qualsevol tema s’instrumentalitzi. Al Pep li encantaria parlar del Barça i de tot, li encanta tenir una opinió de tot plegat, però si això es treu de context, quin sentit té mullar-se? Si parla perquè parla, si no, perquè no.

I el fet de ser a l’estranger en què els ha canviat a vostès?

Tota la feina ben feta i duta a terme amb passió, intensitat i dedicació, no només en l’esport sinó en tots els àmbits, et fa créixer. No crec que ens hagi fet canviar les nostres arrels, els nostres valors, el que som, però potser ens ha fet més rics d’experiències. Ens permet conèixer més gent, agafar cultura. Però el Pep és el mateix de sempre.

Bé, ell mateix ha admès que ha millorat com a entrenador.

Esclar: l’any que ve serà millor que aquest i d’aquí tres anys encara millor. Al capdavall és un entrenador jove, amb molta experiència com a jugador, amb molta qualitat emocional, d’empatia, de talent, d’entendre el que fa, d’entendre per què encerta i per què s’equivoca. El Pep té molts defectes, si no seria avorrit. Ara, en el futbol, en la gestió d’un equip, en el treball diari, jo he conegut molts esportistes, però ell és dalt de tot. El que està fent a Alemanya li servirà de molt, igual com el que va fer en el seu dia al Barça B. Ell sempre destaca com el va enriquir el Barça B.

¿La temporada que ve veurem el Pep Guardiola més autèntic futbolísticament?

No ho sé. El que és cert és que està molt ficat en la feina que està fent, i quan estàs així creixes. I no vull dir amb títols. N’hem guanyat quatre de sis. I potser l’any que ve en guanyarem un o cap, però jugarem millor a futbol. Ell té molta il·lusió per jugar encara més bé. Segons en quins moments aquest any no hem jugat bé, i ell és el primer a reconèixer-ho. El Pep està il·lusionat per aportar una constància a l’equip. Però s’ha de tornar a començar de nou. Recordem què li va passar a l’Inter després del triplet: no va aixecar el cap. O al Chelsea quan va guanyar la Champions, que també li va costar redreçar-se. Guardiola després d’un triplet al Bayern ha guanyat quatre títols.

Se senten prou valorats pel club?

El Pep es tanca en el seu món, en la ciutat esportiva amb l’equip, intentant millorar tot el que fa. No és que estigui gaire pendent de la resta. Però el club sempre li ha donat suport. Sens dubte.